Un dels grans debats previs a l’1O va ser sobre la preparació d’estructures d’estat per a fer la transició cap a la independència més ràpida i ordenada. En definitiva, es tractava de tenir preparat l’aparell administratiu que ha de governar la República Catalana. Això vol dir, per una banda desenvolupar aquelles estructures de poder que avui la Generalitat no té, i de l’altra preparar-se per a assumir tot el poder que ara és en mans de l’Estat.
Sempre hem sabut que a un estat com l’espanyol, en què hi ha una sobirania única representada per un únic aparell judicial i coercitiu, hi ha determinades coses que no es poden fer. El poder de la Generalitat és una concessió, un poder que s’exerceix per delegació. Després de la sentència de l’Estatut i del 155 tot això és més evident que mai. Ho han fet tot per impedir que la Generalitat tengui cap eina de poder real que es pugui fer servir per fer la independència.
En efecte, el 155 va tenir la finalitat bàsica d’afiançar tots els mecanismes de domini de l’administració i la justícia espanyola sobre la Generalitat. Demostrar, per si algú en tenia cap dubte, que l’autonomia és part inescindible de l’Estat. Per això varen dirigir tots els esforços als àmbits que varen percebre com a més problemàtics per als seus interessos: Interior i Exteriors.
Però abans del 155 crec que ja s’havia abusat del relat i l’aparença de poder per dissimular que realment no en teníem. Algunes transferències o delegacions de competències que ha aconseguit la Generalitat caldria preguntar-se si tenen algun contingut real més enllà de posar el logo de les quatre barres allà on abans no hi era. Si heu vist alguna sentència emesa per la justícia espanyola a Catalunya sabreu què vull dir. Posar el logo en els papers oficials no és crear una justícia catalana. Com no ho és posar-lo a la roba de les presons.
Els exemples de la justícia o les presons són prou clars. Però hi ha casos en què molta gent pensa que tenim competències que no tenim. Segurament el cas paradigmàtic és el de la policia. Els Mossos són un força de seguretat de l’Estat, que es regeix per la mateixa llei que la Policía Nacional i la Guardia Civil. De fet, en allò que importa, tots els cossos de seguretat estan a les ordres del jutges. I a Espanya ja sabem que no hi ha res més més únic i indivisible, i més centralista, que el poder judicial.
La policia en un país democràtic no està a les ordres del poder polític. I en un país no ben bé democràtic com el que patim ara mateix, si està a les ordres de ningú és dels nostres adversaris. Per molt que milers d’agents de la policia catalana siguen tan independentistes com el que més, el cos no només no és una estructura d’estat sinó que és més aviat una estructura de l’Estat. I la llista d’estructures de l’Estat amb logo de la Generalitat es podria ampliar a moltes més coses.
La bona notícia és que l’1O no el vàrem fer ni amb estructures d’estat ni amb les estructures de l’Estat. Per sort no cal, perquè la Generalitat ni les té ni les tendrà mai per fer la independència. És més, les estrucutres de l’estat, tot allò relacionat amb l’aparell coercitiu (jutges, presons, policies, forces armades, etc.) les tendrem al final de tot, serà l’últim que tendrem quan ja siguem independents.
Fer la independència sense poder coercitiu propi, i lluitant contra el poder coercitiu d’un estat sembla difícil. Però en realitat és com es fan les independències sense el permís de l’estat existent. La clau és que el poder coercitiu, especialment en democràcia, només serveix per a què la majoria obligui la minoria a complir les lleis. Si és una minoria qui controla l’aparell coercitiu no és democràcia sinó dictadura. I si és la majoria d’un territori més gran la que exerceix la coerció sobre la majoria d’un territori més petit, aleshores no és democràcia sinó ocupació.
Fa molt de temps que sabem que no som una nació sense estat, sinó una nació amb un estat en contra. Precisament per això hauríem de tenir clar que el nostre estat l’hem de construir des d’espais allunyats del control de l’actual. Preparem-nos.