A les meves amigues no fa falta engrescar-les gaire per convèncer-les de fer quelcom que em passi pel cap. Són aquelles amigues que m’acompanyarien a un curs de cuina per principiants, però també m’ajudarien a atracar un banc si fes falta. En aquest cas només els hi vaig demanar anar a veure ‘T’estimo si he Begut’.
L’obra, escrita per Empar Moliner i dirigida per David Selvas, compta amb la participació de companyies com La Brutal, Dagoll Dagom o les ja mítiques T de Teatre. Els rumors de la possible cancel·lació de l’espectacle es van fer latents amb la pandèmia i les restriccions que se’n van derivar. Hagués estat una pena, perquè llavors no hauríem pogut gaudir d’aquella nit d’un dissabte de novembre.
Entrem al Poliorama convençudes que riuríem d’un humor bastant boomer, ja ens donava pistes veure que la cua per entrar al teatre tenia una edat mitjana d’uns 50 anys. Purs prejudicis que ens van marxar del cap en seure a la butaca i endinsar-nos en la característica foscor d’una platea.
S’encenen les llums de l’escenari i entra en escena el fil conductor que unirà totes les històries que venen a continuació: el Bingo Poliorama. L’espectacle el condueixen unes actrius que ara “s’han de guanyar la vida treballant en un bingo”. Sembla ben bé que quedi retratat el que acabarà passant si no donem la importància que té una cultura forta per una societat: Barcelona, una ciutat de teatre, convertida en una localitat per turistes amb un bingo per cantonada on poder anar a beure i cantar “línia” abans que el del costat.
Sento riure l’amiga que s’ha assegut dues butaques més enllà de la meva. Bon senyal, no hem escollit malament. Apareixen històries peculiars, que arrenquen riallades del no-res. Unes mares que s’entesten en crear un rècord Guiness de dones lactants alletant als seus fills alhora, una parella massa cursi que no acaba gaire bé, o el típic home entabanador, capaç de mentir fins a la sacietat per emportar-se una dona més al llit. Tot el públic arrenca a riure en adonar-se que pot identificar una persona del seu voltant amb les mateixes característiques que aquests personatges. A través dels estereotips, l’exageració i l’humor, l’obra parla de temes com la visibilització de la maternitat i la lactància materna, però també aconsegueix transportar el mític “amiga, adona-te’n” de Twitter al teatre.
Els riures es van convertint en emoció. Apareix el pare que no entén al seu fill, a qui li fan bullying; la dona que no aconsegueix quedar-se embarassada o la parella que segueixen junts per pura conformitat. Un cop més, el públic sent que aquests personatges són molt més familiars del que sembla. En alguns casos inclús pot sentir-te directament identificat amb aquestes històries. Començo a analitzar la de parelles que tinc al voltant que no han aconseguit viure la vida que volien. Persones que segueixen en una relació on no volen estar, que treballen d’allò que no els ha agradat mai i que perpetuen unes rutines que ja no gaudeixen. Veig reflectit sobre l’escenari allò en el que no em vull convertir. El Bingo Poliorama s’havia convertit en un element superficial, l’excusa per explicar històries reals amb què et pots sentir identificat. Unes històries que, siguin més divertides o més emotives, t’ajuden a veure que la vida està per gaudir-la i això s’ha de celebrar. Perquè, tal com diuen els actors i les actrius de l’obra, després de l’època pandèmica que portem, “ara ja toca passar-ho bé”.
Sortim del teatre i comento amb les meves amigues aquestes sensacions, que resulten ser recíproques. Acabem amb els ulls vidriosos, no sé ben bé si del riure o de l’emoció. Agafem les jaquetes i marxem a prendre una birra al bar del costat per celebrar que aquella nit, el Bingo Poliorama, “repartia bona sort”.
