Tinc un amic que està conscienciat pel que fa a l’emergència climàtica. Procura reciclar i, quan va al supermercat, ho fa amb una bossa de roba per evitar pagar-ne una de plàstic. No pels tres o cinc cèntims; sinó perquè creu que caldria reduir el consum i producció d’aquests materials. També ho estan els seus amics i, sempre que poden compaginar-ho, baixen a estudiar o treballar a Barcelona amb el mateix cotxe. Per estalviar en emissions i gasolina, però també, diguem-ho tot, per compartir despeses. No ho faran amb el vehicle que un integrant de l’equip utilitza al seu poble perquè és de l’avi, és vell -el cotxe, no l’avi- i ara no pot entrar a la ciutat -el cotxe, no l’avi, tot i que probablement tampoc no hi voldria anar. Ho entenen i s’hi adapten. Ens estem carregant el planeta i l’única solució per no fondre’ns d’aquí quatre dies és, argumenten, prendre mesures com apostar per una mobilitat més sostenible.

Però quan arriben, no hi ha manera d’aparcar. És un problema greu i diari. Un pàrquing els costarà un ull de la cara. La zona blava o verda els en costarà mig, però hauran d’apropar-se a la zona per recarregar el tiquet cada 2 hores perquè encara que ho facin per l’aplicació cal ser a prop per poder-ho actualitzar. Amb les classes i les feines es convertirà en una opció poc viable. I d’aparcament gratuït, no en troben. Al centre, oblida-te’n; i als afores, a zones ja històriques on provar sort com la Zona Universitària o Montjuïc, cada vegada més ratlles que abans eren blanques ara són blaves o verdes. El resultat és que aparcar gratuïtament el cotxe a Barcelona és tan difícil que sembla impossible.

Això no generaria un gran conflicte si hi hagués un transport públic que vertebrés de debò el territori, amb un servei de qualitat i sense incerteses diàries. Perquè la desgràcia de la història és que el vehicle l’agafen per obligació. Anirien a Barcelona amb transport públic, per convicció, per diners i per comoditat. Però les combinacions arriben a ser estrambòtiques: perquè directament no existeixen o bé pels horaris, freqüències o retards. O totes les anteriors, com diuen als concursos. Amb la diferència que aquí no hi ha premi, sinó tot el contrari.

Sap fins i tot greu haver de tornar a repetir l’evidència, però molta gent fa servir el cotxe perquè no els queda alternativa. I per això, quan aquesta setmana senten a la cimera de Glasgow que gairebé un 75% de les emissions de diòxid de carboni del transport correspon al trànsit per carretera (sobretot els vehicles particulars) i que el compromís transversal és abaixar-les, es pregunten com és que no s’està invertint ja, de manera prioritària, en millorar el transport públic i fer-lo més eficient, puntual i confiable pels usuaris. I mentre ho esperen -a nivell personal però també col·lectiu- també es pregunten com han d’arribar a Barcelona si van més ràpids els entrebancs que les solucions per accedir-hi i estar-s’hi una jornada. Les respostes, com us deia, les busca un amic.