Fa pocs dies, la Plataforma per la Llengua publicava un nou informe en què detallava l’estat de la llengua catalana i alertava dels perills que corre un idioma tan maltractat pels seus enemics com per la majoria dels seus hipotètics amics: els seus parlants.
L’informe contenia moltes dades, però una de les més comentades i plorades va ser la que feia referència al fet de canviar de llengua tan bon punt algú ens respon en castellà. Concretament, quan això passa, 8 de cada 10 catalanoparlants abandonen el seu idioma i s’entreguen en llengua, cos i ànima al seu interlocutor.
Bé. Si n’hi ha vuit que passen al castellà, vol dir que n’hi ha dos que no es deixen atabalar per la pressió lingüística. N’hi ha dos que aguanten. Hi ha dos herois que, amb el diluvi esquitxant-los la cara i el vent frenant-los les passes, tiren endavant. I aquests dos personatges, amable lector, podem ser tu i jo.
Posem per cas que ho som. Imaginem que som aquestes dues persones i que tenim un interès alt en cuidar el català i vetllar per la seva continuïtat històrica. Doncs bé, benvolgut patriota, se’ns ha girat feina, perquè a aquestes alçades de la pel·lícula no ens queda altre remei que arremangar-nos i tatuar-nos entre cella i cella aquest objectiu que ara et diré. Estigues atent: abans que acabi l’any, tant tu com jo hem de convèncer algú altre perquè faci el mateix que nosaltres.
Una persona per cap. Una única persona. Amb la que portis tu i la que porti jo, ja en serem quatre. I si 4 de cada 10 catalanoparlants no canviem de llengua quan ens responen en castellà, les coses, poc a poc, poden començar a canviar. No només la salut del català, sinó també la nostra salut mental, el nostre ànim. Seria una primera pedra social, una incipient remuntada que molt probablement acabaria derivant en un canvi de percepció de la llengua -dins i fora de la catalanoparlanitat- perquè entre tots l’estaríem fent útil, ferma, digna. Una llengua normal i corrent.
Quatre de cada deu no és un gran victòria, tens raó, però en el context en què ens trobem és una primera victòria factible i absolutament imprescindible. És el grau just d’esperança que ens podem permetre per encarar el 2022 i els propers mil·lenis amb garanties. Si abans que acabi l’any hem aconseguit que una persona -una única persona, per l’amor de déu!- del nostre entorn es comprometi a viure en català amb els altres, el petit pas endavant serà significatiu.
Amb això encara ens faltarà posar pedaços a totes les altres vessants de la llengua, és clar, les que fa anys que estan desateses i que tots tenim al cap. L’escola, el món audiovisual, l’etcètera infinit. Però bé, pel que fa a nosaltres dos, jo crec que podem anar avançant en aquesta mínima revolució individual, que espero que no sigui l’única en la matèria.
Tenim set setmanes per fitxar algú. Jo ja tinc la persona rumiada, ara l’abordaré. Tu pensa en un/a catalanoparlant de bona fe i fes-li la proposta amb la sensualitat que et caracteritza. Ven-li bé, amb una mica de ganes però sense ser exagerat en les formes. Planteja-li com la cosa més normal del món, perquè ho és. No hi posis ni un gram d’heroïcitat, no toca, se t’espantarà. Els catalans ens espantem. Tu limita’t a fer la teva feina sense ser excessiu. És molt important que en cap moment s’adoni que li estàs demanant fer el boca a boca a una llengua mil·lenària. Valgui la redundància.