Vell com anar a peu, però efectiu. La quantitat de coneixement que cap en una frase feta, aforisme o dita popular resulta un petit miracle cultural. A banda del magnífic llegat poètic, a Leonard Cohen li adjudiquen aquella encertada frase sobre el posicionament que prenem a les causes segons qui es trobi al davant. Segur que coneixeu tan enginyosa definició, no pot ser més afortunada. Doncs bé, en qualsevol matèria que defensi Javier Tebas, quasi de manera òbvia ens trobarà a l’altra trinxera perquè poques coses pots compartir amb un ex militant de l’extrema dreta, supremacista espanyol i, en conseqüència, catalanòfob. I ell, precisament ell, ha de fixar quina quantitat posa a la directiva com aval? Va, home, va. A sobre, només falta que porti del bracet Albert Soler, un altre que tal balla, malgrat aquest vagi amb el carnet socialista a la boca i l’excusa d’haver nascut aquí. Un compatriota prou especial que dona suport a Societat Civil Catalana, quines coses. De moment, han donat una gentil pròrroga de dos mesos a l’espera del que decideixi el govern espanyol, però caldrà seguir atents a les maniobres dels avals pel tipus de personatges que mouen els fils.
Des d’una altra perspectiva, això dels avals per evitar daltabaixos i pèssimes gestions ha quedat convertit en mesura gens efectiva -no reclamaran res a Bartomeu, és clar-, antidemocràtica i que veda el pas, entre altres evidències, al 99 per cent d’aquells que voldrien legítimament aspirar a la presidència. El soci culer només pot donar suport als candidats que representin l’elit econòmica del país i prou. Per tant, ja va bé que entri el govern espanyol o qui sigui a canviar la norma un cop resulta anacrònica. I ja va bé denunciar qualsevol tripijoc que es pugui empescar Tebas com a cop d’estat extern contra el president escollit a les urnes. Que no se li acudeixi imitar a un Marchena qualsevol del ‘deep estate’ espanyol a costelles del Barça i de l’independentista Laporta, només faltaria. I la propera vegada que s’hagi de votar al cap de la LFP, bo seria trobar-ne un altre de menys intervencionista, de menys descarat en les posicions ideològiques i, a poder ser en aquest món tan opac, algú amb fermes credencials demòcrates i professionalitat contrastada.
Saltem a un altre aspecte fascinant. Això de les escenificacions de fort component simbòlic se’ns marxa de les mans per moments. No sabem si calia muntar aquest espectacle per presentar Xavi quan el panorama és desolador i la seva missió, titànica. Potser ho han fet a l’engròs, com una superproducció amb 10.000 figurants i tot, per espantar fantasmes del present i del passat recent. Present, en la visió d’aquest club que continua penjant d’un fil mentre ho estigui la seva secció masculina de futbol. Passat, per esvair els evidents dubtes de Laporta -i no d’ell sol- sobre la idoneïtat del personatge. Ja no importa. L’únic que el president, la junta i el club han de tenir ben present consisteix en oferir-li suport incondicional per a tot el que necessiti el nou inquilí a la banqueta. Amb ell, evidentment, va el futur immediat del Barça, va la possibilitat d’aclarir un panorama duríssim, negre, a partir de superar la crisi esportiva per començar a afrontar l’econòmica. La cerimònia de presentació semblava un exorcisme, un espantall que desitjava apostar per l’optimisme incondicional i esvair nuvolades i malsons, tremolors de cames i dubtes existencials. Ha de ser ell, ha de ser Xavi perquè el Barça no es pot permetre avui més errades en la tria dels professionals que guiïn la nau i la treguin d’aquesta fase de forta maregassa, de temporal extrem. Deixem al marge el sabó que dona ara la premsa esportiva a Xavi, del tot ridícul i previsible.
L’última del moment: Sorprèn la marxa de Ramon Planes. Del Barça no marxa ningú ni amb aigua calenta i no cola aquest so de violins argumentant que deix la cadira perquè l’ocupi algú de la confiança del nou tècnic. El món del futbol és tan brut i fosc que aquests detalls d’ONG sonen a presa de pèl, francament. Fa anys que ens han arrencat el lliri de les mans a pilotades.
