Lliçons de l’ocupació de la SEAT fa 50 anys

Durant molt de temps la lluita de les fàbriques ha estat decisiva per determinar el futur de la classe treballadora i fins i tot del conjunt de la societat. Especialment això ha estat així en els darrers temps de la dictadura franquista. I, més important encara, si parlem de la fàbrica més gran de l’Estat espanyol, la SEAT.

La que va ser definida com “l’empresa model del règim” va concentrar milers i milers de persones treballadores (sobre tot homes), fins arribar a 30.000 en el seu moment. Obrers procedents de tot l’estat, molts d’ells procedents del camp, expulsats pel latifundisme a Andalusia i Extremadura o minifundisme a Galicia i Castella, amb poca experiència industrial i urbana, altres amb la formació professional recent acabada, però en tot cas una classe obrera en general nova i jove a la que la fàbrica SEAT va donar cohesió, motius per lluitar i van crear consciència i organització.

Moviment obrer de SEAT durant el franquisme, estratègic 

Els partits polítics obrers, o nuclis polítics organitzats sota la clandestinitat, tenien com objectiu introduir-se en les grans fàbriques. Aquest va ser el cas també del nucli polític del POR(t), de tendència trotsquista, en el que vaig militar durant els anys 69 i 72. 

L’estat d’excepció de 1969 va desencadenar una gran repressió on centenars de lluitadors antifranquistes van ser detinguts i empresonats. Entre ells molts joves, com jo, que tot just començàvem a interessar-nos en la política i, la majoria, en el comunisme. Després de sis mesos d’estança a La Model em vaig organitzar en aquest grup i, al sortir, vaig ser ràpidament cooptat a la direcció al considerar que podia ser un element útil en tant que obrer lluitador. Així vaig poder participar en el debat intern d’anar a les fàbriques i formar part de les Comissions Obreres. Fruit d’aquella orientació joves camarades vam entrar a treballar a SEAT, PEGASO i LA MAQUINISTA, les tres empreses del metall més grans de Barcelona en aquells moments.

- Publicitat -

Com a electricista i amb el grau d’oficialia electrònica no em va resultar difícil trobar feina en una empresa prestamista que treballava dins de SEAT. L’empresa es deia CREP i a mi em van destinar a ajudar als oficials de manteniment de SEAT, tenint eines, encarregat i companys, tots de la empresa mare. L’únic que no tenia era el mono de treball, que el posava jo. 

El contacte amb la comissió obrera de SEAT també va ser fàcil pel fet d’haver passat per presó i per que vaig a entrar a formar part de la Coordinadora local de Barcelona, amb companys com en Joan, la Montse o Rufino. Vaig estar en els preliminars de l’ocupació. Formàvem part de la cèl·lula del POR(t) en Antonio Gil, Diosdado Toledano, jo mateix i vam guanyar com a col·laborador o simpatitzant en Luis Olivares, jove dirigent del PSUC. Però vam patir una caiguda abans de que es produís l’ocupació i en Antonio va ser detingut i Diosdado va tenir que desaparèixer també. També va exiliar-se a França el responsable principal del nostre grup que era en Jordi Dauder (jo el coneixia com a Carlos), qui després es convertiria en un reconegut doblador de veu i artista de teatre, cinema i sèries de TV.

Com vaig viure l’ocupació

A l’ocupació jo tenia la consigna del nucli encara actiu del partit de no involucrar-me per preservar l’actuació futura de la nostre organització, ja molt minvada, a la fàbrica. Però no vaig seguir la consigna i em vaig ficar de ple en quan va començar la lluita. Davant la imponent mobilització vaig reaccionar pensant que era més important ajudar a l’èxit de l’ocupació i la readmissió dels acomiadats, que la meva continuïtat o no a la SEAT. Vaig arribar en el moment que començava l’assemblea en Taller 1. Després del passeig per la fàbrica s’havien concentrat davant les oficines centrals, però allí ja vam tenir l’helicòpter que no ens deixava escoltar el que es deia a l’assemblea i, poc després, van entrar molts policies i ens vam retirar de nou al Taller 1. Vaig pensar que allò aniria per llarg…i així va ser.

Dels moments que recordo de l’ocupació vull destacar tres. El primer va ser el moment en que, en el Taller 1, en la incertesa de la situació va semblar que en Rufino i algú més intentaven negociar amb la policia. Llavors en Lluis Olivares des de dalt d’una cistella va dir més o menys “estem aquí per la readmissió dels acomiadats i no ens anirem fins que l’empresa accepti negociar això”, rebent l’aplaudiment general. Passats pocs minuts el primer policia, amb màscara antigàs i tremolant-li les cames, llençà el primer pot de fum amb el seu braç. No existien encara les escopetes de fum ni bales de goma o foam. Era una escena inimaginable: la policia tenia tanta o més por que nosaltres. No va fer que tocar terra el pot quan un noi molt jove d’una empresa contractista el recull amb un guant de soldador i li torna a llençar. Va ser la senyal per que es declarés la guerra: uns amb pots i els altres amb peces, tornant els pots que podien, trencant els vidres de dalt la nau per que s’escapessin els fums o fent servir les mànegues d’aigua antiincendis.

L’altre moment va ser en l’escenari d’on vam fer caure cavalls i on van assassinar a Antonio Ruiz, de la que em vaig assabentar l’endemà que havien ferit un company amb bala. Maite estava junt amb el seu company Peris i ell la volia treure d’aquell infern. A alguns de nosaltres se’ns va acudir que si ens ficàvem al taller de pintures, com era molt inflamable, la policia no ens llençaria pots de fum no dispararia. Però aquells “grisos” vinguts del camp no sabien res de fàbriques i segur que ignoraven el perill de calar foc. En quant vam veure que seguien fent el mateix i que podríem morir tots socarrimats si una espurna saltava a la pintura o dissolvents, vam sortir corrents cap a un altre taller.

La batalla va durar tot el dia. Cada cop les nostres forces eren més minvades. Ja era ben entrada la foscor d’aquella tarda d’octubre quan vaig veure grups dispersos que anaven cap a la porta de sortida. Llavors vaig assabentar-me que la policia demanava la documentació. Jo estava ja fitxat per haver estat a la presó, no podia arriscar-me. I junt amb altres dos companys que no coneixia vam saltar les tanques de filferro amb punxes, deixant-me un jersei enganxat a dalt. Fora els cotxes de policia patrullaven i ens teníem que amagar posant-nos bocaterrosa com en una guerra de trinxeres. Ens vam poder sortir dels voltants de la fàbrica i vam acordar dividir-nos. Cadascú va tirar per on va creure. Jo vaig orientar-me cap a la carretera i al cap de mitja hora em trobava pujat a un autobús cap a la Plaça Espanya. Serien les 8 del vespre, ja tot fosc. El bus anava ple d’homes i dones que tornaven de la feina comentant les anècdotes del dia. Alguns reien. Ningú s’havia assabentat del que havia passat durant el dia a pocs metres d’allí. Em sentia sol, amb fred i en estat de xoc. Pensava que acabava d’arribar d’un altre planeta després d’un dia sencer de guerra. 

L’ocupació de SEAT accelera la Assemblea de Catalunya

L’ocupació va ser preparada per una avantguarda. Des de que va formular la idea López Provencio fins que es va portar a termini van passar unes poques setmanes tal com ell explica en el llibre sobre l’ocupació. Fins i tot els que ens consideràvem revolucionaris la veiem una acció forta, arriscada. Els obrers de SEAT ja havien fet un any abans una marxa contra la pena de mort davant del judici de Burgos a militants d’ETA on la dictadura volia dictar penes de mort. La marxa va començar però la policia la va frustrar a la meitat. Però amb l’ocupació per readmetre els líders obrers acomiadats el salt va ser enorme. A l’ocupació van seguir dues setmanes de vaga on es va estendre la solidaritat. La participació en aquells dies de vaga em va significar l’acomiadament de la meva empresa. Tot Barcelona, totes les ciutats de l’estat i també a l’estranger, es van assabentar de que la SEAT, la principal fàbrica de l’estat, estava en vaga i el motiu. 

Aquesta acció obrera va actuar com un accelerador de la constitució del òrgan polític opositor al franquisme a Catalunya. Feia ja temps que forces polítiques obreres, burgeses, petitburgeses, debatien el constituir-se com a organisme unitari i sortir a la llum. L’acció més important que s’havia promogut havia estat la tancada d’intel·lectuals al monestir de Montserrat en protesta del procés de Burgos i contra les penes de mort. Però l’acció obrera de SEAT va empènyer a proclamar l’Assemblea de Catalunya. Els partits temien que la classe treballadora s’organitzés més ràpid que no pas ells. La idea estava clara: tenir una institució preparada per negociar els termes del post-règim de Franco abans que les reivindicacions dels més desfavorits s’imposessin al carrer, a les fàbriques o als barris.

Hi havia partits obrers que també estaven interessats en participar en l’organització d’aquests tipus d’institucions encara il·legals, i la prova es que fins i tot el nostre petit grup del POR(t) va estar i va intervenir a Montserrat (jo mateix) i a la constitució de l’AC, en Diosdado. Però el partit que més implicat estava i més pes tenia era, sens dubte, el PSUC.

El PSUC i l’avantguarda obrera de SEAT

En el llibre que estan fent diversos autors, “18 de octubre de 1971, la ocupación de SEAT”,  entre ells reconeguts dirigents de la fàbrica com Silvestre Gilaberte, Pedro López Provencio, Alfonso Rodríguez o Carles Vallejo, es fa una descripció dels aspectes que va representar la ocupació del 71, de les seves repercussions en el moment i posterior, molt detallada en alguns aspectes. Ajuda a veure la importància d’aquella lluita, les dificultats, alguns errors i encerts, així com aspectes humans d’aquella avantguarda que es va anar forjant sobre la marxa.

Sens dubte el paper del PSUC va ser determinant. Els dirigents que he anomenat eren reconeguts a la fàbrica. Tot el que expliquen té molt interès i convé que sigui conegut. En el llibre també apareixen altres dirigents de fora la fàbrica. En particular en Isidor Boix va jugar el paper de líder a l’ombra, organitzador, creador de la tàctica sindical a aplicar i qui va fer d’intermediari amb la patronal o càrrecs franquistes en moments claus sobre lluites de SEAT. Junt amb aquests principals autors també hi ha els antics secretaris generals de la CONC, López Bulla i Joan Coscubiela, tots ells del PSUC o Nicolás Sartorius, de les CCOO i del PCE, que no van jugar cap paper rellevant a les lluites de la fàbrica.

El conjunt del llibre deixa una idea que diria és completament partidista. L’expressa potser millor que ningú en Isidor al dir que el PSUC s’identificava amb “el partit”. I “el partit”, al llarg del llibre, s’identifica amb les CCOO. Però…només havia el PSUC a les Comissions obreres de SEAT? No havia també tendències maoistes i trotsquistes, si es que parlem de la ideologia comunista? No havia tendències cristianes? O anarquistes? O socialdemòcrates? L’aparició posterior de molts altres sindicats i la reconstrucció d’UGT, CNT, USO, CSUT, CGT… enlloc d’una sola central unitària de treballadors va mostrar que la política de les CCOO no va ser capaç d’integrar totes les tendències del moviment obrer. 

Insisteixo que el reconeixement pel paper que va jugar el PSUC està fora de dubte. Hi ha moltes coses bones…però també hi ha de criticables. L’educació que fa l’avantguarda obrera sobre els companys i companyes influeix en com es desenvolupi la lluita i la consciència. L’avantguarda militant del PSUC eren els companys i companyes que més van organitzar i enquadrar el moviment obrer i ho van fer sota paràmetres no només sindicals i materials sinó també polítics. Vaig aprendre molt treballant amb Rufino, Silvestre, Varo, Vallejo, López, Mayo, Peris, Diosdado, Antonio… però el que discuteixo son aquests paràmetres polítics.

 Les vagues del 74-75 

Aquí arribem al punt en el que el tram final de la dictadura posa en relleu el paper que va triar jugar cada partit i cóm va influir això en les lluites i en la consciència política. 

Com acomiadat ja des de l’any 71, només havia pogut mantenir contacte amb els treballadors a partir bàsicament de la venda de la revista política La Aurora, òrgan d’expressió del PORE, partit d’ideologia trosquista en el que vaig participar en la seva fundació i membre de la seva direcció, un cop desaparegut l’antic grup. També anava a algunes reunions sindicals de SEAT que em deixaven participar ja com que “no era plantilla de SEAT”, malgrat que m’havien acomiadat per lluitar per la readmissió de companys de la fàbrica, no em passaven algunes cites.

Però la verdadera raó crec que va ser que tant el meu partit com jo personalment érem políticament molestos per a molts dirigents. Per exemple per criticar que s’hagués entrat a treballar a la fàbrica després de la vaga del 74-75 deixant a 500 acomiadats. La raó oficial que donaven els dirigents a les assemblees era que així es podria reorganitzar la gent, a la qual no es podia arribar a partir dels barris. Però el PSUC es va tenir que aplicar a fons, anant casa per casa dels dirigents dels tallers per convèncer-los que tenien que tornar a la feina. 

L’anècdota que explica Isidor Boix sobre les entrevistes “clandestines” amb el llavors director de SEAT, Javier Clúa, i el delegat del sindicat vertical de Barcelona, Socías Humbert, em semblen més que anècdotes, en especial quan li diu a Humbert “le planteé nuestra disposición a terminar las huelgas si la CNS admitía la dimisión que había presentado el jurado “verticalista” de SEAT y la empresa aceptaba negociar con los delegados elegidos en los talleres…”.  Potser el que estava posant en valor el company Isidor era el paper del PSUC com a garant de l’ordre dins la fábrica, cosa que el mateix director de SEAT, Clúa, li va admetre dient que els del PSUC “lo tenían todo controlado”.

La readmissió dels acomiadats i l’amnistia laboral

El punt de més fricció que vaig tenir amb els companys que dirigien la Comissió obrera de SEAT va ser els moments de la readmissió del acomiadats, després de la mort del dictador. Personalment jo estava molt necessitat d’una feina fitxa, casat i amb un fill petit com estava. I em feia molta il·lusió poder tornar a la principal fàbrica del país, ja que a les reunions de la comissió unitària d’acomiadats es va acordar que els “prestamistes” que havien lluitat per la readmissió dels acomiadats de la fàbrica i havien estat represaliats per aquest motiu, tenien tot el dret a formar part de la plantilla i ser readmesos com els demés.

Però dins la lluita per l’Amnistia laboral no tots ho veiem de la mateixa manera. Per mi era una lluita sindical i política a la vegada. L’Amnistia era la manera de contribuir a enfonsar al règim que ens havia estat oprimint, ficant la por al cos i condemnant-nos al pacte de la fam. Havia de ser una victòria política i així es tenia que fer a les fàbriques, donant força al conjunt de la classe treballadora per acabar amb la dictadura i les seves estructures enlloc d’un pacte per dalt. Aquest objectiu és el que ens havíem proposat en l’acte de constitució del PORE i ho tractàvem de portar a la pràctica a les fàbriques i llocs de treball que estàvem.

En canvi el que s’anava pactant i acceptant, com si fora la mateixa cosa, era una readmissió esglaonada, en tallers diferents a on havien sigut acomiadats, en fàbriques diferents, tot molt diluït i com per que passi desapercebut. Jo em rebel·lava i demanava que volia ser readmès al lloc on havia treballat, Zona Franca, enlloc de Martorell. Argumentava que aquella readmissió que estàvem acceptant no era el que havíem estat defensant com Amnistia laboral. Era un pacte amb els hereus del franquisme, no una ruptura democràtica.

Però els companys acomiadats que dirigien la comissió no estaven d’acord amb mi i m’acusaven de sectarisme. Vaig mantenir la meva posició a les assemblees i en fulls que repartia a les portes, però sense que en cap moment digués que em negaria a anar a treballar a Martorell. El dia que em tocava anar em presento a la fàbrica de Martorell i, ¡sorpresa!, no estava el meu nom a la llista. Què havia passat? Qui havia decidit que caigués de la llista? Aquest és un misteri que encara avui no he pogut esbrinar.

Però el pitjor no va ser només que se’m va marginar i barrar les portes a un treball en un moment econòmicament delicat per a mi. Com vaig continuar la lluitar per entrar i denunciava els fets que havien impedit que entrés, alguns van començar una campanya de calumnies en contra meu. Va començar a circular que jo era un “agent” de l’empresa, un “provocador”. Fins i tot en una assemblea on vaig intentar prendre la paraula vaig tenir que sortir escortat per un grup de delegats que em coneixien per que uns quants es van posar a cridar dient que jo era un….”feixista”! Els companys que em coneixien al veurem sortir així de l’assemblea no entenien res i va sembrar la desmoralització d’alguns d’ells. Van tornar uns mètodes estalinistes de desprestigi de lluitadors pel fet de discrepar públicament.

Com a militant era dels primers en estar als piquets de vaga quan podia participar, en animar la gent, en vendre revistes a la porta dels tallers, però també les meves denuncies sobre la política i les formes poc democràtiques que feien servir els dirigents devien coure molt i van provocar de vegades agres debats. ¿Potser hauria d’haver estat més prudent i callar fins que estès dins de la fàbrica? Segurament. Així m’ho van dir militants de altres partits i sindicats com UGT o PT, que fins i tot em van aconsellar que m’afiliés al PSUC si jo volia entrar a treballar, cosa que no vaig acceptar naturalment. 

La transició espanyola i el control del moviment obrer

Si explico tota aquesta lamentable i trista part de la història del moviment obrer de SEAT ho faig per que es vegi que la crítica a tot el que significava la transició democràtica, els pactes de la Moncloa o l’acceptació de la Monarquia, comportava seriosos riscos de ser assenyalat, marginat i represaliat. No vaig ser l’únic, Joan Sánchez Bolet va patir el mateix. Aquests comportaments antidemocràtics van ser necessaris per canviar la idea que fins llavors havien tingut la gran majoria de l’avantguarda obrera i la militància, sobre tot comunista, socialista i anarquista, de fer caure el règim de Franco, de fer una ruptura democràtica i “donar la volta a la truita” establint un règim republicà, democràtic, amb dret a l’autodeterminació i amb una política socialment avançada. L’estatus quo que es va instal·lar a partir del nou règim del 78 va tenir conseqüències funestes dins el moviment obrer. Va establir divisions profundes, polítiques i sindicals i va afavorir els sectors més oportunistes i més acomodaticis de la classe obrera, mentre que els més combatius eren pressa del pessimisme i la frustració. Alguns companys em deien que “tindríem govern Suárez per quaranta anys més”. Eren temps en que Lluis Llach cantava “No és això, companys, no és això”.

Marcelino Camacho ens va explicar a una assemblea de fundació del sindicat de Comissions Obreres de SEAT, que la transició havia estat la “ruptura sin fractura”. Va ser l’explicació més clara de que es tractava d’un empelt entre l’antic règim franquista i un nou règim de tipus representatiu parlamentari. Per fer aquesta operació la política de la “reconciliació nacional” de Carrillo va anar molt bé. En nom de no tornar a una guerra civil, es va acceptar que seguissin el monarca posat per Franco, que seguissin els mateixos policies, militars, jutges… i poder jugar el paper de partit intermediari entre classe treballadora i poder, un cop renegat del leninisme i cap “assalt al Palau d’hivern”. 

Feia falta que algú controlés el moviment obrer que, en els darrers anys de dictadura, havia aixecat el cap amenaçadorament i podia significar la reanimació dels drets, poders, cultures republicanes, parades a cop de sang. La oligarquia no podia permetre-ho i es sentia en greu perill. L’Europa burgesa temia el que podia passar al sud d’Europa, amb els potents moviments del 68 a França, Italia, Txecoslovàquia, Polonia, la caiguda la dictadura grega i la revolució portuguesa dels clavells. El potent moviment obrer de l’estat espanyol sí podia canviar l’estato quo, com ho demostraven les vagues més importants del període a tot el continent. A canvi d’aquest control es van legalitzar els partits i, després, els sindicats, començant pel PSOE i l’UGT, i cadascuna de les organitzacions va quedar en un ordre per complir una nova funció social, política i institucional per a tot un període sota un règim que, aprovada la seva Constitució sota el soroll de sabres i amb un monarca anomenat per Franco, era mig democràtic i mig continuista del franquisme.

Aquí es va produir doncs un xoc de polítiques entre els que veien completament necessària l’adaptació al nou règim i els que vam lluitar fins al final per fer “de la caiguda de la dictadura l’inici de la revolució proletària” com deia el meu partir, el PORE. Un període de tensió, de lluita política interna, amb un resultat clar: els que consideren que el sostre que ens dona l’actual Constitució és suficient per donar cabuda a les millores van guanyar; però els que creiem que s’ha d’acabar amb aquest règim ja completament desgastat i corrupte, que s’aguanta només per manca d’acord i d’un pla comú entre republicans, independentistes i sobiranistes, cada dia veiem més motius per acabar la lluita que vam començar. Però tot està obert, fins i tot la tornada del feixisme. Per aquest motiu m’agradaria que el llibre de l’ocupació fora un llibre que integrés totes les visions que es donaven en aquells anys, es a dir, que poguessin escriure també companys com Mayo, Diosdado, (Gil no pot ja, llàstima), Varo, el “pantera” del PT, de LCR i altres. SEAT va ser una Universitat per tots nosaltres i, entre totes i tots, hem de treure les lliçons amb un debat franc, sincer i obert a escoltar.  

El futur del automòbil i de la SEAT

No vull acabar aquest article-balanç sense expressar com veig el futur de la SEAT i de la classe treballadora que en forma part. Després d’intentar treballar a SEAT vaig entrar a RENFE on em vaig jubilar. Això em va permetre una visió de la mobilitat molt més ample i de veure el sistema del ferrocarril com un gran avantatge per sobre el transport per carretera, sigui en persones com en mercaderies. Es clar que el ferrocarril no arriba a tots els llocs i pobles però les principals rutes per anar a treballar, per transportar la producció podrien estalviar moltes hores improductives, molts accidents i morts i molta contaminació. Però estava també clar que a l’estat espanyol hi havia forts interessos per no desenvolupar les rodalies, ni tranvies, ni sistemes de transport alternatiu al cotxe com el corredor mediterrani. La indústria de l’automòbil era la protegida del règim.

Avui, després d’ampliar encara més el focus a lluites ambientals després de la meva jubilació, a aquella visió s’afegeix un més gran coneixement del que comporta el canvi climàtic. I junt amb això que les energies fòssils tenen ja una data de caducitat per l’esgotament de les fonts materials que hem fet els humans durant el sistema capitalista en els darrers 200 anys, però especialment en els darrers 50. Segons els científics del IPCC experts en el clima, ja no hi ha marxa enrere en els canvis en regions senceres i, entre elles la Mediterrània.  

Així doncs no es tracta només de les lleis i normes que aprovin les cimeres climàtiques de l’ONU, a Paris o a Glasgow, que obligaran a fer canvis radicals en la producció de cotxes. El problema va més enllà: la mateixa indústria del automòbil està en qüestió. No hi haurà ja més vehicles individuals en propietat més que per una minoria, la que s’ho pugui pagar. No hi haurà l’energia barata del petroli. Per tant, les grans fàbriques, la gran industria auxiliar de l’automoció, que a l’estat espanyol significa un 10% del PIB i un 18% de l’exportació, deixarà d’existir en pocs anys. Aquesta és la realitat a la que ens veiem abocats, i aquesta realitat la ha de conèixer i debatre la classe treballadora de SEAT.

Per buscar alternatives justes a aquesta situació, que segurament serà dramàtica en molts casos, cal una consciència i unitat encara més gran que la que es va donar sota el franquisme, fa 50 anys. Només així la classe treballadora podrà influir en el procés de transició que s’ha de donar en les indústries. SEAT va demostrar que servia per més coses que fabricar cotxes: durant la pandèmia es van fabricar respiradors que van salvar vides. Els seus treballadors i treballadores van demostrar que estaven preparats per fer grans adaptacions. Doncs ara s’haurà de fer això mateix a l’engròs. I s’haurà de fer planificadament, desmuntant algunes cadenes, transformant altres, diversificant les produccions. SEAT haurà de produir moltes altres coses a més de cotxes elèctrics. Què fa falta a la societat? Respiradors? Tramvies? Plaques fotovoltaiques? Bicicletes? 

No soc enginyer ni sé les possibilitats que té una gran fàbrica com SEAT. Però està clar que els i les treballadores sí ho saben. Per això es tracta de que els sindicats i partits de base treballadora i democràtica tornin a organitzar la força, l’enginy i la voluntat de la gran majoria de les persones que hi treballen i alcin les seves propostes d’acord amb la societat, amb els ajuntaments, associacions de veïns, ecologistes. 

I el repàs de la gran prova de força que vam fer amb l’ocupació fa 50 anys, ens hauria de fer veure que també ara podríem fer algunes accions que determinin que l’empresa i governs, de la Generalitat i central, han de comptar amb la classe treballadora per fer una transició que sigui realment justa, democràtica i ecologista. Si pensem i corregim errors que vam cometre, ho podem aconseguir. I les noves generacions ho acabaran d’assumir i realitzar. 

Alfons Bech

Electricista acomiadat per l’ocupació de SEAT del 1971

Nascut a Barcelona en 1949

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca