Què voleu que hi fem, si ens surt el botiguer que duem a les entranyes. Pèssima manera d’iniciar un article, justificar d’entrada el que pots acabar perpetrant, però el cas és que ens brolla incontinent el catalanet que portem dins cada cop que parlem d’en Laporta. Per molt que el molesti, a ell i al seu bel·ligerant entorn d’incondicionals, si algun tret específic distingeix al personatge és la seva tendència a la improvisació, al rampell, a la decisió d’última hora segons li bufi el vent per les neurones. És així i ja ens poden escombregar perquè comprenem que els hi faci ràbia, però, si us plau, que deixin de creure un venut tot aquell que els hi digui que el seu rei va nu. Que no té el do papal de la infal·libilitat, ni de bon tros. Aviat caldrà posar en nòmina de Can Barça, ja que hi entra personal de confiança a dojo, a un èmul d’aquell esclau que acompanyava Cèsar dalt la quadriga recordant-li la seva condició de mortal. Bé, tornem a la mentalitat de botiguer.

Ve a tomb quan veus tants i tants disgustos, tants i tants problemes que s’estalviaria aquesta junta si hagués fet els deures a temps, si hagués planificat les situacions a base de posar-hi hores, si hagués previst les alternatives plausibles en qualsevol emergència de les dotzenes que apareixen a diari. Sí, culpa de l’herència malèvola, és clar, però en set o vuit mesos ja han tingut temps de canviar la tendència i començar a escriure renglons sense torçar. Ara es troben que si la clàusula de Xavi amunt o avall, si la paga un o l’altre es grata la butxaca, atrapats també -embolica que fa fort- en la geopolítica pura i dura, sense saber quina trinxera agafar enmig de les tensions entre àrabs, israelians, palestins i els mercats mundials on poden traure algun ral. Fins i tot pescar Xavi es converteix en problema d’estat, aixecada de camisa i el que cadascú vulgui considerar. És evident, per donar-los una mica de peixet, que l’aterratge del terrassenc a la banqueta i el previsible retorn als manaments bàsics del model genera urticària i anticossos alhora en un determinat ‘isme’ i el seus altaveus de ressonància. Així de tens tenim el panorama, però potser es destensaria una miqueta si comencessin a deixar de donar pals de cec i treballessin les solucions amb marge de temps, avançant-se als problemes amb solucions. Ara, els detractors del president, òbviament, han perdut un aliat a la banqueta amb Koeman i volen marcar territori amb el nouvingut, que igual no deu ser de la seva corda. Qualsevol excusa és bona per a continuar la seva croada anti-president.

Per cert, després de tanta fressa amb l’holandès, la seva condició d’heroi, el presumpte maltracte de directius i mitjans, tomba i gira amb tan mediocre entrenador, resulta que no vol perdonar ni un ral de l’exagerat contracte segellat amb l’infame Bartomeu. Al final, deu ser que gent com ell i els de la seva corda només entenen el club com una repartidora que no para de rajar. Algun avantatge ha de tenir conèixer-los per allò tan trillat del país petit.

A partir d’ara, quedem en mans de Laporta i de Xavi, l’home que ha d’engegar la màquina de la competitivitat futbolística, única manera de començar la reconstrucció d’aquest club derruït. Tan enderrocat que haurien de corregir el més bàsic, sigui plaga de lesionats i el seu perquè, sigui entrenaments insuficients i treball nul, o sigui excessiu poder d’un vestidor que fa el que li dóna la gana. Començar de zero, escrivint recte i sense faltes. El partit a Balaidos? Un drama, la constatació de la colossal feinada pendent. S’ha de treballar tant que cal capgirar fins i tot la mala sort, punt extrem. Les contínues lesions només ratifiquen la fragilitat física i mental d’un equip enfonsat. I per rematar, només faltava Tebas i els avals com a tempesta a l’horitzó, el proper maldecap en una llista tan contínua que no dóna temps ni per anar a la farmàcia i comprar aspirines.