Els avals de la Junta Directiva del FC Barcelona caduquen aquest novembre i s’han de renovar. Posem una mica de llum a la foscor en un tema complicat però importantíssim. Fa uns mesos vam explicar com funcionava aquesta eina perversa, i ara revisarem la situació actual en un moment delicadíssim.

Abans de res, però, vaig per davant una consideració elemental: els avals constitueixen avui en dia un filtre econòmic totalment antidemocràtic i injust, i és urgent i fonamental modificar la llei que els determina per adaptar-la als temps que corren, les magnituds actuals i els requisits democràtics d’entitats com el Barça. Dit això, comencem.

Tota junta directiva entrant ha de dipositar un aval equivalent al 15% del pressupost de despeses. Així ho va fer la junta de Joan Laporta a mitjans de març, acudint a avaladors externs com Jaume Roures o José Elías (Audax). Aquest aval caduca ara, i s’ha de renovar. La pregunta del milió, o dels milions millor dit, és: Per quin import?

El pressupost de despesa del Club per la temporada 21/22 és de 784M€, per tant correspon un aval de 117,6M€. Problema: En cas que una Junta Directiva tingui pèrdues, l’aval que es constitueixi ha de ser equivalent al 15% del pressupost de despesa, més les pèrdues (RD 1251/1999).

Atès que les pèrdues de la temporada 20/21, ja imputable al mandat de Joan Laporta, són de 481M€, correspondria llei en mà un aval de 117,6M€ + 481M€ = 598,6M€. Aquí ja tenim el primer conflicte: com pot ser que a Joan Laporta li comptin aquests 481 milions de pèrdues com a resultat del seu primer any de mandat, si només hi ha estat tres mesos i òbviament no ha perdut aquests milions ell? Doncs és així, la legislació i la jurisprudència existent són clares. Tenim doncs el primer objectiu: cal canviar la llei per tal que es determini amb claredat a qui corresponen els resultats d’un exercici en cas d’interrupció del mandat. Però tornem als avals.

Deriva aquesta xifra en bona part d’una decisió inexplicable per part de la junta actual: no imputar depreciacions i provisions al tancament de la temporada 2019/20 que es va demorar per la pandèmia oferint una oportunitat d’or per treure’s de sobre com a mínim 98 milions de pèrdues i carregar-los al compte de resultats de Bartomeu. I dic com a mínim perquè amb 98 milions es deixava el seu mandat sense beneficis ni pèrdues, però si s’hagués volgut s’hauria pogut imputar la totalitat de les depreciacions i provisions a la 2019/20 (sempre que fossin raonables en aquell moment) i portar a l’expresident a l’escenari de tenir pèrdues de mandat. Aleshores el debat que estaríem tenint ara seria si el Club hauria d’instar una acció de responsabilitat o no, i no pas si podrem o no podrem avalar, ja que el mort se l’hauria menjat Bartomeu, parlant en plata. Inexplicable, de nou, que no es fes així com personalment, entre d’altres, vaig advertir.

Aquest import, els 598,6M€, es veurà reduït per aplicació del RD 1162/2020, que bàsicament estableix que les pèrdues degut al COVID no computaran a l’hora de calcular l’aval.

L’impacte net del COVID va ser de 92M€. Per tant, el resultat real de l’exercici seria de 481 milions menys 92 milions, o sigui 389M€, reduint l’aval a 117,6M€ + 389M€ = 506,6M€

Fins aquí hem exposat els números OBJECTIUS, els que es deriven dels comptes auditats pel FC Barcelona i sobre els quals cal aplicar la legislació vigent, que és molt clara com hem explicat.

Ara, analitzem com ens en sortim, d’aquesta barbaritat partint dels números presentats: 389M€ de pèrdues un cop descomptat l’impacte COVID.

Una part substancial d’aquestes pèrdues s’origina en la dotació de provisions per riscos fiscals i litigis (90M€) i en el deteriorament de la plantilla esportiva (138M€).

Tenim 228M€ de pèrdues que tenen un “alt grau de subjectivitat”, en paraules de l’auditor del Barça. Les anomenarem pèrdues SUBJECTIVES.

La resta fins a arribar a 398M€ són pèrdues que els hi direm ORDINÀRIES. Seran 161M€.

Escenari 1

Una de les opcions per no haver d’avalar 506,6M€ passaria per “convèncer” a la LFP (entitat dipositaria dels avals i amb capacitat d’executar-los) que tant les provisions de 90M€ com el deteriorament de 138M€ són moviments “ficticis”, no responen a una pèrdua real sinó a ajustaments comptables que cal fer per prudència, corregint algunes de les magnituds del mandat de Bartomeu.

Aquesta maniobra permetria situar l’aval a presentar aquest novembre en els 117,6M€ equivalents al 15% del pressupost, més els 161M€ de pèrdues que caldria avalar addicionalment, provinents de les pèrdues ordinàries un cop restat l’impacte COVID. No és una gran solució, ja que deixaria l’aval en uns absolutament inabastables 278,6M€. Sembla difícil – per no dir impossible – que la LFP accepti aquest argument i no exigeixi aval sobre els imports de les provisions i els deterioraments.

En aquest sentit cal tenir present la famosa “sentència dels avals” on el soci Vicenç pla va exigir a la junta de Joan Laporta que diposités aval per aquells 7 dies de 2003 en els quals Laporta va devaluar la plantilla esportiva per valor d’uns 60 milions d’euros. La sentència és clara en la consideració de les provisions com quelcom imputable a qui les registra, en aquest cas la junta de Laporta.

Per tant, el principal risc d’aquest escenari serà que la pròpia LFP el rebutgi, i el secundària serà que qualsevol soci del Club podria acudir als tribunals exigint el recàlcul dels avals incloent les provisions, tot al·legant que hi ha jurisprudència del Tribunal Suprem al respecte. S’obriria la porta de la judicialització i la resolució possiblement sería contrària als interessos de la Junta, però permetria guanyar un temps valuosíssim en el qual es podrien acumular beneficis que fessin quedar la qüestió en res.

Escenari 2

Una altra opció seria, de nou, convèncer a la LFP que determinades pèrdues ordinàries i la totalitat de les provisions i deterioraments tenen el seu origen en el mandat de Bartomeu (estès fins al 28 d’octubre de 2020) i, per tant, són efectivament reals, però no li són imputables a Joan Laporta ni computables a efectes de càlcul dels avals. De nou, sembla molt difícil que la LFP determini aquestes separacions. Podria donar-se el cas que la LFP acordés separar els resultats des d’1 de juliol de 2020 fins a 17 de març de 2021, i des de 18 de març fins a 30 de juny, a efectes de separar els mandats de Bartomeu i la gestora, i de Laporta. Això permetria un càlcul de què li resulta computable a cadascú. No ha passat mai i seria quelcom estranyíssim, no exempt de polèmica, i que podria ajudar a determinar quina part dels resultats de la temporada 20/21 corresponen a cada president.

Aquest escenari permetria esquivar l’aval equivalent als 90M€ de provisions, als 138M€ de deterioraments i a la part dels 161M€ de les despeses ordinàries que es determinés que formen part del mandat de Joan Laporta. En el millor dels casos serien els 161M€ íntegrament i això permetria dipositar un aval de “només” 117,16M€. en cas que el període que va del 17 de març (presa de possessió) al 30 de juny (tancament d’exercici) tingués un ròssec positiu o negatiu acreditat, aleshores es podria variar aquesta xifra, incrementant-la si hi hagués pèrdues o disminuint-la si hi hagués beneficis.

En aquest sentit, la LFP ja ha demanat al Comité Superior de Deportes que es pronunciï pel que fa al tancament del FC Barcelona i de quina hauria de ser la xifra a avalar. És d’imaginar que la LFP no vol mullar-se en aquest terreny i prefereix que el CSD, que al final és un organisme públic i no pas la LFP, determini quin escenari és el bo.

La llei autoritza a la LFP a sol·licitar auditories addicionals a les efectuades pels clubs, però això no s’ha donat mai a la història i és absolutament inaudit que la LFP “no es cregui” l’auditoria de Ernst & Young i qüestioni els resultats del Club. Sí que té sentit, però, i pot ser força bo de fet, que el CSD analitzi els comptes del FCB i posi un “tall” clar entre els resultats de Bartomeu fins al 28 d’octubre, els resultats de la gestora fins al 17 de març, i els resultats de Laporta fins al 30 de juny. De fet, fora bo que aquest exercici el fes el mateix club en nom de la transparència, tot i no ser obligatori.

Els riscos de nou són evidents: de tancament només n’hi ha un, no es fa “per parts”, de manera que els càlculs sobre responsabilitats i avals han de fer-se sobre el total de l’exercici. En essència podria passar el mateix que a l’escenari anterior. A part, una altra cosa que podria passar seria que l’arbitrarietat del CSD a l’hora d’avaluar els comptes fos contrària als interessos de la Junta i als del Club. Aquest és un risc que no és menor.

Escenari 3

La “tercera via” passaria per una impugnació global del sistema, paraules majors. És evident que la literalitat de la llei portaria a la junta actual a avalar 389 milions de pèrdues acumulades més 117,6 milions del 15% del pressupost vigent. Tan evident com ho és que això és una barbaritat i un sense sentit, ja que penalitzaria a la junta actual per unes pèrdues originades en molt bona mesura en un exercici que no ha estat seu.

En aquest sentit l’exercici de la LFP demanant al CSD que determini imports sembla raonable d’acord amb la llei, encara que a la mateixa sentència que citàvem anteriorment del cas dels avals la pròpia defensa de Laporta admetés que és la LFP qui té les facultats per determinar la prestació d’avals:

Aquest escac al sistema estaria plenament justificat. Una qüestió tan fonamental com la protecció patrimonial dels Clubs (que al cap i a la fi és la finalitat dels avals) no pot penjar d’una disposició addicional tan feble i poc concreta com l’actual, ni pot venir determinada per la decisió d’un ens privat (LFP) o, en el pitjor dels casos, pel seu president que dit sigui de pas té una fòbia personal a Laporta que s’olora des de qualsevol lloc d’Espanya. Menys quan, a ulls de tothom, és evidentíssim el xantatge que Tebas i la LFP, amb l’ajuda necessària del CSD, estan fent al Club. Semblaria, malpensant, que LFP i CSD han decidit fer la pinça al club.

Tebas ens té ganes i no ens en deixarà passar ni una i la llei realment l’empara per jugar, motiu pel qual una impugnació total en forma de retirada dels avals i dipòsit de garantia secundari en mostra de bona fe a una entitat tercera o fins i tot en seu judicial, i la presentació posterior d’accions judicials contra l’arbitrarietat de Tebas i la LFP, serien una manera de trencar la baralla, fotre enlaire el tauler de joc amb les mires posades a la justícia europea. Aquesta via jurídicament és incerta, seductora pel component de rebel·lió que comporta, però certament arriscada. Justa, però arriscada.

Els riscos són evidents: la LFP davant la no disponibilitat d’aval podria cessar a la junta actual. Aquesta podria al·legar que, tècnicament, sí que n’hi ha d’aval, i es podria entrar en un terreny molt pantanós que, de nou, seria carn de seu judicial. Aquí no m’aventuro a preveure conseqüències perquè és un terreny força inexplorat i relliscós.

Val a dir, però, que seria la mesura més agressiva i valenta, la més respectuosa amb el sistema democràtic del Club, ja que bàsicament seria entregar el missatge “nosaltres triem els nostres governants i decidim si volem o no volem que cobreixin pèrdues en aquest moment”. Té un component de rebel·lió i autogestió que és molt seductor, honestament.

En conclusió, el FC Barcelona es troba en un moment en què les seves arrels democràtiques i el principal pilar d’aquestes, que és escollir la junta directiva i el corresponent president, corren perill perquè uns buròcrates de Madrid no van saber fer la feina fa uns mesos i no van ser capaços d’adaptar i flexibilitzar una norma netament injusta i pensada per situacions de normalitat. Fa molts mesos que molts demanem que es flexibilitzi el sector, i sembla que no hi ha manera, per les raons que sigui. Hom podria pensar que a la “patronal” li interessa mantenir collats als clubs per tal que siguin dòcils i receptius a les “oportunitats” com la venda de drets a CVC.

Aquest mar de fons, aquestes segones intencions, aquestes maniobres de qui administra una competició per conduïr el ramat cap a on ell li convé jugant el partit a casa i amb l’àrbitre a favor, son absolutament despreciables i seria bo que els clubs paréssin els peus a qui lidera aquesta manera de fer, perquè s’està emportant el futbol espanyol per davant.

Davant el procés més anormal que ha viscut la nostra generació, la burocràcia espanyola amb Tebas al capdavant només va ser capaç d’establir uns petits paràmetres per limitar l’atribució de pèrdues a l’impacte COVID, quan hauria d’haver flexibilitzat límits salarials, ampliat la consideració d'”impacte COVID” a paràmetres molt més amplis i donat vies de sortida a aquells Clubs que, fent bé la seva feina i intentant redreçar la situació, han fet esforços ingents.