Capítol I: cafeïna i dopamina per despertar

Diumenge. D’eixos foscos, amb fred i sense plans. Són les 9 i mitja i sona el despertador. El del telèfon, clar. Mentre apagues l’alarma, decideixes entrar a veure Twitter. Què haurà passat hui? Penses. Quanta gent haurà compartit els tuits que vaig posar anit abans de dormir? Quan has llegit un parell d’articles i t’has posat al dia, et poses a preparar el café.

Mentre es fa el café, et dius a tu mateix, que caldrà respondre les converses de WhatsApp. Les del treball, les familiars, les converses amb amics…I és que clar, ja no existeix la línia que separa el nostre treball del nostre oci. Després, mentre disfrutes del café i les torrades, mires Instagram i publiques una història amb una cançó que t’agrada, i entres sense parar, esperant una resposta. Esperant un gest de complicitat. Esperant atenció. Alts, baixets, rics, pobres, joves, adults… Tots necesitem la nostra dopamina.

Capítol II: el missatge que mai no arriba

Són ja les 12 i mitja del matí. Ningú t’ha respost a la història, i la gent ha deixat de compartir l’article que escrivires ahir. Comences a sentir-te culpable i sentir la necessitat d’obtindre més atenció. Les hores pesen, i esperes eixe estímul. Esperes la interacció. Esperes l’afecte.

A l’altre costat, milers de persones treballen perquè sentes que necessites la teua dosi. Treballen perquè, cada vegada més, necessites rebre atenció constant. I és que, si ho penses, quina alegria eixa llepolia, eh? Quina alegria dona eixe m’agrada, saber que importes a la gent. Quina alegria dona saber que parlen de tu. I que, a més a més, és per a bé. Quina alegria sentir que eres important i influent.

Fart de veure com ningú t’alegra el dia, decideixes llegir i evadir-te. Passen les pàgines i no eres capaç de concentrar-te. I et preguntes si és la teua culpa. Et sents encara més culpable, i decideixes mirar el telèfon altra vegada. I… Ahí tens el teu premi. Una persona que t’agrada ha recordat el moment en què escoltareu eixa cançó els dos. I ha decidit respondre a la teua història en Instagram.

Però… Ha respost perquè ella vol o perquè els algoritmes l’han impulsada a respondre? Dona igual. En tot cas, ella t’ha respost i has obtingut el que desitjaves. Eixe xicotet instant t’ha alegrat el dia. No obstant això, necessites més dopamina. Així són les xarxes socials, l’experiment més gran de la història.

Capítol 3: dinar i Netflix

Arriba l’hora de fer el dinar, així que decideixes preparar pasta. Te’n vas a la cuina, també acompanyat del telèfon. Tan ergonòmic, tan accessible, tan a la teua mà, tan complet, tan imprescindible. Massa, diria jo. I, mentre cuines un bon raggù bolognese t’acompanya altre algoritme, com no. Spotify et fa la vida més fàcil, penses.

Sap donar-te la dopamina que necessites. La que et fa feliç, creant llistes de cançons que encara no sabies que necessitaves. Com? Aprenent dels teus gustos, d’allò que t’agrada i et fa sentir coses. No saps ni com ho fa, però cuines eixe plat de pasta amb la banda sonora que tria eixe algoritme que et fa companyia i sap perfectament el que necessites escoltar en cada moment.

I…Què bo estava aquell plat de pasta. Quan acabes arriba l’hora de la mandarina, la del cafenet. Amb Netflix, com no. I…Sorpresa!! L’algoritme et recomana, novament, una sèrie que no sabies que necessitaves, però t’encanta. Sabia perfectament que tenies un dia sensible i t’apetia una comèdia romàntica, tot i que mai t’hagueres atrevit a dir-lo. I allà que t’enganxes, un capítol darrere de l’altre, ja has vist 3.

Com juguen amb els finals de cada capítol perquè sentes la necessitat de vore el següent, eh? Transcorren els uns darrere dels altres…I com t’encanta. Xicotets estímuls i dopamina per a tots. Algoritmes que ens van subministrant la nostra dosi, com als protagonistes de Trainspoitting. La única diferència és que ells almenys s’atrevien a reconéixer que eren addictes, penses.

Capítol IV: sexe i dopamina

Ja són les 18:30. S’ha fet de nit i decideixes passejar una estona. Arribes a una cafeteria i demanes un capuccino ben calent. En els teus cascos escoltes l’últim capítol del teu podcast preferit. Mentre, com cada vegada ets més incapaç de fer una sola cosa alhora, tornes a Tinder. Comences a consumir likes i, el que és pitjor, també comences a consumir persones. Ja han passat 40 minuts en Tinder fins que te n’adones d’una cosa: T’has quedat sense likes! Novament en la realitat, et pares a comptar les persones amb què has fet match. 3 m’agrada. Una d’elles et crida especialment l’atenció.

Tornes a casa i, de camí, compres el sopar en una d’eixes cadenes d’alimentació. Et sents mal, perquè prefereixes la calidesa del bar. Però era massa barat com per dir que no. I, en eixe moment, penses que mai no podràs sopar per 4 euros en un bar del barri. Quan menys t’ho esperes, ja estàs en casa, enganxat a una conversa amb aquella persona que t’havia agradat en el Tinder. Tot va molt ràpid, i no pots deixar el telèfon. Xicotetes dosis de dopamina que fan que el teu cervell s’active. Instants fugaços en què creus ser feliç, però…De veritat ser feliç és això? En els algoritmes està la clau.

Epíleg

La dopamina és un neurotransmisor que tenen alguns animals i els éssers humans, responsable del plaer que sentim al obtindre una recompensa i de la frustració que sentim quan no obtenim la recompensa esperada. És un component fonamental de les xarxes socials. Esta peça està inspirada en els programes i continguts de la periodista argentina Mariana Moyano. Podeu accedir al seu podcast Es al revés en els enllaços facilitats de Spotify. En ell, tracta totes aquestes problemàtiques amb l’espai i el temps que no ens permet una columna d’una revista digital. Els algoritmes són la clau per entendre el futur que ve i la nova vida que se’ns imposa, en un món que avança més ràpidament del que nosaltres podem ser conscients.