Narges Alizadeh és una dona afgana que ha patit directament la violència dels talibans. Amb tan sols dos anys, la seva família i ella van haver de fugir del país a causa de la seva ètnia, la hazara, i van refugiar-se a Iran. “Els talibans van provocar un atemptat terrorista contra la meva família. Va haver-hi explosions al nostre barri i a casa nostra, per això vaig tenir tantes ferides… Em van trencar les cames, la clavícula i vaig estar cinc dies en coma”, explica.
“Va haver-hi explosions al nostre barri i a casa nostra, per això vaig tenir tantes ferides… Vaig estar cinc dies en coma”.
A l’Afganistan hi conviuen moltes ètnies. Concretament, la constitució afganesa en reconeix 14 i la més gran és la dels paixtus, amb una representació del 40% de la població, aproximadament. Els talibans, justament de població paixtu, no accepten les altres ètnies del país i produeixen constants atemptats i assassinats contra elles, com en el que es va veure immersa la Narges.
L’afganesa és filla d’un hazara i una paixtu. Per aquest motiu, des de petita va créixer en un ambient conflictiu. “La família de la meva mare la criticava sempre perquè s’havia casat amb un noi hazara. Era una vergonya per ells”, expressa. A més a més, el seu pare va ser taxat de comunista i d’infidel per haver treballat amb el govern de Mohammad Najibulá, el president previ al govern talibà dels anys 90. Després de fugir a Iran, van retornar a Afganistan diverses vegades. “El que passa és que cada vegada que tornàvem era pitjor. Pensàvem que ja no hi havia problemes entre les famílies dels meus pares, però ens equivocàvem”, lamenta la Narges.
Ara ja fa tres anys que viu a Barcelona i es troba segura, però reconeix que ha tingut por alguna vegada: “Por? Sí que n’he tingut, perquè aquí hi ha paixtus… Ells encara no es porten bé amb la població hazara“, explica amb un somriure sec. “Al principi tenia por de mostrar la meva cara en xarxes socials, però ara no passa res. Estic a Barcelona amb el meu marit, la meva filla i estem en llibertat”.
Llibertat. Aquesta és la paraula que més utilitzen la Narges i el seu marit, en Bashir Eskandari, quan parlo amb ells sobre els drets de les afganeses i els afganesos. És la diferència principal entre la població afganesa i la nostra. “Les dones que ara estan a Afganistan viuen en pànic, no tenen cap futur. Els talibans els hi han arrabassat els seus drets fonamentals, com ara estudiar o treballar. En canvi, aquí totes les dones viuen en llibertat”, destaca la Narges. I és que el seu concepte de llibertat és tan elemental com poder anar a la universitat, poder treballar, ballar o vestir-se com vol.
El seu concepte de llibertat és tan elemental com poder anar a la universitat, poder treballar, ballar o vestir-se com vol.
Durant aquests últims anys, les dones afganes han pogut viure una vida semblant a la nostra. La Narges recorda feliç com anaven moltes cantants al país i, fins i tot, podien fer fashion shows. Tanmateix, amb l’arribada dels talibans tot això ha desaparegut, com si mai hagués existit.
Fent ús d’una interpretació molt tancada i surrealista de la xaria, la llei islàmica, els talibans amenacen les dones i les ètnies minoritàries del país. “Ahir la nit vaig escoltar un portaveu dels talibans que deia que les dones no poden cantar, no poden posar-se perfum, ni portar sabates de tacó… Per a ells, la xaria és això“, comenta la Narges. Sempre es parla de Kabul, la capital del país i la ciutat més cosmopolita, per parlar de l’avanç dels drets de les dones. Però aquest progrés ha estat condicionat, en primer lloc, per l’ètnia que governava en aquell moment i, en segon lloc, pel territori del país on es visqués.
Molts dels governs han sigut paixtus que, tot i no arribar als nivells dels talibans, sí que frenaven qualsevol avenç que les dones demanessin. En Bashir, el marit de la Narges, comenta que moltes de les dones activistes, polítiques, periodistes i soldats són d’ètnia hazara, tadjiks o uzbeks majoritàriament. “Ells -els paixtus- són naturalment així. A Pakistan, per exemple, que hi ha molts paixtus, no pots ni mirar a les dones pel carrer“, alega en Bashir. “I aquí també!”, intervé la Narges, “no les deixen sortir de casa. Jo encara no he vist cap dona paixtu”. Així mateix, hi ha zones del país on mai han arribat les millores en matèria de drets humans. Un cas clar és el sud d’Afganistan, que ha estat històricament controlat pels talibans i les dones mai han tingut cap dret.
Ja han passat més de dos mesos des que els talibans van entrar a Kabul i van prendre el poder. Tot i els intents de censura del nou govern talibà, els activistes i els mitjans de comunicació s’han encarregat de destapar i informar tots els seus crims, fent caure la imatge de moderació que intenten transmetre des del principi. “Els talibans menteixen. Cap afgana té confiança en les seves paraules” nega amb convicció la Narges, “els talibans ara són encara més radicals i islamofascistes que abans”.
Per això, en Bashir afirma que la presència de la comunitat internacional a Afganistan ha sigut clau: “Penso que la intervenció era bona per les dones i per les altres ètnies perquè durant el període en què van governar els talibans van començar els genocidis. Afganistan necessita que la comunitat internacional sempre el vigili, de no fer-ho, les altres ètnies han d’emigrar o ser perseguides”, així de brutalment descriu en Bashir la seva realitat. “Necessitem al món. El món ha d’estar sobre Afganistan, si no, no hi podrem viure”.
Actualment, la Narges i en Bashir són activistes i lluiten pel dret dels afganesos, les afganeses i el poble hazara. En Bashir va crear l’any 2012 l’Associació Cultural d’Afganesos i Catalans, la primera de Catalunya. A més, els dos són membres actius dels EGCSO, European-Global Civil Society Organization, on donen suport a refugiats i immigrants.
