El pujolisme, com la Transició, posseïen un important component de simulació. L’estabilitat política derivada del domini convergent durant les darreres dècades del XX es fonamenta a simular la recuperació nacional de Catalunya, amb alguns èxits, uns quants fracassos, i vist, en retrospectiva, una sensació d’esterilitat, de la frustració permanent de quedar-se a mig camí. En certa mesura, era com la Transició, mitjançant la qual, Espanya simulava ser una democràcia. Amb les millors intencions, la Catalunya autònoma tractava de redreçar-se del franquisme. Amb algunes bones intencions, la monarquia constitucional tractava d’aparentar una modernització sense renunciar a un franquisme, més que profund, tel·lúric, que a la pràctica, aniria preparant la involució d’aquest darrer quart de segle.

Els intents per recuperar la salut malmesa del català resulta una clara exemplificació d’aquesta mena de joc d’aparences. Per recuperar-se de prohibicions, d’una diglòssia fonamentada en el bandejament de l’ús públic, i en un moment en què, a Catalunya, a mitjans dels anys setanta, la majoria de residents havien nascut a fora de l’àmbit lingüístic català, hi va haver un esforç descomunal i lloable per a la seva recuperació. Va ser un període en què el català tenia aquesta càrrega antifranquista i de voluntat de construir una nova societat allunyada de la misèria moral i material de la dictadura. Hi havia, tanmateix, també, una esperança d’ascens social per part de milions de manobres, treballadors de fàbrica, fugits de la pobresa rural espanyola (i el seu terrible caciquisme) que explica com va ser a llocs com Santa Coloma, en què va sorgir el moviment a favor de la immersió lingüística. El català semblava obrir portes a les classes mitjanes i a nous horitzons de prosperitat material i modernitat social.

Tanmateix, no ens enganyem. Es van fer lleis que no hi havia voluntat de fer complir. La resurrecció pública de la llengua es va produir entremig de gran hostilitat de l’Estat, que es resistia a allò que, a principis de la dècada de 1980, es deia la “normalització”. Va haver-hi una gran resistència en el món econòmic. Les passes endavant no es van fer, en termes generals, gràcies a l’acció governamental (amb l’excepció, via pacte, de l’educació i TV3), sinó a l’acció social d’entitats com la Crida, a còpia de boicots, sabotatges, resistències, actes al més pur estil Greenpeace, i un punt d’agressivitat. En altres espais, com ara l’administració pública de l’estat, i sobretot una justícia que, a la pràctica, no és altra cosa que un aparell repressiu franquista, va acabar essent impermeable a les demandes socials. En realitat, el pujolisme, va fer campanyes en positiu, sense obligar a res, apel·lant als bons sentiments, evitant no molestar ningú. De fet, el mateix Pujol, un dels polítics europeus més intel·ligents i realistes, coneixia els límits d’una Espanya de naturalesa autoritària i anticatalana. En qualsevol cas, les polítiques lingüístiques es van centrar massa especialment en campanyes propagandístiques de conscienciació: “el català, cosa de tots”, va ser un dels lemes més recordats d’aquella època. “Depèn de tu”, resaven alguns anuncis als mitjans de comunicació, com a una subtil fórmula d’externalització de responsabilitats mentre que, paral·lelament, la Generalitat era incapaç d’imposar quotes de pantalla als cinemes, ni retolació comercial, ni obligar a parlar català als servidors públics, ni obligar a les empreses a què els catalans poguessin ser atesos en la seva llengua, ni tan sols preservar la unitat de la llengua o, en els pactes amb el govern, que es pogués parlar català al Congrés, el senat o qualsevol altra institució.

Si hem de definir quin ha estat el principi de la política lingüística de la Generalitat restaurada en una sola paraula, ja la tenim: voluntarisme. A fi d’evitar incomoditat a les clavegueres de l’Estat profund, tot tenia a veure amb la voluntat. Malauradament, un país no es construeix amb l’amateurisme voluntarista. Servidor de vostès, que com a membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i que, des de fa molts anys, formaria part de les constel·lacions culturals del país, sap perfectament que els excessos de voluntarisme ha permès construir una cultura de segona divisió, sense estructures sòlides, sense possibilitats econòmiques, fonamentada en la precarietat que ha fet de la llengua, la literatura, i altres àmbits afins, en un espai de fragilitat.

No és cert que el català hagi reculat en aquests darrers anys. El que ha succeït, ras i curt, és que l’aparença de normalitat, el decorat democràtic han caigut davant els nostres ulls, que ens hem adonat que tot era mentida, que vivíem en un autoengany voluntarista. Que, a mesura que el règim del 78 s’ha anat degradant en una onada de corrupció i autoritarisme, s’ha anat mostrant la naturalesa profunda d’una Espanya que persegueix les minories nacionals i les seves expressions culturals, que no accepta un tracte igualitari amb les llengües i les cultures que coexisteixen dins la península Ibèrica (de fet, fins i tot Portugal, un estat independent, és constantment ignorat i menystingut per l’establishment cultural hispànic). No és que el català hagi reculat. És que les agressions jurídiques i polítiques dels darrers anys han evidenciat la seva fragilitat. I a tot això, s’afegeix una globalització que empeny la creativitat del país, a optar, no pas a un mercat espanyol esquifit i poc interessant, sinó a l’important mercat llatinoamericà (amb centenars de milions de parlants) i també l’anglosaxó. Cada vegada és més freqüent, i ho anirem veient, com creadors catalanoparlants faran servir l’anglès com a llengua d’expressió. Atès que, sense altra política cultural que el voluntarisme gratis, sense una política de protecció i subvenció, el talent no té altre remei que remenar la cua en un mercat global.

Catalunya fa una despesa pública en cultura de 30€ anuals. Portugal en gasta 178€. França, 478€. Traduït en altres termes, la professionalització dels creadors catalans (i en català) és anecdòtica. Per contra, a tan sols 60 km des d’on escric aquí, la inversió cultural multiplica per setze la que es fa en el nostre sector. En altres paraules, els escriptors, dramaturgs, músics en català, ho fem per amor a l’art. Una nació, una cultura, una llengua, no es defensa des de l’amateurisme, sinó des de les estructures, la planificació, la professionalització, la constància. L’amor a la llengua no la salvarà, sinó la conveniència i l’interès, i si m’ho permeteu, amb les dosis justes de mala llet, tot parafrasejant la vaca suïssa de Pere Quart. En altres paraules, bona part de la literatura voluntarista i de bona qualitat que es publica en els darrers anys, caldria convertir-la en productes de consum audiovisual i posar milions d’euros per promocionar-la arreu del món.

Potser és cert que convé certa sacsejada a Netflix i altres plataformes que configuren el consum cultural contemporani. Tanmateix, en comptes de tant de catastrofisme, lamentació i un cert derrotisme creixent en aquesta mena de pessimisme esterilitzador que corre pel nostre país, potser caldria un canvi d’orientació radical. Potser ja va essent hora que ens plantegem l’obligatorietat del català en determinats àmbits, especialment en el laboral, acadèmic, públic, comercial i empresarial. Potser convindria, una vegada han caigut les màscares d’aparença democràtica d’Espanya, que ens plantegem, com ja va fer el Quebec, l’oficialitat única. I pactar pressupostos, o fer veure que existeix una Espanya fraterna, haurien de ser ja pantalles superades. El català no depèn de tu, ni del voluntarisme, ni les bones paraules, sinó d’assumir que som una nació que es va proclamar Estat fa quatre anys, i que valdria la pena assumir-ho col·lectivament.