Prendre decisions

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Malament rai, això d’anar a remolc de la realitat i trigar massa en prendre decisions, tal com ara reconeix Laporta: Koeman ja no devia haver començat aquesta temporada. Si els guanyadors a les urnes haguessin treballat l’alternativa a temps, es tractava de negociar els terminis de la liquidació i pagar-li la quitança a conveniència. En el comiat a Koeman, cal refermar que no mereixia el càrrec per mèrits de trajectòria. Ja poden dir les seves vídues que li feia molta il·lusió i que s’estima el club. Qualsevol persona té somnis frustrats per als que no dona la mida i resulten pura entelèquia. Per últim cop, mai ha estat un entrenador vàlid per al Barça, però s’enduu fins l’últim ral d’un exagerat contracte. Un Barça en ruïnes que li haurà de pagar la quitança completa gentilment atorgada per Bartomeu, l’enderrocador.

Com és costum, la improvisació per bandera i l’eufemisme d’emprar ‘decisió de la directiva’ quan tot és segons mana i dicta el president. Per allò de les jerarquies i lògiques peculiars del futbol, tocava posar l’entrenador del filial com a interí i no deixar-lo més en evidència. Llàstima que l’alternativa més interessant durés només un sospir. Decidir-se per Albert Capellas semblava un encert, marge fins quan Xavi arribés o els àrabs deixin de posar-se flamencs. Capellas és dels que coneix a la perfecció el model d’èxit i sabria com aplicar-ho, malgrat la majoria de culers no hagin aprés què significa això tan eteri de l’ADN, del joc de possessió, pressió i posició, del cruyffisme i altres conceptes bàsics que s’han de seguir a ulls clucs en cas d’aspirar a un retorn al camí dels èxits. Que és el que tocaria si es branda un criteri convençut davant les intoxicacions neonunyistes que, en la seva proverbial mediocritat, exigeixen múscul, intensitat, físic i tot allò que no calia en els temps gloriosos. Tant se val, haurem d’aprendre a conviure amb aquesta rèmora. Així, doncs, quedem en suspens a l’espera d’en Xavi, un meló per obrir com ho era Guardiola en el seu dia.

Als substituts de l’estèril neerlandès, en plural, els espera la feixuga tasca de recuperar la identitat perduda i traure el suc d’una plantilla molt més preparada del que ens assegurava el cessant. I també, segurament més difícil i transcendent, eradicar la cultura del menfotisme instaurada de fa anys al vestidor. Durant massa temps els futbolistes s’han cregut els amos del club i situar-los en el lloc que els hi pertoca implicarà mesures dràstiques, com enviar a la banqueta o tribuna aquell que no pugui ja col·laborar en i l’ambició comuna. No passa res, pitjor va ser, segur, perdre Messi. Per tant, barra lliure per afrontar la matança de Texas, si cal, perquè certes vaques sagrades aconseguiran, de continuar pel mateix pedregar, que perdem fins i tot el record dels seus millors dies de servei.

Tampoc cal confiar-ho tot a Xavi. D’entrada, aterra amb una colla de col·laboradors que sembla la cort d’algun dictador africà quan encara no passa de ser projecte d’entrenador. S’havien de prendre decisions i no es podien ajornar més. S’havia de demostrar que perdre comportava conseqüències i ha costat un munt donar el pas. Ara mateix, quan el primer equip ho copa tot, difícil que dediquem atenció a la situació econòmica, al fantasma creixent de la societat anònima, a la recerca d’alternatives viables com, per exemple, estudiar la possibilitat d’aconseguir finançament de part dels socis enlloc de fiar-ho tot, futur inclòs, a Goldman Sachs. Com no ens deslligarem de preocupacions en aquestes hores tan incertes a Can Barça, deure una barbaritat al fons d’inversió nord-americà acabarà ocupant el primer lloc entre els maldecaps culers. I prou sabeu que n’hi ha uns quants. L’empat amb l’Alabès? A gos flac, tot són puces. Estem en espera, palplantats a la consulta del doctor Hernández. Això, si Qatar no fa a última hora algun d’aquests trucs de nou ric amb mania al Barça als que hauríem d’estar acostumats. Traure’ls de patrocinador va ser una punyalada, segons ells, que trigaran segles en oblidar.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca