La Maca i en Leo van ser parella durant un lustre. Ella va estimar-lo i ell va estimar-la, però de diferent manera. Estaven a punt de signar els papers per anar-se’n a viure junts quan el noi va decidir acceptar una beca i marxar a l’estranger sense avisar ningú. Va fer les maletes, va anar a l’aeroport i va agafar un vol sense dir ni tan sols adéu a la persona amb qui havia construït un futur que mai més no existiria.

Sembla de pel·lícula, però si us explico experiències d’amigues us asseguro que la història protagonitzada per la Maria Valverde i l’Àlex González passaria a ser un ranci acudit. Homes que t’estimen, però només físicament, homes que decideixen acabar amb la relació el dia del teu aniversari, homes que apareixen a l’estiu i desapareixen a l’hivern (i també a l’inrevés), homes que et proposen una cita per a després no presentar-s’hi, homes que… Però aquesta merda què és?

Aquesta merda és la història d’amor que totes hem viscut. Una Maca il·lusionada, entregada i compromesa amb un futur compartit amb la seva parella. Un Leo egoista, insegur, poc comunicatiu i totalment allunyat del compromís social que implica estimar algú.

És impossible superar emocionalment una persona si aquesta no et permet tancar el capítol final. Passa el temps i encara penses en ella. Però no vol dir que estiguis enamorada, simplement busques la manera d’acomiadar-te d’uns sentiments que van ser usurpats. Totes hem viscut una història similar, però ningú explica el perquè. Busquem culpables abstractes i ens inventem mots buits d’anàlisi. La culpa no és de la manca de responsabilitat afectiva. A la vida no hi ha “hombres” i “onvres”. Simplement passa que la nostra manera d’escollir a qui estimar ha estat, és i serà políticament patriarcal.