El Born: memòria, victimisme i dolor

Que El Born Centre de Cultura i Memòria hagi tingut sis responsables en set anys diu molt sobre els dubtes i les controvèrsies que genera aquest equipament. També demostra l’aprensió d’alguns polítics que amb el coneixement de la història s’esdevingui alguna cosa contrària a allò que desitgen. Vaig participar en la comissió, que presidia l’aleshores regidor socialista Ferran Mascarell, que va debatre sobre què calia fer amb el jaciment arqueològic descobert el 2002 sota la magnífica arquitectura de ferro del mercat. L’enrenou va ser considerable. Per una banda, hi havia els partidaris d’instal·lar en aquell indret la biblioteca provincial, que encara està per fer, tot i les promeses. Per l’altra, els defensors de convertir les restes del tros de barri destruït arran de la guerra de Successió en un memorial, com molts hi ha al món, per denunciar la barbàrie de la guerra i, en concret, el destí dissortat d’una Catalunya vençuda el 1714. No va faltar qui va titllar la pretensió de museïtzar la troballa, que és un dels vestigis importants del segle XVIII europeu, com una expressió de la perversió nacionalista. L’antipujolisme ha fet molt de mal a aquest país, tant com els pujolistes corruptes. És clar que, vistes algunes de les reaccions, algunes expressades amb sarcasmes i mala educació, no sé qui era més nacionalista, si el Chuky d’Ignacio Vidal-Folch o l’esquelet de la rata que va aparèixer sota les pedres i del qual ell se’n fotia.

Els monstres patriòtics creixen en totes direccions. Ara mateix, per exemple, l’exministre de Cultura del govern de José Luis Rodríguez Zapatero i exdirector de l’Institut Cervantes, César Antonio Molina, s’ha deixat anar. En un article horrorós titlla el Museu d’Història de Catalunya de ser  “el museu de l’odi, de la infàmia, de la mentida i de l’horror. Un museu com aquells que va fer Stalin dedicats a l’ateisme i al materialisme dialèctic. En aquests llocs s’adoctrinava a la joventut soviètica com avui es fa amb la catalana”. Fot-li que és de Reus! L’article no va de museus, és clar, sinó que se n’aprofita per atacar Pedro Sánchez i la taula de diàleg. El presentisme és tan evident, que no valdria la pena dedicar ni un minut a les ximpleries que escriu aquest nacionalista espanyol. La ignorància és atrevida, sobretot si se substitueix el coneixement històric amb la ideologia que li impedeix reconèixer la repressió anticatalana de l’espanyolisme. El que caldria fer amb el MHC és, si de cas, renovar-lo de dalt a baix, perquè avui dia està antiquat, té una proposta historiogràfica irrellevant i contradictòria i museogràficament és obsolet. La nova consellera, Natàlia Garriga, hauria de convocar un concurs i destinar diners a aquesta renovació, d’acord amb els professionals del ram de les humanitats.

Tornem a El Born CCM. Marta Marín-Dòmine, directora de l’equipament des de fa dos mesos, ha dit que “no voldria que féssim de Barcelona la ciutat del dolor”. El dolor no és dels intèrprets, sinó de qui l’ha patit. Estic segur que Marín-Dòmine no afirmaria això si estiguéssim parlant de la Setmana Tràgica, quan Joan Maragall reclamava que Barcelona fos la “ciutat del perdó”, o d’aquella Barcelona que Friedrich Engels titllava de ser una “rosa de foc” incendiada per la mobilització obrera. No cal dir, que si els jaciments descoberts fa anys fossin resultat dels bombardejos franquistes, el “dolor” sobreeixiria pel  clavegueram que envolta el mercat. De fet, la voluntat d’ocultar el dolor és contradictòria amb la seva decisió d’instal·lar un espai permanent per a la memòria de la Guerra Civil. Per què és menys dolorosa la guerra civil de 1936 que la 1714? És que les vivències de la Guerra Civil no alimenten la “confrontació”? La memòria és un ritual en conflicte en tot temps. Val la pena llegir l’entrevista sencera que Sílvia Marimon ha fet a Marín-Dòmine per veure fins a quin punt als responsables municipals els costa —com ho demostra la inestabilitat en la direcció— trobar una proposta historiogràfica i museogràfica d’acord amb els components que integren el Born. Quan vaig participar en la comissió que havia de facilitar un acord sobre el destí de tot allò, ja vaig discrepar tant de la proposta municipal com de la que va fer Jaume Sobrequés en nom de la Generalitat. Jo també hi participava en nom del Govern, però es veu que representava un altre sector, que va perdre estrepitosament.

La singularitat de la meva proposta era resultat de la singularitat del lloc. Una vegada que vaig visitar les ruïnes amb uns historiadors japonesos, un d’ells em va felicitar per l’encert de cobrir el jaciment amb un edifici de ferro tan singular. Em vaig posar a riure. Aquell home acabava de demostrar-me que no anava tan desencaminat quan servidor va proposar unir el discurs del significat del jaciment del segle XVIII amb l’esplendor del desenvolupament industrial del segle XIX. Les ruïnes representaven, diguem-ne, la decadència, i el mercat de 1876 era una mostra viva de l’arquitectura de ferro que es podia complementar amb l’Estació de França. De més a més, el carrer Montcada és tan a tocar d’El Born, que en un pam de terreny, com aquell que diu, es podia explicar la història de Catalunya des de l’època medieval expansiva fins a la modernització industrial. El meu plantejament no tenia ni un gram de victimisme, però no pretenia ocultar el dolor, ni el dels combatents de 1714, ni el dels obrers que van haver de triscar molt per veure reconeguts els seus drets quan Catalunya era la fàbrica d’Espanya, com resumia el títol d’una exposició que es va instal·lar al mercat del Born quan les ruïnes encara no estaven al descobert. El meu plantejament historiogràfic era nacional i no pas nacionalista. Com ha de ser. A Catalunya o a Alemanya o al Canadà, que és d’on ve Marta Marín-Dòmine, i on no es podria fer mai una troballa com aquesta. La història mana. I la història de la construcció dels Estat nació està plena de traumes. Voler obviar-ho seria com intentar abordar l’Holocaust des d’una neutralitat còmplice amb els perpetradors de l’acte criminal.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca