No sabem si l’Estadi serà rebatejat o si s’aixecarà una estàtua rèplica de Messi, però després de la sortida de l’argentí el que més ens preocupa -o ens torna a preocupar- és la situació financera del Barça. En aquest sentit, vam estar molt atents a tot el que va succeir durant la recent assemblea de socis compromissaris (l’òrgan sobirà del club) que va tenir el seu plot-twist en forma d’ajornament sobtat el dia 17, quan el president Laporta va frenar la votació dels punts crítics de l’ordre del dia amb un moviment que va recordar aquell mem televisiu creat per Julián Lago que deia “pero me responde después de la publicidad”, en aquest cas “després del partit contra el València”. La data triada per al desenllaç va ser dissabte següent, just un dia abans del partit contra el Real Madrid al Camp Nou. Per cert, del partit hi ha poc a comentar: una entrega més d’aquest serial de partits insuportables protagonitzats per un entrenador sense prou capacitat per dirigir l’equip i acompanyat per un grapat de jugadors entre els que s’hi compten uns quants que ja haurien d’haver accedit a la jubilació, com a mínim la de la samarreta blaugrana.
Tornant al que ens ocupa, a l’assemblea, i per ordre cronològic de votació, els punts crítics esmentats van ser el finançament de l’Espai Barça, la venda d’una part de Barça Studios, l’obertura del registre telemàtic de socis, la supressió de la Confederació Mundial de Penyes i la suspensió temporal de l’article 67.
Sens dubte, resulten molt estranyes les presses de la junta directiva per aprovar la recerca de finançament (sembla ser que és un eufemisme, perquè tot apunta a que serà el banc d’inversió nord-americà Goldman Sachs qui s’encarregarà de reunir els diners) per a la construcció de l’Espai Barça, quan ni tan sols s’ha aprovat el projecte per part dels socis. Fent una mica d’història, el 2014 la directiva que just acabava d’abandonar Sandro Rosell va organitzar un referèndum quan encara no existia el projecte (es va seleccionar dos anys més tard) i només hi havia alguns dibuixos voluntaristes sobre el que seria el nou Camp Nou i les seves rodalies. La votació va tenir una participació del 32% i el resultat va ser favorable als rectors del club amb un 72% de vot favorable. El projecte definitiu va ser triat per la junta directiva el 2016, o sigui, dos anys més tard. Amb la victòria de Joan Laporta a les eleccions del març de 2021 sembla que el projecte de Sandro Rosell i Bartomeu quedaria aturat en espera de modificacions substancials, però per a sorpresa de tothom, el que es va veure durant l’assembla és en essència el mateix que el que havien engegat el tàndem de presidents que ha dut el Barça a la fallida; fins i tot elements que no agradaven gens a l’administració Laporta continuen allà mateix. En aquesta tessitura, semblaria més raonable que la junta actual i els seus tècnics s’haguessin pres un temps per reformular el projecte i dur-lo a referèndum per aconseguir l’aprovació dels socis. I amb aquest vist i plau, intentar aconseguir el finançament. Però no, la sensació és que es comença la casa per la teulada i que es vol tancar el vincle amb Goldman Sachs el més aviat possible.
La proposta d’endegar la recerca de finançament va guanyar la votació, amb 405 sufragis favorables i 21 en contra, però amb una promesa de referèndum posterior que el president Laporta es va treure de la màniga per intentar fes més digerible la decisió dels compromissaris. Els 1.500 milions d’euros que es buscaran per finançar el projecte faran que el deute del club es dobli i equivalgui al 73% del valor de l’entitat, segons l’estimació que aquest mateix any ha publicat la revista nord-americana Forbes. En un eventual impagament dels deutes per part del club que encaminés l’entitat cap a la transformació en SAD, els creditors podrien acceptar una transformació del seu deute en capital i, en conseqüència, es podrien arribar a quedar una bona part de les accions del club.
Un altre dels aspectes que havien aixecat més interès era la proposta de creació d’una societat mixta entre el Barça i un soci industrial/capitalista per explotar la productora audiovisual del club, l’anomenada Barça Studios. Aquí la idea és cedir fins al 49% del capital a aquest soci extern, que no només capitalitzarà la societat, sinó que s’encarregarà de la manufactura i col·locació als mercats del producte final. Tenint en compte que l’entitat blaugrana només posarà la marca i els actius a explotar (jugadors, instal·lacions, esdeveniments, etc.), és fàcil preguntar-se què passarà amb la voluminosa plantilla de treballadors que avui dia té Barça Studios. Aquí la votació també va ser a favor de la proposta, amb un resultat final de 397 a 14.
Seguint avançat per la línia de temps de l’assemblea, arribem a un assumpte que pot semblar menor, però que té la seva transcendència històrica, com és la posada en funcionament del procediment telemàtic per a processar altes de socis. Fins ara, el requisit de la presencialitat limitava del tot la possibilitat que residents a l’estranger poguessin accedir a la condició de soci, una circumstància que queda resolta i que lliga molt bé amb la intenció del Barça de ser un club universal. Amb tot, una modificació d’aquest caràcter hauria d’anar acompanyada de mesures restrictives per evitar la presa de control de l’entitat de manera anòmala per algú extern al mercat natural del club, possibilitat que ara mateix no amoïnar gaire els membres de la junta directiva. En tot cas, la proposta va ser aprovada per 257 a 61.
Un dels punts sotmesos a votació que va generar més rebombori a la sala va ser la proposta de modificació de l’estructura penyística, que tenia com a tret més significatiu la supressió de la Confederació Mundial de Penyes (CMP), un òrgan extractiu a benefici d’uns pocs i que provocava, de facto, que determinats no socis tinguessin alguns privilegis envers del club per sobre dels socis. Els líders del penyisme blaugrana van defensar amb vehemència, i fins i tot amb alguna amenaça explícita, la seva posició de privilegi. Allà vam veure el president de la CMP, el socialista d’Almería Antonio Jesús Guil Román, que va ser alcalde de Montmeló entre el 2010 i el 2018. La proposta de la junta directiva no va tirar endavant tot i obtenir 232 vots a favor i només 70 en contra (es necessitava el vot favorable de dos terços dels assistents, i només es va arribar al 66,1%, o sigui, dos vots menys dels necessaris). Amb aquest intent frustrat de decapitació de l’hidra, Laporta ja té un enemic dins de casa.
Finalment, l’últim dels punts rellevants a votar dissabte passat va ser la suspensió temporal del famós article 67, un artefacte col·locat per l’anterior junta directiva que pretenia millorar la governança del club, però que és evident que no va funcionar i que, a més, fa molt difícil gestionar l’entitat després de l’herència rebuda. En concret, aquest article diu que la junta directiva en exercici haurà de dimitir en ple en el cas de dos exercicis consecutius amb pèrdues, o també en el cas de dos exercicis seguits amb un deute que sigui superior a dos cops l’Ebidta (marge brut de negocis). En la situació en que es troba el club, producte d’una gestió atroç del tàndem Rosell-Bartomeu, aquesta limitació no aporta cap valor a la governança i més aviat fa precisament ingovernable el club. Així ho van entendre els assistents, que van aprovar deixar en suspens l’article 67 per 265 a 54 vots.
Amb bona part dels temes crítics lligats al seu favor, la junta directiva té per davant una papereta molt complexa per tal d’intentar reestablir l’equilibri patrimonial del club, amb l’amenaça permanent de la conversió en societat anònima, un escenari de futur del que cada cop se’n parla més i que caldrà veure si l’administració Laporta no acaba assumint com a mal menor.