Mossos

Qualsevol entitat o persona sap que cal molt de temps i esforç per guanyar-se el prestigi i el respecte, i que n’hi ha prou amb pocs errors en pocs instants perquè aquests s’esvaeixin. Aquest principi, que es pot llegir en diverses versions com a frases més o menys cèlebres, és el primer que em va passar pel cap veient el Major Trapero, la setmana passada, amb un agre discurs el dia de les Esquadres, en què es queixava d’un increment d’accions violentes en contra de la policia del país.

Per qüestions professionals, també com a ciutadà, fins i tot com a tertulià, he tingut tractes amb membres dels Mossos d’Esquadra. No podria tenir cap queixa. Sempre hi ha hagut una relació respectuosa i constructiva, han demostrat tenir capacitat d’autocontrol i sang freda (cosa que s’agraeix a qui va armat), i fins i tot, com a ciutadans corrents, sense uniforme, en circumstàncies informals, també s’han comportat amb uns estàndards de responsabilitat per sobre de la mitjana. Ara bé, aquesta és la primera part a què al·ludia en el paràgraf anterior. S’havien guanyat el respecte amb una feina molt rigorosa. Tanmateix, el van perdre, com a col·lectiu i institució, en molt poc temps i amb molt pocs errors.

El Primer d’octubre, quan la Policia Nacional anava de cacera amb una voluntat clara i explícita de reprimir ciutadania democràtica, amb una violència calculadament desproporcionada, amb mirades d’odi i menyspreu, amarats d’esperit de tropes colonials, vaig trucar a una regidora de l’Ajuntament, companya i amiga, per demanar que la Guàrdia Urbana intervingués d’alguna manera per posar fi a aquestes accions, i fer allò per al qual els paguem i els concedim una autoritat especial: protegir als ciutadans. Posar-se al davant els “aporellistes”, intervenir, fer una barrera, comportar-se com els heroics bombers, fer qualsevol acció que impedís aquella desgràcia que podria haver acabat en tragèdia. La regidora, tan desbordada com jo, ja ho havia intentat, sense sort. Qualsevol membre de les forces de seguretat era conscient que en la dictadura judicial espanyola, la repressió podria ser terrible, com el mateix Trapero va poder comprovar en un calvari judicial d’acord amb acusacions inventades i un procés inquisitorial.

Els Mossos van perdre en aquell moment l’oportunitat de guanyar-se el respecte. Ans al contrari, la seva indiferència, la seva presumpta passivitat (a la pràctica, van tancar més urnes que la policia espanyola) va ser corresposta amb una onada repressiva i intimidatòria per part de la juridocràcia (versió postmoderna de les dictadures judicials) amb diverses víctimes. Entenc que Espanya, el seu estat profund, pretenia generar el terror entre tots aquests mossos i mosses que, dia rere dia, busquen persones desaparegudes, investiguen sobre narcotràfic, alliberen prostitutes dels seus proxenetes o rescaten boletaires perduts, mentre comparteixen ascensor amb nosaltres, o són membres actius de l’associació de pares de l’escola. Si els Mossos s’haguessin plantat davant la policia espanyola, l’onada repressiva en contra seva no hauria estat massa diferent. Fins i tot, potser, l’Estat s’hagués reprimit davant la deriva repressora del 155, perquè voldria dir que persones raonables, armades, podrien no practicar la col·laboració necessària que ha deixat un balanç de més de 3.500 persones víctimes de persecució política en la dictadura més occidental d’Europa.

Evidentment, també podrien parlar de la BRIMO, una part minoritària del cos, i que, tanmateix, es pot considerar un forat negre que engoleix els principis democràtics i els drets humans. Hi ha una evident desproporció en les seves actuacions que comporta la més absoluta impunitat contra una ultradreta perillosa (sovint, en les seves manifestacions, hi trobem delinqüents reincidents), mentre que existeix una animadversió òbvia en contra de l’independentisme, les esquerres o els moviments socials. Hem pogut veure clarament com aquest cos ha permès atacs violents contra la Generalitat en manifestacions de sindicats policials o unionistes, mentre hem vist una repressió desproporcionada contra persones que tractaven d’oposar mínima resistència en desnonaments al més pur estil dickensià. Finalment, la tècnica de l’encapsulament. Servidor de vostès, va participar a Girona en una (dir-li manifestació a una protesta de menys de cent persones contra la visita reial, amb activistes pacífics en una ciutat on tothom es coneix, caldria considerar-la més aviat com a trobada social) acció contra la visita del Borbó, i trobar-se envoltats pel doble que els presents a la concentració és propi de Rússia o Turquia. Per contra, a la mateixa ciutat, quan cinquanta ultradretans han fet destrosses i proferit amenaces contra els vianants, aquesta BRIMO ha continuat encerclant i encapsulant els activistes, tots ells activistes i diria, responsables pares de família, com si fossin ells l’amenaça.

- Publicitat -

Certament, els Mossos han tingut un estiu dur, amb agressions en el moment en què tractaven de dispersar entrompades col·lectives. És massa fàcil atribuir a l’estat etílic i a l’escassa educació dels joves els incidents. Tanmateix, quants d’aquests joves que han llençat objectes contra la policia van veure apallissar els seus pares i avis davant els col·legis electorals, entre la indiferència còmplice dels agents que comandava –i comanda– Trapero? En aquests temps en què s’exigeix autocrítica, potser que els mossos, comencin primer, i el seu comandant, encara més. Llençar objectes o atacar la policia, objectivament no està bé. Tanmateix, haver col·laborat, per acció o omissió, amb la dictadura judicial vigent a Espanya, és infinitament pitjor. Si algú es pregunta si llençar una ampolla contra les forces de seguretat és revolucionari, potser caldria preguntar si permetre apallissar votants és propi d’una policia democràtica.

A més a més, hi ha també un problema existencial. Mossos no és la millor definició d’un cos de policia del país, car aquest va ser creat per col·laboradors borbònics per lluitar contra la dissidència austriacista. La primera cosa que caldria replantejar és sobre qui hauria de poder-se encarregar de la seguretat interior. I hi ha noms i conceptes molt millors: Milícia Nacional, Guàrdia Nacional, o el meu preferit, Gendarmeria Republicana. La policia, potser sí que ha de fer complir les lleis (encara que, en cap pas, les interpretacions esbiaixades d’uns jutges enemics declarats del país). Tanmateix, si la majoria del país és republicana i s’autodetermina d’acord amb els principis de legislació internacional, ha d’obeir a la ciutadania, que per això els concedim un estatus especial.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Els més llegits

Junts o l’alè del drac

Canvi de focus

La gran demolició educativa

Eduard Vallory

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca