El 14 d’octubre de 1999 es va constituir la república Menda Lerenda, mitjançant la presentació d’una sol·licitud adreçada al Ministeri de Cultura espanyol. Segons els seus fundadors, es tracta d’un Estat independent legalment establert de conformitat al Dret Internacional i, com a tal, disposa d’una constitució i els seus propis òrgans de govern. Qualsevol persona del món se’n pot fer ciutadà; només cal donar-se d’alta a través d’una web i abonar uns 50€. Menda Lerenda no disposa de sòl nacional com a tal, no té fronteres i no és reconegut per cap altre Estat. La seva legitimitat parteix de la voluntat dels seus ciutadans, els quals són igualment sobirans. El seu territori és el que cada un d’ells ocupi a cada moment on es trobi arreu del món; potser, per això, mereixi el qualificatiu de república errant. L’adquisició de la nacionalitat menda lerenda és compatible amb la possessió de qualsevol altra nacionalitat i, per tant, no suposa la pèrdua de la nacionalitat original dels seus ciutadans. El seu govern té pendent l’organització d’unes eleccions entre els inscrits per designar els seus primers càrrecs electes.
Òbviament, Menda Lerenda no és més que el resultat d’un grotesc intent per sobrepassar la concepció clàssica de l’Estat; aquella que consagrava el territori, el govern, la població i la sobirania com els seus elements constitutius. Amb el temps, ha esdevingut un recurs per aquells que són incapaços d’agafar el brau per les banyes, assumir d’una vegada per totes que els Estats són entitats territorials i que la seva subjectivitat internacional, només depèn del fet d’establir un govern en sòl nacional amb capacitat d’exercir el control efectiu del territori. Això vol dir, posseir el monopoli de l’ús de la força i tenir els recursos i la capacitat política de recórrer a ell en cas d’amenaça o d’agressió externa. Implica la capacitat de relacionar-se amb la resta de nacions en el marc del Dret Internacional i, suposa també, la capacitat de desplegar totes les competències sobiranes dels Estats de forma exclusiva sobre els seus nacionals i el seu territori.
Aquest, no és, però, l’únic intent de sobrepassar la concepció clàssica de l’Estat. Quan Estònia es va independitzar de l’antiga URSS (1991) l’administració pública, el sistema bancari i les infraestructures del país estaven completament obsoletes. A més, entre els estonians creixia el temor a futures ocupacions russes, a una nova pèrdua de les seves llibertats nacionals, a la persecució dels seus dirigents i líders socials, i a un nou èxode d’exiliats i represaliats. En aquelles circumstàncies, la creació d’una república digital era una qüestió de seguretat nacional.
Actualment, el portal governamental d’Estònia és obert permanentment i s’hi poden realitzar més de 1.800 actes administratius diferents: votar, renovar el carnet de conduir, demanar permisos d’obres i llicències d’activitat per a establiments comercials, abonar impostos, constituir empreses, accedir a l’historial mèdic o comunicar-se amb els centres escolars, entre molts altres. Fins i tot, e-Estònia emet un document d’identitat digital transnacional adreçat a estrangers amb un cost de 100 €. Això, per sí mateix, no suposa l’adquisició de la nacionalitat estoniana, ni la residència fiscal, ni tan sols dóna dret a obtenir el permís de residència o d’entrada a la UE; però permet que els ciutadans estrangers puguin gestionar un negoci internacional sense tenir presència física a Estònia. Més enllà de l’evident reducció de costos que suposa l’eliminació de l’ús del paper en les reunions del consell de ministres i l’augment de l’eficiència de l’administració pública, l’èxit d’aquest model radica en el desenvolupament d’un potent clúster empresarial vinculat a la tecnologia de la informació que aporta prop del 70% del PIB del país del qual Skype és el seu buc insígnia.
Així, amb la independència, la creació d’un imprecís cens electoral esquivant la legislació russa, els estonians varen donar pas al desenvolupament d’una de les administracions públiques virtuals més sofisticades del món. Tanmateix, no està exempta de ciberatacs. Per aquest motiu, el govern d’Estònia preveu la creació d’una megabase de dades amb seu a Luxemburg, on guardarà una còpia de seguretat de tota l’administració de l’Estat i dels seus ciutadans, amb la finalitat que pugui continuar operant amb normalitat en cas d’atac informàtic o d’una nova ocupació russa. I encara que no ens ho diguin obertament, aquesta còpia de seguretat també podrà servir per integrar i donar servei als membres d’una nova diàspora d’exiliats polítics i represaliats en cas d’una nova annexió forçosa a Rússia.
Un portal informàtic pot servir per millorar l’eficiència de l’administració pública, però mai podrà substituir un Estat en tant que ens territorial dotat de subjectivitat internacional. Tanmateix, ens podrà ser útil en el futur, en cas que s’agreugi la pèrdua de llibertats nacionals i una nova onada de persecució política obligui a desenes de milers de persones a exiliar-se a l’estranger fugint de noves represàlies mentre el victimisme dels seus líders alimenta l’ego dels agressors.