On pertanyen totes les llengües

Com una esposa gelosa, la catalanor m’estira i m’aboca en un remolí de responsabilitat i supervivència. El matrimoni és tan fort que quan soc a casa meva, a Catalunya, ja no me’n puc desfer mai. Només quan marxo el vincle es relaxa i puc ser jo, tal com soc, i només si soc enllà de la frontera espanyola em puc relaxar i fins i tot aplaudir, per cortesia, aquesta versió del Que viva España que una família mitjana de la localitat libanesa de Tyr entona mig en castellà i mig en àrab. A Espanya això m’humilia, i per això quan vaig anar a Madrid em va costar estimar la ciutat com acostumo a mig estimar totes les ciutats que visito. No era Madrid, opulenta i juganera, era jo, jo i la meva catalanor rabiosa i aquest pertànyer que ningú es creu de debò. La gelosia per Catalunya és tanta que ara que m’he fet gran ja no ni em preocupa semblar maleducada, intervenir en català en una classe d’informàtica en la qual esclar, no es parla en català, perquè sempre hi ha algú a qui el català resulta incòmode, perquè no l’han estudiat, i em fa mal el catalanisme i em fa mal l’antiracisme perquè em crec totes dues coses.

Una tarda que jo estava pioca vaig preguntar ‘m’estimes?’ a un amant estranger. Sabia que ell no m’entenia, perquè el ‘te quiero’ (aquest ‘et vull’ tan suat) li sonava de les cançons de reguetón però la meva petita llengua no, encara que es digui i que se suposi que sigui la llengua de la qual Barcelona és capital. I ja m’esqueia preguntar-ho en català i al buit, si m’estimava, a aquell nano, perquè el meu amor per ell tenia tantes possibilitats de perdurar com la llengua catalana. Preguntar-ho en català em posava al meu lloc, no al lloc del servei (que parla en castellà, quan pot, les quatre paraules que ha après) sinó al lloc de la llengua que ni és proletària ni la parlen persones afamades, la llengua que no pot reclamar res si no és amb la boca petita perquè et llencen (o et llences, en un exercici d’autorevisió): privilegi blanc, petitaburgesa, en el pitjor dels casos racista.

Cap catalanista hauria de ser xenòfob. No només perquè ser xenòfob no estigui bé, no quedi bé i no toqui, sinó perquè és mentida. L’arribada d’estrangers té conseqüències de tot tipus, i només els hipòcrites poden escudar-se en la ‘diversitat multiculutral’ i obviar el que en el fons ja saben, que és que els xocs culturals i de classe existeixen, que amb la immigració els reptes socials s’amplien perquè la societat es redefineix. Però xocs socials a banda, en un estat europeu normal les llengües autòctones no desapareixen. Recordo bé aquell veí meu durant l’Erasmus que vaig fer a Amsterdam, un marroquí a la cinquantena que reparava bicicletes i que me n’havia reparada alguna. No m’entenia gaire, perquè jo li parlava en anglès i ell només parlava holandès i àrab, la llengua petita del país petit on viu i la llengua dels seus orígens. No parlava en anglès per arribar a més gent (gent com ara jo aleshores), ni en alemany, sinó en holandès. La gent que brega per guanyar-se la vida no té temps (i el més dolorós: no hi tenen interès, potser, perquè per què haurien de tenir-ne?) d’aprendre una llengua que recula. Però a Holanda, és clar, l’holandès no recula, per més que els holandesos siguin poc generosos amb la llengua pròpia: més aviat et desincentiven aprendre-la.

Quan topo amb afrocatalans que senten la meva llengua seva (a diferència del meu amant, que només sentia seus els ‘te quiero’ suats del reguetón) me n’aniria i em confondria amb ells perquè em protegissin de la contradicció de ser petita i aspirar a l’universal, a rebolcar-me joiosa allà on pertanyen tots els pensaments i tots els sentits de totes les llengües. Estic tipa de la paradoxa de ser estrangera a casa meva i d’apreciar els estrangers, que venen amb il lusió a ser l’últim estament d’aquesta societat nostra, i de vegades em sap greu ser tan lluny d’ells i tan a prop d’un món que se sent cada vegada més acorralat, prou acorralat per creure que defensar la llengua i la identitat associada és protegir-se dels Ahmeds i de les Fatoumatas i dels Qi Kungs.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Els més llegits

Junts o l’alè del drac

Canvi de focus

La gran demolició educativa

Eduard Vallory

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca