El partit: Dedicat a tots aquells que es passen la vida més pendents del Madrid que dels seus colors, que justifiquen la vida blaugrana segons vagi la blanca. Doncs bé, un equip devaluat i envellit -perquè ha preferit vestir-se de formigueta durant la pandèmia i dedicar la inversió a acabar el seu camp nou-, va contenir sense despentinar-se l’esquadra local. Així de simple, de trist, curt i ras. Per no caldre, ni van necessitar les proverbials estarracades d’en Casemiro. Tranquil, xino xano, el gran rival va esperar a que el Barça s’esgotés en la pressió, que anticipés voluntariós però sense convenciment ni cap pla d’acció, amb una banda dreta inútil i un onze apedaçat, sense alternatives d’estratègia a la banqueta com ja imaginàvem. Finalment, el rival va fer prou amb una jugada de transició i el central trencant línies, gol i a viure. Ben còmode, sobrat per aguantar i esperar l’oportunitat. Davant, ja rebentats al minut 60, ens deixaven ben clar que això és el que hi ha amb aquest entrenador, artífex del caos tàctic amb que va finir aquesta caricatura d’enfrontament entre forces desiguals. La pregunta retòrica encara ens persegueix: Segur que no donen per més? I això ha de durar tota la temporada?. No hi haurà paciència, ni calma que ajudi a suportar el tràngol. Bàsicament, per ser un prodigi de frustració constant, d’inoperància extrema, d’un vull però no puc impropi de tot un Barça. Qui vulgui consol, encara sort que un clàssic continua emplenant l’Estadi. I desconsolats ens plantegem un cop més què coi fa Messi a París quan era l’únic capaç de tapar tanta carència, com va demostrar els últims anys. Almenys, ara Gavi i Ansu li farien certa companyia.
La vigília: En efecte, el barcelonisme no ha après res dels anys de vi i roses. Enlloc d’exigir responsabilitats en forma d’accions valentes, prefereix aixoplugar-se en les velles pors i còmplices ancestrals com el victimisme i el derrotisme. Feia anys que no veiem el got tan buit en vigília de la visita del Maligne, abans abatut per sistema i avui, temible per propi afebliment. Tampoc has treballat per buscar alternatives de mercat quan tocava i ara prefereixes l’excusa de no pagar-li una quitança del tot immerescuda. De propina, no t’has molestat gens en mantenir i potenciar relleus des de la pròpia casa perquè has fet fora els bons a canvi de promocionar amics en fotent-te de la meritocràcia. I ara, t’has condemnat a vagar pel purgatori en el que queda de temporada, sense esma per donar el pertinent cop de puny sobre la taula a fi d’alterar aquest trist destí.
La prèvia: Segon capítol d’assemblea i després del primer, ja es veia que el serial feia figa. Un guió massa previsible: El poder sempre guanya. Amb quatre gats representats, s’imposa variar el format i fer-lo democràtic però, ai las, així costaria de controlar i no interessa. D’aquí un any ens trobarem exactament igual, dient o escrivint els mateixos tòpics sobre aquest orgue tan tronat. Són gairebé tradicions locals, com la de remugar per les firmes dels candidats quan toquen eleccions. Apliqueu el vot universal telemàtic i la consulta constant al soci en matèries transcendents i s’acabarà aquest costum de protestar quan toca sabent que no canviaràs absolutament res. En resum volàtil, la junta es va sortir amb la seva, feliços per no plegar en dos anys si continuen mal dades amb els números i una pedra a la sabata amb forma de penya. Repetirem referèndum dedicat a l’Espai Barça quan el primer va resultar un brindis al sol, un vot de confiança a una gentola que no la mereixia per ser uns mediocres, tal com ha quedat plenament confirmat. Cinc per cent executat, uns increïbles 145 milions de cost per tancar un cicle de set anys rematadament estèril, car com el foc i barroer. Tampoc es passaran comptes d’aquest desgavell. Aviat seran més de dos mil milions d’euros els que es deguin a Goldman Sachs, recordatori per si algú pensa que la broma sortirà de franc i els crèdits no s’han de tornar. Tal com està la cosa, ja no ve d’aquí. Posats a mastegar sorra, no ve d’un cabàs.