Són molts i moltes joves les que senten que si no estudien, no treballen o no produeixen art de forma constant, no podran validar-se com a tal. En un món interconnectat i globalitzat no hi ha lloc per al rumiar les històries, pròpies o alienes, que volem explicar. En la forma de fer periodisme, passa el mateix. La fugacitat d’allò que expliquem esterilitza qualsevol forma de reflexió. El temps és rampellut, i per molt que ens forcem a pensar el contrari, és inconstant. La persona fa el temps, no el temps a la persona. És el primer pensament que ve al cap quan un escolta la història de la Mireia, de 27 anys, estudiant de periodisme i fotògrafa en fase de recuperació d’un tumor en forma de neurinoma de l’acústic.
L’any 2018, arran de l’operació, els metges van decretar una incapacitat per tornar a la seva feina de l’Hotel W de Barcelona, a més d’una discapacitat del 39%. La incapacitat cal renovar-la cada dos anys, amb proves i exàmens mèdics. Finalment, des de l’Institut Guttmann van comunicar-li que podien provar el seu estat estudiant, i per això va decidir matricular-se en periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. El quit de la qüestió és que quan el tumor torna a créixer, el 8 de març de 2021 rep una trucada de l’hotel, en la qual li comuniquen que la Seguretat Social els obliga a reincoporar-la quan ja havia rebut la liquidació. La Mireia sempre havia estat tractada per la via privada, i per tant, la Seguretat Social no tenia cap informe mèdic sobre la seva incapacitat. Evident pel fet que en temps de Covid la Seguretat Social només atenia telefònicament, així que no tenien constància que s’estava estudiant el seu cas a Can Ruti.
‘’Se m’obliga a buscar feina sense haver estudiat el meu cas. En paraules del metge pèrit, no guanyaré el judici per la meva edat. Com la canvio? Tampoc pel meu aspecte físic, cosa que resulta ridícula perquè es tracta d’un problema neurològic. I finalment, perquè no em medico, però un tumor no es tracta amb medicació’’
Per entendre la història de la Mireia primer cal comprendre que desgraciadament les institucions públiques tenen molt a dir en el nostre desenvolupament humà. L’administració pública tracta les persones com escletxes amb goteres que cal tapar per tal de mantenir la bona reputació sense estudiar els casos de manera individualitzada, ni tan sols posant-se en contacte amb l’afectada.
‘’Trobo injust que se m’obligui a sortir del mercat laboral sense estar en igualtat de condicions que tothom, en un moment en què ningú busca treballadores. A més, dubtant que em contractin sabent que fins aproximadament cinc anys després de l’operació (2023) no es pot dir que el tumor ha parat de créixer. La seva al·legació no la tinc molt clara, però el què penso és que durant la pandèmia necessitaven els diners i no es podien permetre que una noia d’aleshores 26 anys estigués cobrant una ajuda de l’Estat. La solució es treure-li sense avaluar el seu cas en concret’’.
Les conclusions que es poden treure de la història de la Mireia són limitades i remeten a fets objectius. Tant de bo fos simple incompetència o manca de recursos. Doncs, la negativa a contractar una persona amb un tumor només pot respondre a un discurs economicista per a la maximització dels beneficis. Segons estudis de la Federeació Catalana d’Entitats Contra el Càncer (FECEC), moltes empreses opten per treballs en negre durant la baixa, contractes per poques hores o fins i tot la no renovació del contracte. ‘’Jo em nego a haver d’estar treballant tota la vida en feines que no poden constar al meu currículum’’, assenyala la Mireia. ‘’Sempre m’ha agradat cantar, tocar el piano, pintar…Sempre he tingut vocació artística. Però després de l’operació algunes funcions van quedar afectades, així que vaig tornar a la fotografia, enfoncant-la a l’autorretrat per aprendre a acceptar-me. Quan em veig al mirall em veig d’una manera, i quan em veig en una fotografia canvia la percepció, però sempre sóc jo mateixa’’.
El ritme de vida actual eclipsa les nostres expectatives de futur, no deixa aturar-nos en cada procés d’assimilació. Les experiències, siguin positives o negatives, necessiten d’una acceptació en el temps que no podem forçar. En el cas d’una malaltia d’aquesta magnitud, el temps esdevé líquid, menys linial. La Mireia recula, té la sensació que queda en un pla diferent de la resta pel trasbals neurològic i funcional. Considero que és cabdal entendre els canvis de percepció que comporta una experiència així. L’expressió artística pot ser una eina per dirigir les vicissitituds personals. Fora bo tractar de retornar a l’essència primigènia de l’ésser humà, quan la creació artística es feia servir en rituals de curació i de transformació.
On vull arribar és al fet que el món ha esdevingut espès en aquest sentit. Treballa, estudia i produeix, que així reactivarem la teva ment. L’art en si mateix és curatiu perquè repercuteix directament en el sistema nerviós autònom, l’equilibri hormonal i els neurotransmissors cerebrals. L’estat emocional, així com la percepció del dolor pot fer evolucionar la relaxació i la creativitat. És preocupant que es tracti una pacient com un simple recurs, no es poden mercantilitzar les capacitats.
