Berlanga i els hereus valencians

Que Luís García Berlanga ha estat el cineasta valencià més important, és un fet. Un director amb una filmografia envejable, amb nombrosos premis i nominacions, amb un enorme prestigi internacional i amb un gran èxit comercial. I el més important: un director que ha transcendit i que ha creat un estil propi. Fins i tot, l’adjectiu “berlanguià” està acceptat a la RAE.  Berlanga té la seua pròpia marca registrada. El cineasta José Luis Borau va definir el concepte de manera molt encertada: “Perteneciente o relativo a Luis García Berlanga y su obra. Lo que en el uso ya habitual en el lenguaje cotidiano viene a ser expresión de situaciones absurdas, comicidad cáustica y enfoques grotescos que a veces proliferan en una sociedad difícil de meter en cuadro”.  

Que Berlanga ha estat un cineasta poc referenciat en la cinematografia valenciana, també és un fet. I per què els valencians, orfes a sovint de figures icòniques, no hem treballat una línia berlanguiana del cinema? No escric aquest article per donar lliçons, ni tan sols per oferir respostes; només vull reflexionar al voltant del cineasta i llençar algunes preguntes, al meu parer, interessants. 

Capítol I: els directors més berlanguians

Molt s’ha parlat i s’ha escrit sobre les característiques del cinema del valencià. La mirada lúcida, irònica i càustica; la radiografia social; gent parlant alhora i entrant i eixint sense parar, provocant el caos; l’ús magnífic del pla seqüència per “controlar” aquest caos; la mediterraneïtat que desprenien les seues pel·lícules; els personatges a meitat camí entre la mediocritat i la tendresa; la importància de l’erotisme i la sexualitat… En cinema, moltes vegades, l’estil és trobar un seguit d’elements (unes temàtiques i uns mecanismes estètics) que t’interessen i repetir-los fins a perfeccionar-los. I això Berlanga ho va fer magistralment. 

Si busquem en el cinema de l’estat espanyol, no és difícil trobar alguns noms que podrien emparentar-se amb el geni valencià, cineastes que han treballat algunes de les característiques berlanguianes. Destacaria els casos de Santiago Segura (cineasta gràcies a les pel·lícules del valencià i que Berlanga va “adoptar” com a successor), de Víctor García León (la ironia és un dels trets fonamentals dels seus films), de Javier Fesser (els seus protagonistes són perdedors que desperten molta tendresa), de José Luis Cuerda (un mestre de la comèdia surrealista), d’Álex de la Iglesia (ha fet d’allò grotesc una senya del seu cinema) i de Borja Cobeaga i Diego San José (conten històries on el patetisme i la causticitat es donen la mà). 

També m’agradaria remarcar el curiós cas de Pedro Olea, alumne i amic de Berlanga. A la pel·lícula Días de viejo color, va crear un personatge americà anomenat Marshall… que interpretava el propi Berlanga. La pel·lícula es projectarà a La Mostra de València d’enguany. 

Capítol II: Berlanga en el cinema valencià

- Publicitat -

Vistos els referents més berlanguians en Espanya, cal que ens plantegem… Quins noms berlanguians podríem trobar en el cinema valencià? Crec que podria traçar-se una mena de cronologia: Berlanga – Carles Mira – Toni Canet. D’alguna manera, Berlanga va marcar els dos cineastes posteriors. 

L’opera prima de Mira va ser La portentosa vida del Pare Vicent (1978), una relectura del mite des de la cultura popular, carregada de festivitat i amb una visió molt hedonista. La portentosa vida del Pare Vicent va sofrir un boicot brutal de la dreta ultraconservadora valenciana. Fins i tot, en l’estrena, van fer un atemptat amb bomba… I la pel·lícula no es va exhibir fins anys després. Malgrat tot, el film va tindre bons resultats comercials. A Con el culo al aire (1980), continua aquesta vessant hedonista i festiva que, a més a més, va ser un èxit de públic.

Cartell de Con el culo al aire, de Carles Mira.

Capítol III: de Berlanga a Carles Mira

Carles Mira era un cineasta més histriònic i caricaturesc que Berlanga. Ell mateix considerava que narrava històries molt falleres. Però és inevitable trobar connexions entre Berlanga i Mira: la festa, la comèdia, la coralitat, el despropòsit mitjançant els equívocs, la sexualitat…. Un dels grans encerts del cinema de Mira és la seua capacitat de radiografiar la societat, virtut que comparteix amb Berlanga.

Berlanga va fer un retrat de l’estat espanyol i dels seus habitants tan dolç com àcid, tan creïble com surrealista. Mira també va encertar en aquest aspecte. Especialment a Con el culo al aire, que s’emmarca a la perfecció en l’època d’El Destape i que va ser una pel·lícula atrevida i trencadora. La irreverència del director i guionista atorgava el protagonisme a una colla de bojos en un manicomi de províncies. Con el culo al aire és una comèdia que serveix de metàfora de la societat espanyola del moment. 

Durant la seua trajectòria, Mira va fer cinema amb una certa regularitat i amb la intenció d’arribar al gran públic (com ho va fer Berlanga). Malgrat morir jove, va gaudir d’un cert impacte comercial durant la seua curta trajectòria i ens va deixar una filmografia molt interessant. De les seus pel·lícules, a banda de les dues ja citades, remarcaria el pseudo-musical Que nos quiten lo bailao (1983), una bogeria molt divertida. Sense cap tipus de dubte, Carles Mira és una figura del cinema valencià que cal reivindicar. A més, és molt curiós com les darreres pel·lícules de Berlanga, més esbojarrades i surrealistes que les anteriors, entronquen amb l’estil de Mira. 

Capítol IV: Toni Canet, el gran alumne de Berlanga

Podríem dir que Toni Canet va ser l’alumne avantatjat de Berlanga i Mira. Toni va començar la seua carrera en el cinema com a auxiliar de producció a Con el culo al aire i, en diversos projectes, va ser ajudant de direcció de Berlanga. La comèdia, la coralitat, els aromes del mediterrani, els equívocs, la sensualitat, la festa… Són elements que també comparteix amb Mira i Berlanga.

En el cas de Toni Canet, fent un cinema que volia ser valencià, calia que les festes foren un dels motors centrals de les seues pel·lícules. Què ens importa als valencians més que les nostres festes? La camisa de la serp n’és una clara demostració. La pel·lícula transcorre en una nit de Sant Joan i retrata una tradició de pobles margeners valencians: la cuita als forns de calç. Aquesta pel·lícula connecta amb les primeres pel·lícules de Berlanga, on hi havia un retrat amable, divertit, coral i festiu dels pobles i la seua gent (com per exemple Bienvenido Mr. Marshall o Calabuch). 

Què ens importa més als valencians que les nostres festes?

Toni Canet, retratat per Ximo Fernández // Ximo Fernández.

Malgrat les diferències evidents amb Berlanga, Canet tenia també la voluntat de ser un cronista. El cinema era per a ell memòria i, a través de les pel·lícules, pretenia deixar un llegat de tot el que s’estava perdent. Menció especial mereixen el documental Calç blanca, negro carbón (2019) i la sèrie Benifotrem, la primera sèrie de producció pròpia de la RTVV. Una sèrie on un equip de gravació visitava diferents pobles per enregistrar les festes i les tradicions.

Fruit d’aquesta voluntat de retratar el País Valencià, la sèrie es rodava a diferents localitats per obtenir varietat de paisatges, de cares, de tradicions… Coralitat i comèdia, equívocs i enganys, radiografies de costums i de pobles, situacions surrealistes, tensions sexuals… Benifotrem era un país imaginari que representava acceptablement, com a caricatura, el País Valencià. Trobe que Benifotrem és un dels productes audiovisuals més berlanguians que s’han fet mai.

Capítol V: els altres berlanguians

Al nostre territori mai hem tingut una industria cinematogràfica sòlida, comparable amb la que tenen, per exemple, al País Basc. És per això que costa trobar noms de cineastes que, des de València, hagen tingut una trajectòria amb nombroses pel·lícules. Partint d’aquest punt, la qüestió dels hereus es torna difusa i sóc incapaç d’establir cronologies o relacions; tan sols citaré alguns cineastes que han cultivat elements similars als de Berlanga.  

A les pel·lícules Ataque verbal (1999) i El cielo abierto (2001) de l’alacantí Miguel Alabadejo, podem trobar personatges populars que no arriben a la vulgaritat i una narrativa que fa equilibris entre la comèdia i el drama; traces equiparables als primers anys de l’equip Azcona-Berlanga. Vicent Tamarit a El hombre de la nevera (1993), va construir una tragicomèdia amb aroma berlanguià. I Sigfrid Monleó a La bicicleta (2006), que va néixer a l’extinta escola de guionistes de Berlanga, fa una utilització molt interessant del pla seqüència per a narrar fragments de vides quotidianes. 

Capítol VI: Berlanga viu, la lluita continua!

Quatretondeta (2016), de Pol Rodríguez, és un referent més actual. En aquesta comèdia dramàtica, un protagonista completament perdut es veu involucrat en uns fotimer de situacions absurdes molt properes a l’imaginari berlanguià. Una altra pel·lícula encara més actual és la meravellosa La innocència (2019), el primer llargmetratge de Lucía Alemany. Malgrat les diferències en el to, en la posada en escena i en la temàtica, podem trobar traces del cinema de Berlanga. La pel·lícula transcorre a Traiguera i la presència del poble i la seua gent és importantíssima. Hi ha una mena de radiografia del poble, amb personatges perfectament recognoscibles que l’emparenta amb pel·lícules com Plácido o Los jueves, milagro. 

Per últim volia citar el curtmetratge El escarabajo al final de la calle (2017) de Joan Vives, rodat íntegrament a Xàtiva. Malgrat que el curt podria etiquetar-se dins del gènere del fantàstic, em desperta un no-sé-què berlanguià: els rostres, els veïns al carrer malparlant d’altres veïns, el caos i la festa, l’absurd de les situacions… Un curt que combina perfectament allò esperpèntic, allò absurd i allò macabre. 

“Hem de conéixer i reconéixer Berlanga, el seu valor i el seu llegat”

El geni Luís García Berlanga.

En cinema, posar etiquetes o encaixar pel·lícules dins de gèneres o emparentar autors amb corrents cinematogràfics o ser deixeble d’algun mestre del cinema, és complicat. Algú haurà volgut ser berlanguià i no li haurà eixit, algú altre ho haurà sigut sense voler-ho i hi haurà qui li encante veure el cinema de Berlanga però no li interesse com a cineasta… I és que ningú està obligat a fer un cinema que agafe elements berlanguians o que compartisca temàtiques amb Berlanga. No estem obligats a treballar sota l’ombra allargada de Berlanga. Però sí que cal valorar el fet de tenir un valencià tan il·lustre i tan bon cineasta, un director extraordinari que feia un cinema molt mediterrani. Hem de conèixer i reconèixer Berlanga, el seu valor i el seu llegat. Després, ja veurem si ens interessa intentar heretar la seua essència!

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Els més llegits

Junts o l’alè del drac

Canvi de focus

La gran demolició educativa

Eduard Vallory

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca