Creure en tu mateixa en aquest sistema: sí, és possible

Has pensat alguna vegada que la teva vida és, en part, el resultat dels teus propis pensaments? Tot allò en què pensem i creiem repercuteix, d’alguna forma, en el que ens passa. Evidentment, és perillós defensar un discurs que ens fa 100% responsables de les nostres circumstàncies perquè a la vida no tothom parteix del mateix punt, ni té els mateixos recursos. Però m’agrada recordar que una persona no és només fruit de les seves circumstàncies, sinó també creadora d’aquestes.

La meva admiració sempre va amb qui sap encaixar i enfrontar l’adversitat amb resiliència. Desconfieu de qui té la queixa per relat. El martiri és una eina molt útil per a algú que busca abraçar-se a la negativitat i refugiar-se en ella, mentre es perjudica a si mateix i als altres. Davant un moment d’auge respecte a la necessitat de millorar la salut mental crec que no hi ha res més important que reivindicar la importància de creure en tu mateix. 

Tan essencial és aprendre a entendre i cuidar la nostra salut mental com a no fer dels problemes mentals un motiu d’excusa o banalització. Per sanar hem d’analitzar honestament el rol que juguem en el nostre propi patiment. L’ansietat i la depressió mai seran un espai en què refugiar-se, ni molt menys un espai a reivindicar. 

El cas de Simone Biles

Simone Biles no va poder fer front a la pressió que generen els Jocs Olímpics i va decidir prioritzar-se a ella mateixa. Criticable? Per a res. Heroïna per això? Tampoc. Em preocupa veure com la societat ha construït un discurs simplista que celebra tot allò que no podem aconseguir sense parar-se a pensar en el perquè.

La societat ha construït un discurs simplista que celebra tot allò que no podem aconseguir sense parar-se a pensar en el perquè. 

Pocs mesos després dels JJOO, Biles va haver d’anar a judici per relatar els abusos sexuals dels quals va ser víctima anys enrere. Una situació horrorosa que la condiciona com a persona, com a dona i també com a atleta. Fins a quin punt aquesta situació va passar-li factura durant els JJOO? Més enllà d’aplaudir la seva retirada com un acte de valentia, pot algú preguntar-se el perquè? Resulta molt útil individualitzar problemes socials per posar el focus en nosaltres i no en el sistema. Si no podem amb tot no és per nosaltres, sinó per causes externes que ens ho intenten impedir. Celebrar que ens veiem obligades a parar no és una victòria feminista sinó patriarcal, ja que la majoria dels nostres problemes vénen derivats d’una societat masclista. El cas de Simone Biles va ser molt comentant. Però poca gent ho va fer amb perpectiva de gènere, de manera que es va obviar una part trascendental.

Celebrar que ens veiem obligades a parar és una victòria patriarcal, ja que la majoria dels nostres problemes vénen derivats d’una societat masclista. 

- Publicitat -

Aquesta societat és injusta, però no creure en el que s’estableix no ha de ser incompatible amb creure en tu mateix. És important cuidar els nostres pensaments i fugir de totes aquelles creences o sentiments que ens limiten i no ens deixen avançar. La ràbia, l’odi i la queixa constant paralitzen, creen males energies i perjudiquen tant el nostre ambient com el nostre benestar; perquè totes i tots som responsables de la gran influència que generem en el món.

https://twitter.com/Simone_Biles/status/1438592182265384962

Amb perspectiva de gènere

També haig de dir que són moltes les vegades que he actuat sense tenir en compte aquesta filosofia de vida. Perquè ser dona, feminista i pensar i actuar d’aquesta manera comporta una responsabilitat, un esforç i una paciència que pot portar-te al desgast. Quantes vegades heu sentit que havíeu de ser més fortes del que us podíeu permetre? Per no parlar de la dificultat doble que tenim per a creure en nosaltres mateixes en una societat patriarcal que impedirà que ho aconsegueixis, i si ho fas, et titllarà de prepotent o creguda per això.

Moltes vegades resulta gairebé impossible no deixar-se portar per la ràbia que genera viure en un món d’homes en el qual sempre sortiràs injustament perjudicada. Encara que també crec que la ràbia ben gestionada resulta necessària. Perquè recuperar la nostra energia i felicitat mentre el patriarcat ens vol tristes i deprimides és un acte d’emancipació, però això mai ha de significar perdre la indignació. Com diu Lorena Cabnal, “la indignació davant les injustícies no se’ns pot anar mai”.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Els més llegits

Junts o l’alè del drac

Canvi de focus

La gran demolició educativa

Eduard Vallory

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca