“Otras lenguas cooficiales”

Els debats sobre la situació del català i les seves perspectives futures generen gran preocupació. Més enllà d’algunes recerques recents de sociolingüistes, les evolucions estadístiques estan generant una certa sensació de pessimisme, i sobretot, transmetent una imatge de fragilitat. Com passa amb tot, les xifres admeten moltes lectures, no necessàriament coherents entre sí, i ja sabem que el diable s’escola en la lletra petita. Potser el que més destaca és que mai el català havia comptat amb tants parlants en termes absoluts (més de 10 milions) mentre retrocedeix en termes relatius. No és d’estranyar: només al Principat, s’ha produït, entre 2000 i 2021 un creixement demogràfic espectacular, del 25%, passant de 6,2 a 7,7 milions d’habitants, a còpia d’immigració estrangera, que veu com parlar català no ofereix avantatges significatius, si més no, de manera material i immediata. També es comença a posar damunt la taula, especialment via xarxes socials, casos de discriminació lingüística. És difícil saber si són més que abans, o perquè els afectats tenen més voluntat i capacitat de compartir les seves queixes i les campanyes d’entitats com Plataforma per la Llengua han generat més consciència. En qualsevol cas, no està de més recordar que durant la dècada de 1980, entitats com la Crida van fer campanyes per la normalització del català (amb activistes com aleshores un jove Jordi Sánchez) que van comportar, també, una intensa repressió espanyola, amb jutges posant multes i policies hostiant manifestants, as usual.

El tema lingüístic, malauradament, manté aquest component polític que, com ens han recordat partits com Ciutadans o entitats dedicades a l’assetjament jurídic i social del català, està altament polititzat. Parlar, pensar, escriure, llegir en català està mal vist des del poder espanyol i els seus guardians nacionalistes. Són els mateixos a qui no agrada que la gent parli, pensi, escrigui o llegeixi, si em permeteu abusar d’un dels millors aforismes de l’enyorat Ovidi Monllor. Els atacs a la llengua, com ha passat des que els Borbons van començar a fer d’okupes violents a Espanya, és una estratègia d’anorreament de la dissidència nacional, una manera d’acabar amb altres maneres d’entendre Espanya (fins que Espanya ha esdevingut un monopoli castellanocèntric més carca que conservador). L’obsessió arriba a tal punt que el no reconeixement del català obliga a fer servir perífrasis enrevessades. Concretament, “otras lenguas cooficiales”.

Servidor de vostès, que per qüestions professionals està avesat a llegir habitualment legislació educativa, no trobarà l’adjectiu “català”, encara que ni “euskera”, ni “gallec” en cap llei sorgida del Ministerio de Educación. Sense anar més lluny, la darrera llei d’educació, de denominació que podria haver suggerit Groucho Marx, la LOMLOE (Ley Orgánica de Modificación de la Ley Orgánica de Educación) conté 22 referències a aquest estrany sintagma nominal  (mentre que 9 vegades apareix castellà, i unes 42 vegades Espanya, espanyol i derivats. “Otras lenguas cooficiales” és, efectivament, una fórmula d’invisibilització del català, l’euskera i el gallec, als quals l’Estat no s’atreveix a denominar pel seu nom, com si la seva pronúncia invoqués alguns fantasmes o monstres que amenaçarien amb destruir allò per al qual la presidenta madrilenya Ayuso ha destinat a protegir, mitjançant una oficina, presidida per aquesta mena d’heroi de Marvel hispànic anomenat Toni Cantó, aquest creuat disposat a protegir-nos d’indis caníbals amb la creu, l’espasa i un exemplar de la gramàtica de Nebrija.

L’”otras lenguas cooficiales” és una mostra de com de fraudulenta ha estat la Transició i la seva nul·la voluntat de crear un espai on tots els ciutadans que comparteixen DNI es puguin sentir còmodes amb la seva identitat i llengua. Que Espanya fos el darrer país europeu a resisitir-se a abolir l’esclavitud, reflecteix a la perfecció aquesta mena de supremacisme cultural i lingüístic tan poc subtil. Ja la pròpia Constitució no enganya ningú. Parla d’una llengua oficial, per tant única, per tant, superior, i altres a les quals anomena “cooficiales” sense esmentar-les pel seu nom, a qui es fa el favor de no prohibir-les i tolerar-les mentre no emprenyin massa. Certament, els avenços del català, el gallec i l’euskera, van ser importants durant les darreres dècades, pel que fa a ús institucional i presència pública. En alguns casos, en el cas que ens ateny, va passar a esdevenir llengua habitual de la ràdio, de la premsa escrita, de l’escola, de les classes universitàries, de les tesis doctorals, de l’espai públic. En el cas del País Valencià, les línies d’escolarització en català tenien molta demanda per certa connotació social (les classes mitjanes solien triar-la). Fins i tot, ocasionalment, va gaudir d’alguns èxits de caràcter internacional (per exemple, quan el català va ser convidada d’honor de les fires del llibre de Frankfurt o Guadalajara, a Mèxic). I la caverna va erupcionar al més pur estil volcà de la Palma deixant caure abrusant lava per les tertúlies madrilenyes. 

La contrarevolució aznariana, posada en marxa a partir de la dècada de 1990 va crear artefactes com partits polítics o teòriques associacions de defenses de l’espanyol amb els seus “primos de Zumosol amb toga” per sabotejar qualsevol petit avenç. I, efectivament, hem pogut veure una clara estratègia de desnacionalització en base als atacs a la llengua i una obsessió per controlar aquells espais estratègics que permeten la visualització pública de les llengües no castellanes. Primer, va ser el control de les televisions (l’èxit de TV3 no es podia repetir, i per tant van evitar la creació de canals d’abast estatal que no fossin en la “lengua del imperio”), que incloïa les traves a la reciprocitat entre els propis canals de parla catalana. Segon, han atacat a consciència la imperfecta i incompleta immersió lingüística, a còpia d’atacs mediàtics i intrusisme judicial (va ser un error col·locar tots els ous a la fràgil cistella de l’escola). Tercer, han impedit tant com han pogut, l’oficialitat en altres espais simbòlics com el Congrés, el Senat o han boicotejat directament l’oficialitat a la Unió Europea. Ara, quan la televisió és un reducte per a boomers, la seva estratègia consisteix a crear una llei que, de manera descarada, eviti unes quotes a les plataformes audivisuals, que durant un temps, potser dècades, representaran una eina important de visibilització de les llengües.

- Publicitat -

Evidentment, un altre dels objectius de l’absurd “otras lenguas cooficiales” té a veure amb el secessionisme lingüístic. Una de les principals estratègies de l’assetjament al català, una de les principals llengües europees, amb una cultura i literatura de les més interessants del continent, és evitar dir la llengua pel seu nom. Kafka i els germans Marx s’ho passarien molt bé veient com en diverses webs oficials de l’estat, podeu veure informació en català i en valencià, quan hi ha exactament els mateixos continguts, ni tan sols fent servir algunes de les inflexions dialectals que es puguin produir.

En circumstàncies com aquestes, en què és obvi que l’objectiu de l’Estat espanyol és treballar activament per erosionar el català, i a llarg termini, fer-lo desaparèixer, no sé a què espera ERC a aixecar-se de la solitària taula de diàleg, on només hi són ells, solitaris i humiliats. És utòpic, veient allò que ha succeït en les darreres dues dècades creure que la llengua pot restar al marge de la política, amb una Espanya a qui li molesta que es parli, es llegeixi, s’escrigui o es pensi en català. La unilateralitat i la desobediència és l’única via per protegir la llengua. Per això, no s’explica que s’enviïn correus a les escoles i instituts transmetent les kafkianes ordres de “Hablemos español” d’enviar les programacions en castellà, en comptes d’enviar-los a pastar fang o un dibuix amb el text “tonto el que lo lea”.

En circumstàncies com aquestes, és obvi que les possibilitats de supervivència del català van cada vegada més lligades a la independència, a l’autodeterminació, i, sobretot, a la determinació, de les persones i dels seus representants polítics. En una era de pensament anticolonial, potser valdria la pena donar a conèixer el filòsof belga i economista polític Phillipe van Parijs. Segons aquest llibertari d’esquerres que tot just la setmana passada impartia una conferència a Girona, autor d’un interessant llibre, A Linguistic Justice for Europe and for the World (2011), caldria la instauració de l’anglès (en la seva versió globish) com a llengua franca internacional, mentre que alhora caldria aplicar coercitivament el principi de territorialitat lingüística de les llengües locals. En altres paraules, que caldria plantejar l’oficialitat única del català als Països Catalans (tret de la Vall d’Aran, on caldria el mateix per a l’occità). I acabar amb el supremacisme lingüístic, que, tradicionalment, ha estat un instrument simbòlic d’opressió nacional.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Els més llegits

Junts o l’alè del drac

Canvi de focus

La gran demolició educativa

Eduard Vallory

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca