Aquesta és una reflexió que faig com a Blanca Serra candidata a les eleccions a l’Assemblea de Representants del Consell per la República, convocades pels dies 29 ,30 i 31 d’octubre.

Han passat quatre anys des de la convocatòria del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 i dos anys de la sentència del judici dels dirigents del govern de la Generalitat en la Causa General contra el dret a exercir l’autodeterminació, contra tots els valors republicans.

Es va tractar d’un judici d’estat contra el dret d’autodeterminació, contra la democràcia i els drets civils, contra totes aquelles persones que la tardor del 2017 ens vàrem autoconvocar, autoorganitzar, autodefensar i autogestionar respecte a la pregunta famosa:

“Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República?”.

Contestada multitudinàriament i positiva la pregunta enmig de la histèria repressiva de l’estat – i dic de l’estat, no d’un govern determinat sinó de tot el conjunt de les forces protegides per la Constitució del 78 i reforçades després del cop d’estat militar del 81- hem constatat que aquest estat del Regne d’Espanya ha obert la veda a un estat d’excepció permanent- concebut com l’aplicació del 155 directament i indirecta, la persecució i encausament de milers de persones entre dirigents polítics, dirigents socials, activistes socials i demòcrates de tota mena, dissidents en general del món de la cultura, i de l’activisme social. En definitiva, el model repressiu aplicat a Catalunya –i que s’està estenent a altres territoris- inclou, sobretot, l’escapçament i inhabilitació política dels dirigents i activistes més variats i la repressió social i econòmica a base de detencions, confinaments, empresonaments i exilis forçats, persecució dels tribunals, multes enormes i l’entrada en l’acció repressiva del Tribunal de Cuentas i el Consejo de Estado.

Ens trobem també amb una de les màximes dedicacions per part dels poders sociopolítics de l’Estat: la utilització de tota la seva força ideològica i mediàtica de cara a inculcar en la gent un procés de sensació d’impotència induïda: és a dir que tinguem la sensació que hi ha un mur infranquejable, que no hi ha res a fer amb uns polítics catalans que van d’error en error entestats a no entendre’s, que tota mobilització està destinada al fracàs, que som una minoria social, a més dividida, que és millor que tornem al corral autonomista, que és més segur que ens dediquem un cop més a regenerar i salvar un estat espanyol de genètica i història autoritària i irreformable, ni que sigui en la seva versió menys dolenta…

Però tenim en aquesta situació una resposta molt clara. Aquí és on té un gran paper aquesta nova eina política –el Consell per la República- constituïda a l’exili belga poc temps després de l’1-O i sorgida de la reflexió política posterior a la repressió desencadenada pel regne d’Espanya (declaració de Felip de Borbó del 3 d’octubre) i l’aplicació del 155 que elimina l’autonomia i posa en evidència els límits i la subordinació de la institucionalitat autonòmica i la constatació que som una nació ocupada i colonitzada.

Considero molt important la generació d’una estructura paral·lela, legitimada pel Govern a l’exili i el Govern empresonat i, sobretot, per la força acumulada en els darrers anys reconeixent l’1-O com a moment fundacional i assumint tots els errors i encerts esdevinguts, i el fet que la declaració d’independència votada pel Parlament va quedar en suspens i no va ser publicada pel Butlletí oficial, però que es pot reactivar en qualsevol moment del procés de ruptura, dins l’estratègia de confrontació.

El Consell per la República – i d’aquí a unes setmanes l’Assemblea de Representants que elegirem – té una capacitat i una força representativa que indubtablement creixerà. Serà una eina potent i un referent tant de cara a la gent mobilitzada a l’interior com de cara al seu reconeixement internacional. Desplegarà una Diplomàcia Pública Republicana al marge de les limitacions de la institució autonòmica i el control derivat del 155. Qualsevol trobada de negociació en l’àmbit autonòmic ha de tenir aquest poderós contrapès dins i fora de la nació catalana.

El Consell per la República i la seva Assemblea de Representants treballarem amb moral de victòria, lluny del victimisme, la indiferència i el derrotisme; treballarem dins l’estratègia de confrontació per la creació i consolidació d’estructures de país ja siguin econòmiques, comunicatives, socials, lingüístiques i culturals que siguin de llarg recorregut i solidesa, que construeixin independència i poder popular.