Continuen guanyant la guerra

El 12 d’octubre és un dia marcat en vermell al calendari de les dures realitats. És el dia en què el nacionalisme espanyol més ancestral i atropellat, l’Espanya més arreplegada i cavernària, surt amb les pells i els garrots de gala a exhibir tot el seu estrany poder pels carrers de la ciutat comtal.

Desfila el seu múscul i desfila també la nostra humiliació en veure com tals colonitzadors de tercera regional continuen cavalcant la victòria, guanyadors diaris d’una guerra que saben que encara aniran guanyant durant una llarga temporada més.

Hi ha qui somriu quan els veu passejar amb aquells càntics estomacals, aquella pudor d’habitació tancada i humida; i, sobretot, aquelles pancartes parides per ments pre-adolescents en cossos post-adults. Però ells somriuen encara més; de fet, els encanta veure’t somriure, perquè són conscients que només els victoriosos poden permetre’s el luxe d’utilitzar el poder d’aquesta manera tan sapastre.

Tapan recortes con banderas, escrivien dimarts en un cartó que pràcticament quedava tapat per les banderes.

El sueño más reaccionario, repetir un falso pasado, deia una altra pancarta mentre al seu voltant se celebrava simultàniament la trencadissa de Colom a Amèrica.

- Publicitat -

Fins i tot hi havia un home que duia la bandera aplicada com a fulard i una pancarta amb el missatge Nacionalismos excluyentes, no!.

¿Que per què aquell home duia la bandera com a fulard mentre a la vegada clamava contra nacionalismes excloents? Perquè pot. Perquè ha guanyat. I, per tant, es veu capacitat per definir el nacionalisme espanyol com a nacionalisme no-excloent mentre participa en una manifestació nacionalista excloent on només hi cap qui tingui la ferma intenció d’eradicar qualsevol forma de vida nacional alternativa dins de les seves fronteres.

És més. Fins i tot pot permetre’s el divertimento d’autoconsiderar-se nacionalista (la seva pancarta condemna el nacionalisme excloent, no pas el seu, el normal) encara que aquest reconeixement contradigui la remor de les altres pancartes, en què es maleeixen els nacionalismes (tots, esclar!) i les banderes (totes, esclar!) enmig de càntics nacionalistes i banderes nacionals.

La manifestació del 12 d’octubre és un manicomi, sí, però és el manicomi dels vencedors. I acaba sent cada any un bany de realitat magnífic per a tots nosaltres, encara que l’instint ens empenyi a riure’ns-en o a ridiculitzar-los. Perquè el seu missatge és el que és: erràtic, primari, histriònic. Però és el missatge dels que continuen guanyant la guerra. I cada 12 d’octubre surten al carrer per exhibir-lo i complir un únic objectiu: recordar a tota la morralla, a cada catalanet vençut, qui mana realment en aquest país.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca