El benidormer Alberto Evangelio és un director multi premiat, fins ara, pel seu treball en el camp del curtmetratge. Llurs treballs han estat seleccionats en més de 500 festivals pertot arreu del món. Enguany, la seva especialització en el gènere l’ha portat a presentar el seu primer llargmetratge al Festival de Cinema de Sitges. Ni més ni menys que en Secció Oficial a Competició.

Aquesta carta de presentació porta el títol de Visitante (The visitor), i és una coproducció de Beniwood Producciones -productora fundada pel mateix director-, Chester Media, Life and Pictures, The Last Monkey i The Other Side Films. A més a més, compta amb la participació, entre d’altres, de l’Institut Valencià de Cultura, À Punt Media i TV3.

La pel·lícula: a fons

El film versa al voltant del descobriment de la seva protagonista, la Marga (Iria del Río), d’un cub que la trasllada a una altre dimensió. Allà, es troba amb ella mateixa en una vida paral·lela. Evangelio, que també s’ha encarregat del guió de la pel·lícula, juga amb el drama familiar, els fantasmes, les culpes del passat i el tòpic de la casa embruixada per teixir una cinta de terror psicològic que pretén traslladar a l’espectador a un estat de tesor i d’estrès.

Visitante tarda en arrancar i ens demana paciència, necessita que coneguem la situació actual de la protagonista i allò que la inquieta. Quan ens té assentats, comencen les estranyeses al seu voltant, i allò que semblava una escapada a la casa de la infància, es converteix en un assortiment de tràgics successos. Aquest és un fet que tampoc ens sorprèn, ja que portem des del primer moment esperant el clic que converteix l’ordre en confusió.

La trama

Arribats a aquest punt, Evangelio desenvolupa de manera meritòria tot l’aparell fantàstic i terrorífic de la cinta. Així, assenyala amb força encert detalls que, tot i que ens poden semblar d’un inici insignificants, acaben tenint importància. El director posa en marxa un interessant joc entre la realitat i l’engany que aporten intriga al film.

Tot i això, a mesura que Visitante avança, una desmesurada ambició s’entreveu, i aquest petit joc entre l’embrolla i l’evidència, entre el món tangible i el figurat, acaba induint en una confusió que fa perdre la intel·ligibilitat del film. Aquestes anades i tornades se’ns comuniquen de manera mediocre, i les personalitats i lligams es difonen en diversos escenaris i vides. És per aquest motiu que la cinta d’Evangelio no acaba de trobar el seu punt precís, quedant-se més aviat com un experiment amb el resultat distorsionat per la magnanimitat de les intencions.

El costat bo d’aquesta dicotomia és la intenció de l’autor de reflexionar sobre els camins presos i preguntar-nos com ens sentiríem en el cas de conèixer-nos a nosaltres mateixos en altres circumstàncies, si el nostre destí hagués estat diferent. Mirar-nos, en certa manera, en un mirall que reflecteix un destí que hauria pogut ser. Com seríem, llavors? Tindríem una part del cos cremat? El nostre marit estaria viu? Com no ho podem saber, sempre podem utilitzar la ficció.