Tots tenim històries, canta Manel versionant Janis Ian. Ara bé, sovint ens passen desapercebudes o no hi parem atenció. Són allà, en un racó proper però sense altaveus ni focus. No hi entenen d’oportunisme ni de virals ni de faristols. Són aquelles petites històries que gairebé sempre resulten ser les més grans. Parlo de les personals, les quotidianes i honestes. Les que no tenen artificis ni floritures i, tot i així, són riques en matisos. Les que s’expliquen tal com raja, sense pressions ni trucades de despatxos. Les que, al capdavall, són la base dels mitjans de comunicació locals.
Els seus professionals les busquen, les escolten i les expliquen perquè hi són. I aquesta és la seva recepta: ser-hi sempre. Els dies grossos, quan tothom mira, però també durant l’avorrit i rutinari dia a dia, quan l’atenció se l’emporten els grans esdeveniments. La seva tasca és la de combinar la senzillesa amb l’ambició, sovint amb més dosis de creativitat que de pressupost, massa freqüentment insuficient.
Les televisions, ràdios, diaris o revistes locals necessiten una implicació infinita -perquè normalment són tres per fer tres-centes coses- i una predisposició que ho sigui encara més. Són a primera línia de foc informatiu: quan passa alguna cosa al costat de casa, la referència són ells, els més propers i els que formen part del territori. Els que el coneixen i trepitgen dia a dia i que, de tant recorre’l i dedicar-hi el seu temps, en saben tots els defectes, però també totes les virtuts. Com passa amb els bons amics amb qui es cou un amor a foc lent que sembla que hagi de durar per sempre.
També creen escola i passió per la professió. La majoria de professionals que conec, han començat al mitjà local del seu poble o ciutat. Són col·laboracions desinteressades econòmicament, però paradoxalment tenen un interès extraordinari perquè permeten aprendre, provar i equivocar-se, una paraula que acostuma a conjugar malament al món laboral. Es converteixen, per tant, en una formació ideal i envejable per a futurs professionals, en una mina que riu-te tu de la Masia del Barça.
La Televisió del Berguedà celebra, aquests dies, els seus trenta anys. Queden lluny les primeres proves del 1991 i la seva posterior implantació amb tota mena de turbulències. Personalment, és on vaig descobrir aquest ofici i com m’agradava. El seu director i amic, el Manel Medina, va dir a l’acte de celebració que “si defensem el petit comerciant de sota casa perquè pugui aixecar la persiana cada matí, també hem de defensar amb ungles i dents els mitjans locals”. Em van faltar mans per aplaudir-lo. Avui, des d’aquí, volia felicitar-los i agrair-los la seva feina, compromís i amabilitat, amb la comarca i amb mi, i fer-ho extensiu a tota la resta de projectes locals que, per sort, perviuen i neixen arreu del país. Llarga vida a TeleBerga i llarga vida a la comunicació local!