Amb el Barça hi ha una mena de prova del cotó que no acostuma a fallar. Esmentem un simple exemple: Si en el decurs d’una xerrada de contingut blaugrana, surt Guardiola i l’interlocutor et salta amb Txigrinski, més val que ho deixis córrer ràpid, canviïs de tema o sortiràs enfangat. És una situació típica de la dialèctica del futbol, en la que mai arribaràs a conclusions perquè l’altra part s’aferrarà, segur, als seus prejudicis. Tu podràs pensar que el paio que tens al davant no ha entès absolutament res i serà l’únic consol que et quedi perquè continuarà aferrat al seu error. De les meravelles viscudes a la gespa gràcies a la direcció tècnica del personatge, ni piu, és clar. Així ens va. L’endemà que Ferran Reverter fes l’exposició de la due dilligence amb la solvència professional que se li pressuposava, certa premsa prou coneguda i definida preferia prioritzar la victòria de la selecció espanyola contra Itàlia -que bé els hi anava la coincidència-, el paper del debutant Gavi a la Roja o, fins i tot, es col·locava a portada un presumpte pacte Laporta-Tebas a propòsit dels avals. Tot menys denunciar avui el que han estat tapant tota una dècada, ni una crítica a la seva gent. Com s’ha de reconèixer que són uns mestres quan toca despistar, altres mitjans preferien enlairar l’anècdota a categoria i parlar dels suposats pagaments de l’anterior junta a determinats periodistes. A la variada gent de l’ofici li va donar un atac de corporativisme extrem d’aquells que podrien entendre’s fa un parell de segles però que avui, en aquests temps de dispersió digital quan tothom té veu i mitjà, francament ja no calen per absurds. En fi, en aquestes estem eternament: Se li diu cerimònia de la confusió per intentar que resulti impossible separar gra de palla.

Com buscar ingènuament la veritat és operació digna d’Indiana Jones enmig d’una densa selva d’opinions interessades, a Can Barça tocarà fer un altre exercici de fe i esperança. Haurem de confiar que aquell senyor al que es denunciava a tot drap pels pollastres a l’ast de la rostisseria Lolita tregui al club de la UCI i ho faci amb certa rapidesa, no fos cas que, al final, entre uns i altres aconsegueixin que ja no sapiguem ni què pensar, ni per on tirar. I encara més greu, a qui creure i on queda la versió acurada i honesta dels fets. Hi ha gent que, tot i així, prefereix els enigmes i se n’anirà d’aquest barri sense entendre la marxa de Messi, per esmentar un altre exemple, o el gir de guió en la continuïtat de Koeman quan ja s’havia acomiadat del personal. Com el món del futbol és per definició oportunista i el que avui sembla negre, demà passa a ser blanc amb proverbial facilitat, ens serà més fàcil creure en el destí, en la màgia o en solucions esotèriques que no pas en el que arribem a escoltar o llegir. Quines ganes de complicar-nos la vida amb tanta mentida. Així, podem ser manipulats entre tones d’informació interessada, podem ser enganyats segons sigui el relat de propaganda que ens entri pels sentits a cada moment. Ara enlairaran el Johan Cruyff fins a les 50.000 places com si fos un simple Lego mentre durin les obres i ens avisen que el nou Espai Barça -ja hem perdut el compte de les versions presentades en set anys- encara serà més car, però el sufragaran a base de nous crèdits, gangues facilíssimes de tornar. Diners que arribaran a doll malgrat la fallida econòmica del club gràcies a la confiança que encara desperta. Qüestió de fe i de creure-s’ho, per no dir d’empassar-s’ho.

Si fas massa cas als dos bàndols, acabes intoxicat, primer pas abans de creure’t que Guardiola era un mediocre i Messi, un desagraït. O havia de jugar de franc, clar. Amb el Barça actual no hi ha prova del cotó que valgui. Segurament, uns te l’hauran robat com et van robar la cartera i els altres et faran promeses, però tampoc no el veuràs. I et quedes atònit enmig, amb cara de ja no creure’t absolutament res del que et diguin. Uns i altres, amb mentides i sopars de duro. Traure la veritat d’aquest entrellat que han organitzat entre tots resulta ja una tasca de proporcions mítiques.