Una de les grans fal·làcies de l’Espanya postfranquista és que es troba entre els estats més descentralitzats del món. És una gran mentida, perquè en tots els estats realment descentralitzats (estats federals, normalment), els territoris tenen autonomia en els tres poders: executiu, legislatiu i judicial. Per contra, a Espanya el poder que predomina sobre la resta, el judicial, es manté fortament centralitzat.
De fet, record una conversa molt significativa amb un polític alemany que va tenir un paper rellevant a la transició espanyola. Era un d’aquests socialdemòcrates que aleshores varen ajudar el PSOE a consolidar-se i que creu en el federalisme de veritat. Ara, però, veient com avalen la repressió a Catalunya, està escandalitzat i trist de veure en què s’ha convertit la criatura que varen ajudar a créixer.
La conclusió va ser que una de les grans mancances de la transició és haver-se centrat en la democratització l’exèrcit i haver oblidat la judicatura. L’exèrcit era el poder fàctic aparentment més fidel al franquisme, però la continuïtat de la judicatura franquista s’ha demostrat més perillós amb el pas del temps. De fet, com va dir encertadament un catedràtic castellà de filosofia del Dret, els cops d’estat ja no els donen els militars sinó els tribunals.
La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, que ha estat encertadament qualificada com a “cop d’estat”, té una part que malgrat ser molt significativa no és prou coneguda. El TC bàsicament va anul·lar tot allò que feia referència a l’organització d’un poder judicial propi de Catalunya. I els arguments no poden ser més clars: “si el Estado autonómico arranca con una Constitución única, concluye con una jurisdicción también única” i “la estructura territorial del Estado es indiferente, por principio, para el Judicial como Poder del Estado”. Davant d’això, com se sol dir, “no hay más preguntas señoría”.
Ens ho varen deixar clar: la unitat del poder judicial és inherent a la unitat d’Espanya. Ja era una manera de dir, que el poder judicial es fonamenta sobre la unitat d’Espanya, o que qualsevol cosa està justificada en defensa de la unitat d’Espanya. Ni ha canviat ni canviarà res. El poder judicial és l’autèntic poder fàctic de l’Estat, que ningú no ha votat i que té nul·la legitimitat democràtica.
L’Estat espanyol és un lloc en què mana gent tan tronada com per dir que la separació de poders consisteix en què els jutges revisen totes les decisions que prenen els polítics. És a dir, que la gent que hem votat està tutelada per gent que no ha votat ningú. Una independència judicial tan curiosa que s’assembla molt al govern dels jutges. Aquesta és la seua democràcia.
I l’alta judicatura espanyola és aquest àmbit en què l’extrema dreta aconsegueix empresonar adversaris i guanyar els seus recursos (com per exemple els del TC referits a l’estat d’alarma), sense que la branca política-electoral hagi tingut encara l’oportunitat de participar en el nomenament de jutges per quota política. Pensem-hi quan ens diguin que si no votem bé guanyarà l’extrema dreta: varen guanyar el 1939 i encara governen.
La combinació de la manca de descentralització judicial i la continuïtat de la judicatura franquista (no consta que cap jutge perdés la feina amb l’arribada de la democràcia) és la clau de moltíssimes coses. Entre d’altres, explica per què cap decisió del govern espanyol (un dels tres poders) no pot alterar la conformació de l’Estat, la distribució de poders o alterar els privilegis heretats de la dictadura. Perquè qualsevol decisió del legislador o de l’executiu serà sempre revisada pel poder judicial. És per això, com ens recordava Junqueras fa uns anys, que qualsevol negociació amb el govern espanyol és un engany. No tenen, ni que vulguin, capacitat de complir els acords.
El poder judicial espanyol, efectivament, representa la continuïtat del franquisme per altres mitjans. I quan es diu que Espanya és irreformable es podria resumir en què la seua judicatura és irreformable. Ni s’ha democratitzat ni es pot descentralitzar, perquè la Constitució no ho permet. I si ho permet és igual perquè la interpreten ells. Fet i fet, sense el permís de la dreta no es pot nomenar ni un sol jutge. Fins al punt que molts haurien d’explicar de què serveix, doncs, votar governs d’esquerres.