No entenc el no voler ser aquesta aigua i dormir sobre les pedres calentes de sol però es veu que el món necessita la pressa i l’ordre de les coses que tenen normes i no li agrada això de ser riu o llac o mar perquè és massa imprevist o massa extens. Entenc això de mirar l’aigua i mirar qui se la mira i pensar sóc riu sóc riu sóc riu perquè es veu que és el que faig jo, i tant de bo tothom entengués aquest voler ser el riu i ningú sabés de què va això dels horaris de tren. Els horaris de tren a mi m’esgoten i ni tan sols sé per què hi jugo si sempre els acabo perdent i converteixo la vida en una llarga espera a l’andana i és una espera del que no vull ser perquè no vull ser un tren. Vull ser el que entenc i el que entenc és el riu i el riu no té un rellotge; el riu estima lliure i camina lliure i el món en general no deixa fer aquestes coses amb tranquil·litat. Vull ser el riu i moure’m amb la lluna i deixar mullar els peus en mi a tots els animals de la vora, tenir afluents i petits gorgs i fins i tot algun salt d’aigua d’aquells que fan sorollet de líquid i transparència. El riu i ja està.
Vull ser el riu per no viure capitalitzada, per ser de la forma que em neixi de dins i no haver de pensar en quina és la posició que he d’ocupar al món; no vull ser política, no vull ser dona, no vull ser productiva. Vull ser quelcom que em permeti fluir i esmorzar amb molta paciència cada dia de la meva vida. Esmorzar és el més important del dia. I no entenc les persones capficades i tossudes que no esmorzen en cap moment de cap dia. Jo esmorzo tant com puc i si fa sol i si el sol arriba al meu raconet provo de jaure-hi i escalfar-me, i si no fa sol llegeixo un conte o miro documentals d’animals o penso en el dia d’ahir i el dia d’avui i en busca-hi les set diferències perquè de vegades sembla que aquí tot sigui igual. I les diferències les trobo en l’esmorzar dels dies feixucs o els dies del poble o els dies de festa major, que l’esmorzar és esmorzar abans d’anar a dormir.
No sé si ja ha quedat del tot clar que aquí l’esmorzar no hi té res a veure i que en realitat l’important és aquest temps que vés a saber on s’ha posat i que un dia algú dedicava a esmorzar amb sol i paciència. El que no entenc no són les persones que no esmorzen, són les persones que prefereixen viure dintre un rellotge de moltes peces molt mal muntades i no volen trobar l’estona per esmorzar o mirar o pensar. Jo prefereixo mesurar el temps en vegades que sagno durant la regla o fulles que cauen en els dies que han sigut tardor i és molt reconciliador però el món em va picant la finestra de l’habitació com dient ei que el temps que jo utilitzo no és aquest i te l’estàs perdent. Quin patir, el temps del món. Jo vull el temps de l’esmorzar i no entenc l’altre i sé que ningú l’entén però tothom el segueix perquè algú ens ha dit que fem tard però tard on! Tard fem a esmorzar i hauríem d’esmorzar cada vegada que el temps del món ens digui afanya’t. Oferim-li un bocí del nostre racó i diguem-li que l’esmorzar és el més important i provar de seguir una norma que no entenem i ens fa mal és lleig i no ens agrada pas. El que ens agrada és esmorzar i només estimem bé si aquest és el nostre temps i si el món vol anar bé aquest serà el nostre temps.
Ser el que ens agrada, en realitat, sí que té a veure amb posicionar-nos. Ser el que m’agrada és radical, em situa en l’espai més extremista: el d’entendre’m, agradar-me, empoderar-me des del meu dia a dia i no des dels discursos aliens. Seure a ser el riu, seure a esmorzar, seure a veure el sol. Això és el que ens fa ser i alimenta la nostra matèria, molt més que el relat que ens esforcem a mostrar al món sobre nosaltres.
No entenc les persones que no s’asseuen a mirar les pujades i baixades de les marees que tenen al voltant i viuen en constant moviment com els peixos tristos de la bassa. En realitat sí que les entenc però no m’agrada entendre-les perquè a mi no em va bé això de jugar al tetris amb la feina en lloc d’agafar una cadira i asseure’m davant el Mar. Sincerament no penso que ningú sàpiga fer-ho això de dir a tot que sí i no posar-se una mateixa i la cadira per davant, però tothom ho fa perquè és el que toca i el que toca no es qüestiona. Hi hauria d’haver un dia de no anar a la feina no anar a classe no anar a les reunions per seure en una cadira davant el Mar amb got o sense, i tant és on sigui el sol perquè serà el dia de vetllar-li tot el cicle. I en aquest dia ningú ens reclamarà el que no hem fet ni el temps que no hem dedicat a regar la nostra productivitat, perquè serà un dia nostre i serà com si el joc del tetris i les seves formes i colors i melodia irritants mai s’hagués inventat i per tant no tindríem res per utilitzar com a metàfora de la nostra agenda. Tothom es compra una agenda quan el terror de la nova temporada arriba i jo també em dibuixo horaris i diagrames i llistes de tasques que mai compleixo perquè sóc lenta, molt lenta, molt més lenta que els peixos de la bassa i que la posta de sol que dura vint miserables minuts que ni tan sols atenem perquè estem jugant a fer transbords al metro. De vegades entraria en un vagó i diria qui estigui cansada d’anar d’un lloc a l’altre que aixequi la mà. I ningú l’aixecaria perquè tothom estaria mirant al google calendar quina és la següent cosa important que algú els ha programat en les pròximes tres hores. Tres hores devien ser el temps que vaig invertir a seure en una roca enmig del riu fins que vaig adonar-me que volia ser-lo. Volia ser el riu.