La notícia que parla de l’augment dels suïcidis entre adolescents en un 250% durant la pandèmia no em marxa del cap. Ja poden esclatar volcans, ja poden aprovar currículums ridículs, però em sembla que res no té tanta importància com aquesta circumstància tràgica. I sense haver digerit aquestes dades terribles, arriben els botellots violents que han sacsejat la ciutat de Barcelona. Tot plegat em fa pensar en què estem fent tan malament, nosaltres, la classe adulta. 

Cal dir que Barcelona no és l’única ciutat que ha patit el problema; cal dir també que el problema no és l’oci nocturn, ni tant sols l’alcohol, sino el manadisme i l’actitud de ramat. L’arrel comuna que uneix la violència borratxa dels botellots i els malaurats suïcidis és la mateixa: l’extrema solitud a què hem abocat el nostre jovent. Màxima pressió, mínim futur. Si el jovent no pot treballar, si no pot estudiar, si no el deixem en pau formant-se en continguts consolidats i estructurats, si només ha de pensar en obtenir títols amb clicks i temps perdut sense cap mena d’aprofitament, sense mobilització del cervell ni temps ni serenitat, la resposta lògica és l’angoixa i l’autoanihilament.

Madame Bovary acaba ingerint matarrates per solitud, perquè ningú no l’escolta, perquè viu en una societat idiota. Anna Karènina es llença a les rodes d’un tren també per solitud. Ningú no les acompanya, acaben completament soles amb el seu dolor, sense acompanyament humà de cap tipus. Les noves pedagogies deixen l’alumnat completament sol davant de pantalles asèptiques, durant 6 hores, 8 hores, 20 hores… Falten 20.000 places públiques d’FP? Tant és, se’n creen de virtuals i continuem tirant. Hi ha massa repetidors, s’estén l’analfabetisme funcional a les nostres barriades? Tant hi fa, creem places abocador per a una societat abocador, on la capital de la nació és un abocador, i consolidem un mercat laboral que és un abocador de persones sense futur en una dissocietat que no sap què vol ni on va, abocada a l’especulació i les infraestructures que neixen mortes.

La cultura de la disciplina no era, certament, òptima. Però la del rendiment, és a dir l’actual, mena a l’autoexplotació en un context de precarietat o a l’eliminació de la ment. Quan qualsevol noció d’èxit depèn de tenir un aspecte angèlic, un expedient perfecte, una disposició absoluta i a totes hores, de l’absoluta visibilitat i l’obediència absoluta a cànons, models i propostes imposades, l’ansietat es dispara. Si el nostre model social és el magalufisme, i el botellot l’únic horizó, se’ns menjarà un botellot gegantí com el de l’altre dia. El resultat d’eradicar les literatures, la filosofia i la història dels nostres instituts és una solitud extrema. El problema va molt més enllà de la manca d’humanitats als currículums: el problema és de salut pública.

Sense llibres ens pensem que el que ens passa només ens passa a nosaltres. Sense llibres caiem en l’individualisme més desesperat, en el drama solipsista. Som el centre d’un univers que no analitza res, que només és joguina d’emocions recloses. Portem programes de gestió emocional on falten psicòlegs i autèntica cultura. Els llibres serveixen per construir comunitat humana i identitats d’autodefensa. Generen diàleg i una forma radical de companyia. L’esclerosi i la hiperactivitat mentals no són un bon llegat. Poden sortir psicòpates amb una cultura exquisida, però sense cultura és segur que generem exèrcits de psicòpates primitius. Entreguem jovent desarmat a les dificultats de la vida, els estalviem obstacles de manera patològica i el resultat és sinistre: l’impuls d’autodestrucció, la crema de cotxes antiideològica, l’odi perquè sí, la banalitat agressiva i extremadament divertida. 

Un borratxo que crema un cotxe o atonyina algú s’ha deixat endur pel plaer de la pròpia desactivació mental. D’una manera anàloga, si un jove no pot suportar el dolor constant del ciberassetjament, o no pot suportar la pressió d’un examen, perquè no n’ha fet mai, i ni tan sols sap ni on viu, ni qui és, ni qui són els seus veïns, ni què han escrit els que han patit abans el seu mateix dolor, ni quines respostes han pogut trobar els que es preguntaven el mateix fa segles, ni què s’espera d’ell, ni què pot esperar, ni com és ni com es governa el país on viu, no té pell ni armadura per aguantar la vida mateixa, la tasca de viure i d’aixecar-se cada dia i lluitar per la pròpia dignitat.

Algú que viu sol entre likes, models hipòcrites i missatges sense ironia només sabrà fer dues coses: divertir-se psicopàticament o negar-se. 

El model de potencialitats i felicitats imposades que recolzem no deixa que entengui el seu context social, no li proporciona eines per a analitzar el seu present i construir, poc a poc, la seva pròpia alternativa vital. El camí ràpid és suïcidar-se físicament o suïcidar la ment, obeint acríticament o caient en el cinisme nihilista, com han fet els nostres polítics. Integrar-se en un botellot de 40.000 persones, un ramat per a la celebració de la visceralitat, és la resposta més a mà per a la manca de significats. Els recursos que proposa la pedagogia oficial fan riure, són immediatistes i clarament insuficients. No redreçarem vides amb autoajuda i receptes de fast food moral. O reconstruïm una civilització viable o tindrem cada cop més violència inexplicable, sense finalitat i sense més objecte que la pulsió de la destrucció primitiva.

Consti que no tinc cap problema amb el consum d’alcohol: és més, el vi, la cervesa, brindar, fins i tot certa forma d’embriaguesa, formen part de la civilització. El problema rau en convertir-se en ramat. En ramat psicòpata.

Ja ha passat l’oportunitat per a les competències deslligades del coneixement. Ja estem veient cap a on caminem. Amaguem la merda sota l’estora i fem veure que el país prospera. Fem el favor d’imaginar una alternativa vàlida per a les cultures de la disciplina i del rendiment. Una alternativa humanista i nova, lenta i cara, comunicativa i culta, digna d’un sistema públic que no sigui una broma al servei del control  social. Els protocols, els webs bonics, les cuines burocràtiques no aconseguiran res. Les receptes empresarials agreugen els problemes, sense resoldre’ls. Trunquem vides i fem veure que som molt humanitaris. No podem acusar el jovent d’una immaduresa que han provocat els adults amb la seva negligència pública. El macrobotellot no és altra cosa que el reflex del nostre fracàs col·lectiu. 

No fem política i tenim el que ens mereixem.