Una de les estrenes de sèries més interessants estrenades en els darrers mesos és la dramèdia La directora (The Chair). Creada per Amanda Peet i Annie Julia Wyman per a Netflix, explica les dificultats de la nova directora del departament de literatura anglesa de Pembroke, una universitat inventada, malgrat que per l’ambientació suggereix una ubicació en una típica ciutat universitària de la regió de Nova Anglaterra, al nord-est dels Estats Units. La protagonista. Ji-Yoon Kim (interpretada per Sandra Oh, actiu d’origen coreà que es va donar a conèixer a Anatomia de Grey) és designada la primera dona asiàtica que ocupa un càrrec important a una facultat on, més que tradició, comença a oferir mostres d’una imparable decadència. En un món acadèmic com el nord-americà, despietadament competitiu, Pembroke experimenta la caiguda sostinguda d’alumnes matriculats, així com el creixent desinterès de les noves generacions per les humanitats, paral·lelament a la creixent conversió de les autoritats universitàries a les teories econòmiques neoliberals que gestionen una institució centenària en termes exclusivament comptables. La designació com a directora a una prestigiosa acadèmica d’origen coreà, especialista de la novel·la anglesa del XIX és un regal enverinat, perquè del que es tracta és d’encarregar-li una purga entre el professorat més veterà i a gestionar tant acomiadaments com contractacions de personatges estrella, capaços d’atreure alumnes (és a dir, ingressos) fins al punt de surrealisme (com ara, proposar una càtedra a David Duchovny, el Mulder de la mítica sèrie d’Expedient X).

Tanmateix, més enllà de la trama, la sèrie conté elements prou interessants, poc tractats a la gran o petita pantalla, i que ens mostren el moviment de les falles tectòniques de la societat occidental, amb els seus corresponents terratrèmols i esclats socials i acadèmics. The Chair exhibeix les creixents tensions racials i de gènere en el sí dels campus nord-americans. Això s’expressa des de el ressentiment de molts estudiants racialitzats per la seva història de discriminacions, fins als debats interns sobre la promoció dins la carrera acadèmica dels professors. Tanmateix, el que crida l’atenció és sobretot la radicalitat amb què esclaten els conflictes. Un dels personatges, un competent professor que passa per un moment difícil a causa de la recent mort de la seva dona, és malinterpretat en una classe de literatura, i això li comporta una agressiva campanya de linxament, primer a les xarxes, i posteriorment als diversos departaments universitaris creats per fiscalitzar la comunitat universitària. Qualsevol conflicte, qualsevol malentès, qualsevol paraula fora de to, especialment si aquesta té a veure amb el sexe, el gènere, el color de la pell, l’aspecte físic desencadena una tempesta mediàtica que enderroca els murs amb què la comunitat universitària s’aïllava tradicionalment del món, a fi de poder debatre amb rigor i tranquil·litat, qualsevol esdeveniment humà.

Tota bona ficció es dedica a plagiar la realitat. Aquesta mena de situacions, amb força paral·lelismes amb la inquisició, o amb la cacera de bruixes que podem trobar a La Lletra Escarlata de Nathaniel Hawthorne, o Les Bruixes de Salem, d’Arthur Miller, són, malauradament, massa habituals als campus dels Estats Units, i per extensió, d’arreu del món. Els boicots, sabotatges i assetjament a persones que pensen diferent, són habituals. A tall d’exemple, el sociòleg conservador Charles Murray, no només va ser escridassat durant la seva conferència al Middlebury College, de Vermont, fa cosa de quatre anys, sinó que va ser agredit i va acabar a l’hospital. Les pressions dels alumnes, arreu del sistema universitari nord-americà, han propiciat tota una mena de croada de correcció política que porta, per exemple, a convertir el llenguatge en un camp de mines. Així, la Universitat de New Hampshire, va redactar un manual d’estil, el 2013 que comminava a substituir expressions com ara “pobre” per “persona que viu sota l’umbral de la pobresa”; “grassos”, per “persones de talla gran” o “ric”, per persona amb elevat nivell de vida material”. A banda d’això, també han anat sorgint el que es denomina com a trigger warnings, o temes polèmics a evitar com a potencialment traumàtics, com ara tot allò relacionat amb la qüestió racial (que implica, per exemple, qüestionar autors com Jack London o Mark Twain) o sexual (que implica recollides de signatures per evitar que llibres com The Great Gatsby, de Scott Fitzgerald, formi part del pla d’estudis, perquè es considera el protagonista com a un misògin). En aquestes circumstàncies, la ironia, la sinceritat, la naturalitat han esdevingut activitats de risc. L’autocensura s’ha instal·lat entre els professors. En altres paraules, es renuncia a un dels principis del món acadèmic: la de l’aproximació contextualitzada de l’obra artística, la llibertat de pensament, mentre s’imposa creixentment una mena de censura progressista davant una realitat desagradable.

Fa ja més d’una dècada l’historiador Tony Judt, jueu londinenc de classe treballadora, quan va desembarcar a la Universitat de Nova York ja advertia de l’atomització dels estudiants segons el seu orígen, amb una mena d’apartheid voluntari autoreferencial i compartimentat (dones, gais, afrodescendents, jueus, asiàtics), sense pràcticament relació més enllà del grup de referència, que impossibilitava qualsevol conversa política de manera relaxada o empatia intel·lectual. Així, la universitat deixava de representar una mena d’espai de trobada i reflexió compartida com tradicionalment havia estat, i que hauria de formar part de la seva essència.

En certa mesura, aquesta deriva, en certa mesura neomaccarthista, té certs punts de contacte amb la Revolució Cultural impulsada per Mao Zedong, allò que alguns historiadors consideren com a una mena d’alienació mental col·lectiva que van sumir la Xina de finals de la dècada de 1960 en un caos mil·lenarista en què els joves humiliaven els grans; els estudiants als professors; els ignorants als savis, o la creença que l’entusiasme revolucionari era prou per construir el país del futur, a còpia de trencar acríticament amb tota la tradició o el més elemental sentit comú.

Per què, tot plegat? Sovint és difícil interpretar la irracionalitat des de la racionalitat. Potser una lectura, més o menys suggerida pels creadors de la sèrie, explicaria que la dinàmica neoliberal de la universitat, en què l’ensenyament superior ha esdevingut una mercaderia més, l’educació ha estat reduïda a la condició de producte, mentre que els estudiants han estat transformats en clients. I si tractes els joves com a clients d’una formació que els endeuta per dècades, que, en realitat no els assegura el futur o les perspectives dels seus avantpassats, és normal que estiguin emprenyats i actuïn de manera capriciosa. Algunes veus veuen una generació que ha estat sobreprotegida per les seves famílies, això explicaria la seva escassa tolerància amb la frustració, i en resposta a això, un capteniment narcisista i egocèntric. Altra explicació, potser més metafísica, podríem atribuir-la a una mena de crisi intel·lectual profunda, en què l’excés de relativisme moral i intel·lectual introduïda fa mig segle per un postmodernisme mal endreçat i pitjor paït, ha acabat convertint allò que un cop va ser progressisme en una mena de religió dogmàtica, de seguretats impostades i esperit inquisitorial, tal vegada com a una mena de talibanisme d’esquerres.