Ja fa quatre anys del referèndum de l’1 d’octubre, quatre anys amb els quals sembla que no hem avançat absolutament res en el camí per assolir la independència. Arribem a l’aniversari de l’1-O de la mateixa manera que ho vàrem fer el 2018, 2019 i el 2020, entre retrets.

És preciós fer memòria de com va anar aquella jornada. De la capacitat d’unitat que la societat catalana va exhibir per defensar les urnes de les porres. Un exercici de desobediència civil que, malauradament, el Govern va ser incapaç de finalitzar. Per manca de preparació, previsió i per abandonar la via unilateral en pro d’una pretesa negociació impossible.

Ara ens facilitem de tenir davant nostre un govern espanyol que reconeix un conflicte polític. Ens congratulem d’una taula de diàleg on l’altra part vol parlar de tot menys de l’autodeterminació. Celebrem tenir les molles malgrat voler el pa sencer. Tampoc podem demanar més, amb la mobilització popular estratègicament desactivada la carta més potent del govern de Catalunya és la fe.