Tinc una mania. De fet, en tinc un parell. Un parell, més mallorquí que català, què voleu que us digui. Quan estic caminant pel carrer i passo per davant d’un contenidor de la brossa, no respiro mai. Agafo aire i passo sense respirar. M’agrada menjar la pasta amb plat fondo. No suporto les galetes trencades. Tampoc puc sortir de casa sense anells, ni arracades, ni cinturó. Em deixaré les claus, el mòbil o el moneder, però mai el cinturó!

Tinc tantes manies que he pogut triar-ne una de preferida. En tinc una que m’encanta! És divertida i simpàtica. M’enraona molt bé! Diuen que les mares no tenen mai un fill preferit. Però com a mare de les meves manies, no n’estic gaire d’acord.

Sempre que conec una persona nova, hi veig un animal. Deixeu que us ho expliqui, que dit així no sona gaire bé. La cosa és molt senzilla. Us en poso un exemple.

Diguem que em trobo la meva amiga Maria. Està emocionada per presentar-me en Manel, la seva nova parella. I la cosa va més o menys així:

• Hola! Em dic Manel!
• Hola! Jo sóc la Vilma! -i el meu cap automàticament pensa: “ostres! Aquest noi és igual a un gatet!”.

He conegut persones gat, persones gos, persones ratolí, persones cargol, persones pantera… Simplement no ho puc evitar! El meu cap relaciona tothom amb un animal meravellós i fantàstic.

Això fa tota la vida que em passa. Ho visc com una cosa natural i bonica. Els animals m’encanten i penso que en tenim molt a aprendre.

L’altre dia una senyora em va escriure a través d’Instagram per explicar-me que, al mirar-se al mirall, només s’hi veia les coses lletges: les arrugues, el greix, les cabells blancs… Vaig fixar-me en la seva foto de perfil i hi vaig veure una gasela impressionant i magnífica.

Que terribles som amb nosaltres mateixos, oi? Tinc grans, tinc cabells blancs, tinc arrugues, estic gras, sóc massa alt, sóc massa baix, no tinc cap gràcia… Quantes coses horroroses som capaços de dir-nos en un sol dia? Quantes coses deixem de fer per culpa dels complexos?

Però us diré: jo no conec ni una sola persona lletja! De debò! Ni una de sola! Tots els animals són fascinants i poderosos.

Quines coses fan magnífics els ratolins? Els seus bigotis enormes. I les conills? Les seves divertides orelles i la seva forma de saltar. I els gossos? La seva mirada i la seva simpatia. I així passa amb tots els animals.

No entenc aquesta mania de fer-nos creure que hem d’estar tots fets per un mateix patró! Si no, apa! Ja no ets guapo! Disculpa? Precisament, les coses que ens fan diferents són les que ens fan bonics! La piga a la galta dreta. Aquell remolí que fa que se t’arrissin els cabells. Les dents separades o juntes.

Els que és veritablement estrany no és ser guapo! És ser lleig! De tots els anys que fa que relaciono persones amb animals, no he vist ni un sol animal lleig! Ni un de sol!

M’agradaria que ens desféssim d’aquesta mania de pensar que no som suficient: no som suficientment guapos o suficientment llestos, no som suficientment prims o suficientment forts. Tots aquests pensaments no ens aporten res! Només ens resten i ens impedeixen brillar i somiar de valent.

A vegades, penso que ens pot resultar més fàcil anhelar el que tenen els altres que treballar a veure les nostres coses maques i úniques. Aquesta altra mania de ser una mica ganduls! Potser és més senzill pensar que els altres ho han tingut més fàcil que no pas treballar per estimar-se i valorar-se.

Voldria que ens desféssim de les manies. Com diu la meva àvia: estem plens de punyetes! Oblidem els altres! Fem fora tothom de l’equació i centrem-nos a aclarir la incògnita més gran: la que veiem quan ens mirem al mirall.

Avui dia estimar-se ha esdevingut un fet revolucionari. Estimar-se és innovador i valent. El món ens necessita tal com som. Ser persones acomplexades és no ser persones lliures. Penseu en la natura, en els animals. Ells no en saben, de complexos, viuen plenament el moment present.

Descobreix quins són els teus trets característics i abraça’ls! Et prometo que tots brillem.