Passejant per la col·lecció «Petits Plaers» de Viena et topes amb una nouvelle en llengua catalana: Les Fures, de Llorenç Villalonga. Un petit trosset de vida en un racó de món imaginat per l’autor mallorquí, Bearn. Ves per on, jo, que soc una fan absoluta de Kent Haruf i l’imaginari que ha creat amb Holt, resulta que a casa tenia un Holt particular que m’ha captivat i enamorat des de la primera pàgina.
És fàcil imaginar-se Bearn, els seus racons i contrades. Un primer capítol molt descriptiu permet ficar-se de cap en un paisatge líric i inoblidable. Llegint Les Fures, sentim i toquem Mallorca. No només per aquest escenari descrit, sinó també pel llenguatge ric i genuí que embolcalla tota la trama. Que l’edició hagi respectat el parlar propi de l’època i l’entorn és un dels atractius principals de l’obra.
És fàcil, també, fer-se una imatge mental dels personatges que impregnen aquest univers, que són molts i molt diversos. Des d’infants impacients per estendre les ales i veure món —amb el cor i el cap a París— fins a dides que per art de màgia tenen fills sortits d’un magraner. Hi trobarem, també, un ferrer, dames de companyia, un vicari… i un narrador, nen a la primera part i adult a la segona, que relata un passat enyorat i un present corromput i amenaçat per la modernitat. Aquest trànsit de la infantesa a la vida adulta del protagonista amb l’evolució personal i social que això comporta és el tema de fons de la novel·la. Una qüestió que també han explorat autors contemporanis com Miquel Martín a La drecera (Periscopi, 2020), un llibre que m’ha ressonat constantment mentre llegia Villalonga. Per a qualsevol persona, fer-se gran, créixer, és un xoc. Un cop de puny de realitat que t’allunya de la mitificació de la infantesa i t’apropa al desencís. A Les Fures, l’escriptor fa aquest viatge inesperat cap al passat idíl·lic —el Paradís Perdut— per, finalment, descriure un present esfondrat i poc agradós per al protagonista. Així doncs, més enllà del retrat d’una època, Les Fures no és ni més ni menys que una crítica a la societat modernitzada del moment.
Villalonga és molt descriptiu, directe i sincer. A voltes fins i tot poètic. La novel·la està farcida de trets autobiogràfics, no només pel que fa a l’entorn, sinó també en les experiències que narra i els personatges que hi apareixen. I ens interpel·la sovint. De tant en tant pren una certa distància de l’escena que està contant i ens recorda que el personatge principal, a banda d’això, també és el narrador, i de manera hàbil i subtil atrau l’atenció. «Alerta lector», diu al final de la primera part, moment en què se li fa saber que a partir d’aleshores el Bearn que es trobarà serà del tot diferent al que ha viscut fins llavors, però tan real com el primer. Un canvi que va de la mà de l’impàs de la vida d’infant a la d’adult que explora el jove. És important tenir en compte que l’evolució d’aquest espai mític i bucòlic no només té a veure amb els canvis a nivell social, econòmic i tecnològic, a l’autor també li interessa explorar com aquesta metamorfosi afecta les classes populars i treballadores emocionalment i psicològica —un exercici ben lògic tenint en compte la seva formació com a psiquiatre.
I enmig de tot aquest devessall de transformacions que sacsegen la vida dels personatges, hi ha un tret que, contra tot pronòstic a ulls del protagonista, es manté intacte, una realitat que tot i el pas dels temps no canvia i que el sorprèn molt quan retorna a Bearn deu anys després de marxar-ne: la por irracional que el poble té a les Fures, dues germanes ja velles i endolades que representen el misteri, l’enigma i la superstició. Per als habitants de Bearn, totes les desgràcies que passen al poble són un malefici de les Fures. Aquesta aura misteriosa acompanyarà el lector fins a l’última pàgina de la nouvelle, amb un desenllaç inesperat i irònic que fins i tot ratlla l’absurd.
La veritat és que, ben mirat, i malgrat tot, potser és cert que «l’esperit d’un poble subsisteix per davall de les modes estrangeritzades» i que rere un escenari canviant i que sembla perdut sempre podrem palpar una realitat que mai acaba d’ensorrar-se del tot.
