Per petita que sigui, l’episodi de Puigdemont a l’Alguer és una victòria. I de la mateixa manera que un equip necessita guanyar per trencar una dinàmica negativa, l’independentisme sembla agafar aire. Una mica, no gaire, però prou per a trencar la tranquil·litat amb la qual el govern de Pedro Sánchez es pot permetre el luxe de venir a Catalunya, seure a la taula de diàleg i no oferir absolutament res.

I les coses com siguin, encara que alguns els hi costi de reconèixer. El president legítim -càrrec honorífic que molts han arraconat per fer el mateix amb la persona- és un element imprescindible per resoldre el conflicte polític amb l’Estat. Fer veure que no hi és, apartar-lo de l’escenari tot desitjant que des del cor d’Europa perdi el contacte amb Catalunya, és un error garrafal.

Puigdemont és avui l’únic actiu de l’independentisme que tensa l’Estat. Des de la Moncloa al Suprem, el president legítim és l’enemic número 1 a batre. I ho és perquè saben que un peu seu a Catalunya tindria un impacte polític i social impossible de calcular.