La independència no es juga a l’Alguer, sinó a Catalunya

En les darreres setmanes el moviment independentista sembla donar alguns senyals interessants. Sembla com si aquest, marcat per l’intermedi d’una pandèmia entre les cent mil persones que van agitar Perpinyà el març de 2020 i les quatre-centes mil que van participar a la darrera Diada, de 2021 volgués despertar de la hivernació. L’episodi de l’Alguer, una altra d’aquestes muntanyes russes emocionals a què ens té acostumada l’obsessió malaltissa del Deep State, decidir a convertir el president Puigdemont en un mite malgré lui, no ha fet sinó ressuscitar aquella mena de dopamina de què s’alimenta la iniciativa política independentista. Mentrestant, a la taula de diàleg, fracassada per avançat, com indicaven totes les previsions, l’objectiu prioritari de la qual consisteix guanyar temps a còpia de perdre’l, sembla que se li avança la seva data de caducitat.

L’episodi de l’Alguer, certament, ha desfermat certa eufòria a un independentisme on, francament, sobren emocions fortes i manquen estratègies sòlides. Un dels pitjors defectes de l’independentisme consisteix a creure que solucionaran el problema català des de fora i per art de màgia. És per això que cada vegada que Espanya fa el ridícul, es produeix una sensació de benestar amb un punt de perversió, perquè costa acceptar que són més rellevants les victòries pròpies que les derrotes alienes. I, la realitat és que, malgrat que em pugui alegrar pel president a l’exili, considero que s’està desaprofitant tota aquesta emoció col·lectiva en mirar lluny i no actuar a dins, en restar pendents dels tribunals europeus, i no fer més com Josep Costa, que passa olímpicament de la inquisició espanyola. En altres paraules, que resulta més útil desempolsar la capacitat de mobilització, potser en fase de deshivernació, cara a trencar amb l’statu quo per assolir l’objectiu de la independència.

És obvi que les institucions autonòmiques no estan funcionant d’acord amb els objectius independentistes de la majoria. Que no és nota que som el 52%. Que amb concentrar-se en una gestió amb un marge de maniobra lleugerament superior a la d’una diputació, no es va gaire enlloc. Que, amb aquesta inacció del govern actual, fóra convenient dirigir la ira contra una Plaça Sant Jaume incapaç de fer el més mínim gest simbòlic de ruptura que permetés canalitzar el malestar profund d’una societat reprimida i insultada a diari, i visualitzar el divorci emocional. Per això, potser cal assumir, d’una vegada per totes, que cap sentència europea, cap dirigent europeu renyant jutges, cap buròcrata de Brussel·les pressionant el govern espanyol, farà que la situació es modifiqui substancialment. Això només es pot aconseguir, com ja va succeir durant els atemptats d’agost del 2017, amb un funcionament exemplar de les institucions catalanes fent d’administració única, prescindint de les indicacions de Madrid, desafiant obertament les de l’estat, plantant batalla simbòlica oberta, i sobretot, com ja va succeir en aquell moment, desautoritzant un cap d’estat, que com recordava David Minoves, prové d’una família intermediària en les vendes d’armes amb teocràcies islamistes (patrocinadores de la ideologia dels nois de Ripoll) que venia a fer-se la foto, i va quedar retratat com a l’home més odiat de Catalunya, l’enemic número 1 del país, el descendent d’aquell que es va carregar les institucions catalanes i va destruir part substancial de Barcelona, l’hereu d’una llarga nissaga de monarques incompetents, corruptes i depravats.

L’independentisme ha de deixar de mirar a Europa, assumir que tant fa la imatge que projectem, que caiem bé o malament, que siguem simpàtics o antipàtics i fixar-nos a buscar la manera de fer la vida impossible a un estat que ens odia, ens menysprea i tracta d’humiliar dia sí, dia també. De fet, la Llarenada de l’altre dia no deixa de respondre a la mateixa obsessió contra algú que, a diferència d’altres independentistes de primera línia, no ha acotat el cap ni ofereix missatges desmoralitzadors. L’independentisme ha de pressionar al seu propi govern perquè tingui més por de la ira dels seus electors a la repressió d’un estat que ens ha declarat la guerra, via clavegueres, via trinxeres periodístiques, via ofec econòmic, via Butlletí Oficial de l’Estat, via inquisidors generals. I això ha de passar, necessàriament, també, per atacar els punts febles de l’estat.

Sembla que el Borbó ha de ser per aquí a participar en el saló de l’Automòbil. El senyor que va pressionar a la SEAT perquè abandonés Catalunya, el mateix senyor, descendent polític del dictador feixista Franco, que va pressionar a tantes altres empreses per perjudicar al país, aquí, que va fer un “pronunciamiento” anticonstitucional perquè els poders de l’estat ataquessin l’autonomia i desfermessin una repressió brutal i nihilista i sense que passi res? Les autoritats catalanes, no pensen fer res? Faran una ganyota educada? Li riuran les gràcies? Les entitats independentistes, no convocaran res? L’empresariat, sindicats, societat civil, no li haurien d’exposar el que realment pensem d’ell i la seva família? La independència del nostre país, és a dir, la voluntat democràtica d’una nació assetjada no es juga ni a Alemanya, ni a Bèlgica, ni a Escòcia, ni a Sardenya, sinó a Catalunya, i molt especialment a Barcelona i en una setmana com aquesta.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca