La lluita pel control efectiu del territori

El 10 de desembre de 1898, una vegada acabada la Guerra de Cuba, Espanya va signar un indignant tractat de pau amb els Estats Units, pel qual va haver de cedir a la nova potència emergent algunes de les seves últimes colònies al Pacífic. Aquella cessió de sobirania territorial incloïa l’arxipèlag de les Filipines i, amb elles, una petitíssima illa anomenada Miangas (Illa de Palmas) pels seus natius. Aquella cessió de sobirania va fer detonar un conflicte territorial entre els Estats Units i els Països Baixos que ocupaven l’illa de forma efectiva des de 1677, quan els holandesos hi varen començar a crear una incipient administració pública. A partir d’aleshores, Holanda hi va mantenir la seva presència física de forma continuada a través de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals i va fer batejar els natius segons el ritu protestant, sense que res d’això hagués provocat cap reacció de la Corona Espanyola que pretenia haver incorporat aquell territori al seu Imperi el 1526 per ocupació de terra nullis, títol que li atorgava el seu descobriment.

El cas és que Holanda al·legava que Espanya no podia cedir la sobirania de Miangas als Estats Units, simplement perquè mai l’havia exercida. El laude arbitral del jutge suís Max Huber (1925) va reconèixer que Espanya era hereva d’un títol de sobirania sobre Miangas a través del seu descobriment. Però va sentenciar que l’adquisició de sobirania espanyola sobre l’illa no s’havia arribat a consolidat mai i, que de fet, era Holanda qui l’havia exercit i qui havia mantingut el control efectiu d’aquell territori de forma inalterable fins aleshores.

Aquest, només és un exemple de l’abundant casuística existent en l’àmbit dels conflictes territorials, però ens permet conceptualitzar una qüestió que es comença a posar d’actualitat entre el món sobiranista com és el control efectiu del territori.

Com hem pogut veure en el cas exposat, el control efectiu del territori s’expressa en termes de sobirana nacional; és a dir, enfronta a dos o més Estats per la sobirania d’un determinat territori. Tenir el control efectiu del territori implica poder exercir totes les competències exclusives dels Estats sobre el territori i la seva població, representar-lo davant la comunitat internacional i ser internacionalment responsable per tot el que hi passi. Però mai es podrà expressar en forma d’un enfrontament entre un determinat Estat contra la població civil d’una part del seu territori, ni viceversa. Una societat civil que prèviament no s’ha constituït en Estat independent no disposa ni d’autoritats, ni de sobirania pròpia, ni de la subjectivitat internacional necessàries com per fer valer cap legítim interès territorial davant la comunitat internacional. La societat civil no és un ens territorial, com sí que ho són els Estats. Per tant, si mobilitzem la nostra societat civil vers un enfrontament contra l’Estat espanyol pel control efectiu del territori català, el nostre «litigi» no rebrà cap suport internacional simplement perquè, plantejat en aquests termes, ni tan sols tindria carta de naturalesa. Estaríem davant d’un simple aixecament popular i aquesta no és una de les formes d’adquisició de la sobirania territorial reconegudes pel Dret Internacional; en canvi, la sessió, la secessió i la dissolució de l’Estat predecessor, sí que ho són.

Creure que tenir el control efectiu del territori passa necessàriament per aturar l’economia, aixecar barricades, cremar els carrers i ocupar indefinidament les institucions i les infraestructures vitals pel funcionament del país és un error descomunal; encara que comprensiblement, ens ho demani el cos en resposta a la repressió de l’Estat espanyol sobre Catalunya. Recordem que cap dels centenars de milers de persones que ens vàrem mobilitzar per ocupar l’aeroport del Prat vàrem poder passar de la porta. I encara que hagués estat així i que ens haguéssim fet forts en les instal·lacions aeroportuàries i que haguéssim pogut replicar el nostre èxit en moltes altres infraestructures i edificis institucionals, aquest fet, per ell mateix, no implica tenir el control efectiu del territori, de cap manera. Com he dit, estaríem davant d’un aixecament popular i tumultuari que serviria a Espanya per criminalitzar el sobiranisme català i aplicar indiscriminadament la llei antiterrorista per uns actes que com a molt sobrepassarien el fet de ser una simple bretolada. A més, ens estaríem fent un tret al peu, perquè en pocs dies es mobilitzarien els poders econòmics del país per demanar la intervenció de l’Estat espanyol amb la finalitat de garantir el retorn a la normalitat. I aquest és el carreró sense sortida on Espanya ens vol fer entrar, perquè només els Estats poden exercir l’ús exclusiu de la força. Per moltes simpaties que pugui despertar un aixecament semblant entre la comunitat internacional, estaríem davant d’un afer intern de l’Estat espanyol. I ningú hi farà gran cosa. És absolutament irresponsable ocupar els carrers de forma indefinida i pretendre que tard o d’hora la comunitat internacional començarà a reconèixer una Catalunya revoltada.

- Publicitat -

Tanmateix, no ens ha de sobtar en absolut que ni les «autoritats» a l’exili, ni el govern «efectiu» del Vichy català, ni els partits col·laboracionistes amb el règim del 155 apostin per la mobilització popular davant el fracàs perfectament calculat el procés sobiranista. Tots ells són plenament conscients que aquest no és el camí per assolir la independència, com sabien que tampoc ho era «anar de farol». A cap d’ells els interessa que el moviment sobiranista culmini amb èxit la independència, bàsicament perquè això els posaria en evidència i qüestionaria el seu lideratge i la seva gestió durant el procés sobiranista. Si volem culminar amb èxit la independència de Catalunya, primer caldrà trencar emocionalment amb tots ells, ja que no han tingut la dignitat necessària per fer un pas al costat i deixar pas a nous liderats. I sobretot, haurem d’estar alerta dels paranys que ells mateixos ens posin i aixecar barreres al seu xantatge emocional.

Tal com explico en l’últim llibre que recentment he publicat sota el títol de «Via Única», el control efectiu del territori passa necessàriament per la constitució d’un govern efectiu en sòl nacional capaç de garantir el bon funcionament de l’administració i els serveis públics, així com de totes les infraestructures, mobilitat i intercanvis comercials tan interiors com amb l’exterior. Cap dels partits col·laboracionistes amb el règim del 155 no optaran mai per aquesta via i encara que s’ho proposessin no sabrien ni per on començar.

Això no obstant, no vol dir que no ens hàgim de mobilitzar. Malauradament ho haurem de fer. Però hem de ser conscients de les limitacions de la mobilització popular. Ens podem mobilitzar per protestar i per pressionar a la classe política; tot i que en ambdós casos estarem legitimant l’autoritat establerta i, per tant, la mobilització no contemplaria per se un canvi de règim ni de statu quo. L’única mobilització que hem de preveure és aquella que pretengui defensar les autoritats de l’Estat català legítimament constituïdes davant l’acció hostil de qualsevol Estat veí. Igualment, ens haurem de mobilitzar amb la finalitat de legitimar la nostra pròpia autoritat nacional acatant normes i sentències, pagant impostos i complint la mateixa legislació, mentre desautoritzem l’espanyola actuant de forma contrària amb ella. Això sí que suposa un canvi de règim que l’Estat espanyol no pot aturar. Com és natural, l’espanyolisme no acceptarà fàcilment l’autoritat de les nostres institucions. Però tant és. Quan l’hàgim fet sortir a protestar i a ocupar els carrers haurem guanyat perquè estarà legitimant la nostra autoritat. I això sí que ho entendrà la comunitat internacional.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca