La lleva Ansu

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Deixem arraconat aquest oportunisme característic del periodisme aplicat al Barça, més encara per respecte al traspàs del gran Antonio Bigatà, il·lustre teòric que ha honorat el moviment blaugrana. Tot i fugir de rampells, el tast davant d’un Llevant gairebé inexistent, va semblar un trailer d’avanç de l’esperada pel·lícula encara sense data d’estrena. Algun dia esclatarà la Lleva d’Ansu i en aquell instant tornarà el somriure i la competitivitat, l’autoestima i el desig de revifar glòries que no hauran quedat velles ni oblidades. Però costarà, trigarà i segur que alterna mostres de cal i sorra, llums i foscors en una via que es farà llarga i en la que el culer s’haurà d’aferrar a moments de brillantor com aquests per comprar calma i paciència, fe i esperança per suportar els previsibles revessos. Després de l’exagerada maregassa dels darrers dies, amb la continuïtat de Koeman a l’epicentre, convenia una bona notícia per evitar la sensació de que s’acabava el món enmig d’una crisi de bíbliques proporcions. Un gol gairebé d’entrada significà l’alenada per als exhaustes pulmons que només precisaven d’aire fresc en un moment de màxima dificultat. 

Si no semblés una absoluta irreverència, aquesta lleva, aquesta fornada que durà per lògica i estètica el segell d’Ansu, podria ser també la del biberó en versió barcelonista si el paral·lelisme no guardés tan dramàtiques reminiscències. El més obtús pot observar que puja una generació de campionat, una bona colla caracteritzada per cabassos d’innegable talent com a denominador comú. Confessem que existeix certa pressa en fer-los ràpid a fi i efecte d’agilitzar els terminis de transició, però no convé caure en precipitacions. I encara n’hi ha alguns més que esperen a la recamara, com el porter Tenas o el defensa Comas, gent a la que el seguidor segurament no ha vist a l’aparador. Però de saba nova n’hi ha per donar, vendre i fer patxoca. A la rereguarda, per arrencar i sense beure’ns l’enteniment, aquest Mingueza que va col·locar unes quantes primoroses passades de mèrit i sembla disposat a ser un èmul del gran Carles Puyol en la seva millor qualitat de progressió, cap altra que aprendre l’ofici des de l’absoluta humilitat i desig d’aprenentatge per compensar que la natura hagi estat un xic gasiva. Eric Garcia ens recorda aquell Toni Torres, sobri, tenaç, defensa d’anticipació i de marcar territori. De Balde esperem que sigui relleu d’Alba quan abans millor, sense entrar en detalls. Per al nou mig del camp, serà per aspirants si posem a la llista el formidable Gavi, de qui sembla mentida repassar l’edat al veure’l desimbolt i madur. En terminologia ianqui, se li escau la definició de ‘natural’, el que surt així, sense necessitar majors explicacions. Hi ha Pedri, que haurà de donar l’últim pas de sublimació a base d’assistències i apropant-se amb perill a barraca. Hi ha Riqui si acabem amb debats caïnites que no condueixen a conclusions profitoses. Hi ha Nico, que serà un Busquets, un interior o el que desitgi en contrastada excel·lència. Sumin promeses com Demir, incorporats des del mercat internacional per l’imprescindible scouting sense cap necessitat de pagar fortunes, o descartats que encara mereixerien més d’una oportunitat i pensem en Jandro Orellana o Collado. Quin estol. Impossible ser tan maldestre com per no aprofitar-los fins l’última gota del perfum que destil·len tots plegats.

Per coherència amb la llarga història culer, sempre precària en el gol fabricat a casa, quan passi l’ensurt econòmic, s’haurà de pensar en la incorporació d’aquells que fan el que feia Messi tants anys, res més important i decisiu com resoldre partits per marcar diferències. Tant de bo sigui Ansu o col·labori en la utòpica tasca aquest Memphis que sembla posseït per un atac de sobtada importància i es troba decisiu, diferent i diferencial com mai ho ha estat abans quan vestia altres samarretes. Lluny de nosaltres creure que ens hagi sobrevingut un allau d’eufòria després d’un simple partit sense rival i amb tot de cara, però benvinguda aquesta escletxa que ha servit per clissar un futur esperançador, un raig de llum entre tanta amenaça de tempesta. L’entitat és en mans d’un sol home, Joan Laporta, i només l’equip pot ajudar a la titànica tasca de reconstrucció. Sembla que ha arribat, sense esperar-ho, una mena de Pla Marshall personificat en la nova lleva del biberó sense drama, la tot just estrenada Lleva d’Ansu. Així sia entre precs de calma i paciència perquè la nova producció, quan sigui estrenada, bé s’ho val i aspira a guanyar uns quants Òscars. Pel cap baix i de segur, l’aprovació final d’una audiència tan brutalment exigent com la blaugrana. 

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca