Podríem morir demà

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els libanesos aprofiten la vida perquè no se sap mai quan la poden perdre. Que el bombardeig d’Israel o les explosions ens agafin de festa a les platges de Batroun, amb un got de gin basil a la mà i la música prou forta per no sentir l’anar i venir de les onades. En plena guerra civil, que va acabar l’any 90, els pares de família anaven i tornaven de la capital, on treballaven, fins a la muntanya, on tenien la residència familiar i on fugien quan es feia fosc, perquè de nit començaven els bombardejos. El meu amic Mimo va néixer al soterrani d’un hospital de la capital mentre Israel bombardejava Beirut per atacar les posicions palestines al Líban. La mare li va posar Mohammed perquè era el nom del metge que el va ajudar a néixer, el tercer i últim fill que la dona va parir en estat de guerra. En Mimo renega de la versió llarga del seu nom, massa devot pel seu temperament agnòstic: ell creu en una força superior, però no en l’islam, sempre ho ha tingut clar malgrat els insults dels creients musulmans de l’escola primària i la prepotència dels cristians afrancesats de l’escola secundària —però això no treu que està orgullós de ser qui és, àrab i de tradició musulmana.

Violència crònica

Les bombes van tornar l’any 2006, i aquesta guerra d’Israel només va durar un mes que es va fer llarguíssim. La família d’en Mimo es va refugiar a Batroun, en un hotel, però fins i tot allà van arribar les ofenses. Quan no són avions són tirotejos i quan no són tirotejos són explosions com la que va acabar amb la vida de més de dos-cents ciutadans el 4 d’agost del 2020, o com la que fa poc hi va haver a Akkar, al nord del país. L’explosió del 4 d’agost va ser per tonelades de nitrat d’amoni provinents de Rússia i amb destí final a la guerra de Síria, emmagatzamades de qualsevol manera al port de la capital. L’explosió d’Akkar no va ser pel nitrat ni per cap guerra sinó pel petroli. Algú va guardar massa petroli amb la idea de revendre’l més endavant al mercat negre i 36 persones van morir per cremades de primer grau: va caldre desplaçar els ferits a Turquia, perquè avui els hospitals libanesos ja no poden pagar els medicaments importats.

A l’extrem contrari d’Akkar, al sud del país que fa frontera amb Israel, el partit de Déu i guerrilla Hizbul·là està en guerra intermitent i cíclica contra l’exèrcit israelià, que mai no perd però tampoc no guanya. La frontera amb Síria, a l’est, també està controlada per Hizbul·là i tampoc no és segura, i els espies sirians campen per tot arreu perquè Síria sempre ha estat implicada en els afers del Líban. Els libanesos estan encerclats per Israel i per Síria però des que va començar la guerra siriana que no poden anar en cotxe ni a un país ni a l’altre. Poden agafar un avió, si volen, però tampoc no els fa falta: en menys de 10.000 quilòmetres quadrats el Líban té mar i muntanya, sol i neu, rius mitològics i ciutats fenícies antiquíssimes. Per guanyar-se la vida es desplacen a Europa (si els accepten el visat) o viatgen al Golf, que explota molt els treballadors però que paga bé en funció del color de pell i el lloc d’origen.

A Beirut la violència no sempre va de bracet amb la misèria. Durant la guerra civil hi havia més diners dels que hi ha ara, perquè la ciutat està en un dels moments més baixos, i tant en la pau com en la guerra els negocis seguien oberts. En la paradoxa del benestar i la violència també hi ha el contrasentit de la convivència i l’odi civil de baixa intensitat entre la població libanesa. Durant la guerra la ciutat es va dividir en àrea cristiana, àrea musulmana, àrea drusa i àrea palestina, amb els soldats americans que no entenien gaire res i que van acabar fent de mà dreta dels cristians sense tenir en compte totes els altres actors sectaris. Algun artista local ha encerclat amb pintura les marques de bales de Furn el Shebbek, encara visibles en molts edificis en ruïnes que ningú es va molestar a reconstruir ni llavors ni ara, quan tot just fa un any que l’explosió del 4 d’agost del 2020 va destruir els vidres de mitja ciutat i va deformar els sostres metàlics de les gasolineres.

Conduir sense beure és com el sexe sense orgasme

En Mimo va dir-me una tarda que conduir sense beure cervesa és com practicar sexe i no arribar a l’orgasme. A Baalbek, a l’est del país, un nen d’onze anys va baixar del quatre per quatre que conduia amb la seva mare a dintre i em va llençar un petó com podria fer un home de l’edat del seu pare. Els soldats o els guerrillers de Hizbol·là (depèn de la zona) ho veuen, però a ningú se li acut prohibir la beguda mentre es condueix ni prendre’s seriosament la infantesa. Les carreteres libaneses diuen molt de la majoria dels ciutadans, que es posen en risc sense immutar-se. Els motoristes no porten casc ni a les autopistes, les mares seuen al darrere de les motos que condueix el marit amb el nadó en braços i sense casc; les musulmanes practicants, per modèstia, seuen de paquet com ho feien les dames victorianes quan anaven a cavall, de costat per no obrir-se de cames: no es preocupen per la poca estabilitat que aquesta posició els ofereix, i sovint aprofiten el trajecte per carregar amb dues criatures. Els pares de família porten els nens d’una banda a l’altra amb moto i de tres en tres, i cada vegada que un vianant vol travessar una carretera ha de fer-ho amb els ulls ben oberts i determinació, sense córrer però tampoc distreure’s, a l’aguait pels cotxes que poden circular en qualsevol direcció perquè res no pauta què és anar en direcció contrària. Els autobusos públics existeixen i són baratíssims, però cap libanès no et dirà exactament on cal agafar-lo.

- Publicitat -

Beirut no es resigna a seguir normes, però tampoc no es resigna a viure en la pobresa. L’any 2019, quan la crisi econòmica començava a ser rampant, els ciutadans van sortir a milers a protestar contra el seu govern inepte. La repressió i la persecussió estatal i de Hizbul·là que va venir després els va frenar, i ara ja no tenen ni esma de protestar gaire. Abans morts que miserables, paguen de la seva butxaca per tot el que l’estat no els proveeix —les elits polítiques sectàries del país, enemistades de cara la galeria però unides pel que de veritat importa, és a dir robar les arques públiques—, no els vol proveir: electricitat, sanitat, educació, aigua potable. En lloc d’acceptar viure com escau a l’estat fallit on són, els libanesos insisteixen a viure bé i a la manera occidental o a l’oriental, o una mica de les dues maneres, cadascú com vulgui però amb resorts, casetes a la muntanya i a la platja. Estan acostumats (que no resignats) a perdre i veure perdre la vida als altres, en atemptats, bombardejos o a les carreteres, però mentre la vida dura volen gaudir-ne. Avui la classe mitjana emigra en massa, i el país es buida de talent i empenta a marxes forçades. Molts estan tips que no hi hagi ordre ni justícia, però si marxen no és tant per la violència i el trauma que han viscut en carn pròpia sinó per la falta d’electricitat i benzina, per l’absència d’oportunitats laborals i per la caiguda en picat de la lira libanesa.

Tothom que ha passat per Beirut sap que aquí la vida és segura fins que de sobte ja no ho és, i això també és així pels periodistes corresponsals. Que ho preguntin a Tomàs Alcoverro, que explica[1] com va insistir a viure al barri musulmà de Hamra mentre queien bombes i que va haver de sentir i de veure com molts col·legues de professió patien segrestos d’un bàndol o un altre en la carretera que va de Beirut a l’aeroport. Maruja Torres deia que Barcelona és la seva esposa i que Beirut és la seva amant, i al principi de ser a Beirut jo no ho entenia. La ciutat sembla invivible, desbordada d’escombraries i hostil als vianants, plena de carreteres massa amples i sense semàfors. Després ho vaig entendre: imprevisible i pudent, gairebé sempre plena de vida i sense gaire normes que cap autoritat faci complir, Beirut és perillosa i calenta com una amant. Un cop hi has estat segur vols tornar-hi, perquè podríem morir demà i volem aprofitar uns minuts més de vida.


[1]Un barceloní a Beirut, recull d’articles del correpsonsal veterà de La Vanguardia.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca