Judicis de responsabilitat

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Sovint la gran pregunta és a quina institució o representant polític demanar explicacions, si no se sap amb precisió qui ha impulsat una determinada política o qui s’ha inhibit per no dur-la a terme. A través d’aquestes qüestions i, sobretot, de les seves respostes, es dictaminen els judicis de responsabilitat. Són el principal mecanisme a través del qual els ciutadans responsabilitzen els representants de la seva conducta i, per tant, són indispensables per la rendició de comptes de qualsevol règim que es vulgui democràtic. Així ho va analitzar Fred Cutler, professor de Ciència Política a la University of British Columbia, fixant-se en el cas concret del Canadà. Tot i que la teoria és clara, la distribució de competències -que també vol dir dividir les responsabilitats- pot complicar-ne l’execució. És un supòsit que podem apreciar fàcilment en qualsevol sistema federal, com el canadenc, però també entre Catalunya i Espanya.

Cal tenir present que no tots els electors se senten interessats a avaluar les accions polítiques i no tenen cap intenció d’abordar la complicació inherent que suposa analitzar aquestes qüestions. Però els que se senten interpel·lats i procuren informar-se, topen amb un context de confusió buscada i propiciada per part d’ambdós governs, que juguen al “joc de la culpa” per intentar no ser mai els assenyalats com a culpables d’una mala gestió (amb la pèrdua de suports electorals posteriors). Això provoca que pels ciutadans sigui difícil dilucidar qui és responsable de què. En altres paraules, la classe política aprofita la vinculació intergovernamental per fomentar l’ambigüitat i l’ambivalència, especialment en un context de conflicte i cooperació alhora entre dos o diversos centres de poder per alterar les atribucions de les responsabilitats.

Molts votants semblen cedir davant l’embolic i assumeixen que tots dos actors han contribuït a les condicions actuals i que, per tant, són igual culpables d’una determinada decisió. És, per a molts, la lectura sobre l’ampliació fallida de l’aeroport del Prat o sobre les contínues i permanents disputes entre Esquerra Republicana i Junts per Catalunya. El garbuix es tradueix en judicis de responsabilitat esbiaixats que provoquen distorsions a l’hora de determinar quin govern tenia capacitat i competències per fer què i quin dels actors ha estat el culpable d’un determinat resultat. També en són exemples clars la gestió dels ERTO i el seu pagament, les ajudes als autònoms, el pla de vacunació i, fins i tot, l’establiment de mesures restrictives.

Aquesta situació és nefasta pel bon funcionament democràtic perquè suposa la pèrdua de rendició de comptes efectiva i, per tant, del mecanisme de pressió més preuat dels votants: la capacitat de premiar o castigar un govern a través del vot. En aquest sentit, encara hi ha un últim element destacat: la caiguda en el desànim i desinterès de l’electorat, que pot reaccionar culpant al màxim tots els actors potencialment responsables, sense matisos, o caure en l’abstencionisme. Un fet que, a llarg termini i sobretot si s’estén, és altament perjudicial per la salut democràtica.

En definitiva, la confusió que volgudament generen els governants els pot resultar administrativament eficient, però és una actitud del tot irresponsable amb conseqüències perilloses i poc recomanables per la democràcia de qualsevol país.

 


Cutler, Fred. “Whodunnit? Voters and responsibility in Canadian federalism.” Canadian Journal of Political Science/Revue canadienne de science politique (2008): 627-654.

- Publicitat -