La matinada del 3 de juliol a A Coruña succeeix un fet que trasbalsa el panorama social en qüestió d’hores. I és que aquella mateixa matinada un grup de nois d’entre 17 i 25 anys va propinar una pallissa a un jove, arribant a matar-lo al crit de “maricón de mierda”. La baralla va començar per una petita confusió, i és que l’agressor pensava que el jove, acompanyat d’una amiga, estava gravant-lo amb el telèfon mòbil, tot i que la realitat dels fets explica que era una simple videotrucada. Cap situació podria justificar mai el desenllaç en què va desembocar.
Mesos després, el 6 de setembre, un jove madrileny de 20 anys denuncia una brutal agressió homòfoba per part de vuit encaputxats. Els agressors es van colar dins el portal de la víctima i, al crit de “fastigós”, van seccionar-li el llavi inferior i van escriure-li “maricón” a la natja amb una navalla. Els encaputxats van girar cua, proferint tot un seguit d’insults mentre marxaven i deixaven aquell jove estabornit a terra.
Aquests són probablement dos dels casos d’agressions homòfobes més mediàtics dels últims mesos. Dos casos que donen veu a moltes altres agressions desconegudes pels mitjans però envoltades per la mateixa gravetat. Si analitzem tots dos casos, l’esquema d’agressió es repeteix: un grup de nois difícil d’identificar agredeixen a un jove sense possibilitat de defendre’s, amb el lema “maricón” per bandera.
L’esquema d’agressió es repeteix: un grup de nois difícil d’identificar agredeixen a un jove sense possibilitat de defendre’s, amb el lema “maricón” per bandera.
Així i tot, la percepció canvia en identificar aquests dos casos. I és que així com el primer explica la mort de Samuel, una persona que ha perdut la vida per ser qui volia ser, el segon cas s’ha fet famós per convertir-se en la “denúncia falsa” més sonada de l’estiu. El jove va retirar la denúncia poc després de la seva mediatització, i va assegurar que “ho va demanar ell perquè així la seva parella no sabés res de les seves pràctiques sexuals”. Tot l’impacte mediàtic que havia tingut la notícia es va capgirar en saber-se que la denúncia havia sigut retirada. De cara a l’espectador, la víctima ha deixat de ser-ho i tot s’ha girat en la seva contra.
D’aquest cas hi ha diversos aspectes que no s’han tingut en compte, i és que segons es va informar, el jove madrileny es dedicava a la prostitució i les lesions físiques havien estat ocasionades per “clients”. La prostitució és un àmbit molt estigmatitzat del qual no es té gaire informació i això tanca tota una porta de dades que poden ser molt útils per entendre el perquè de la situació. Alguns estudis assenyalen que entre el 60% i el 70% de les persones que es dediquen a la prostitució pateixen agressions per part dels seus “clients”, i moltes vegades també pateixen tractes violents per part de les autoritats. Això provoca que aquelles persones que finalment decideixen denunciar uns maltractaments en aquest àmbit s’hagin d’enfrontar a la violència del sistema i a la por per les conseqüències que se’n puguin derivar per part dels agressors.
Entre el 60% i el 70% de les persones que es dediquen a la prostitució pateixen agressions per part dels seus “clients” i moltes vegades de les autoritats.
Tota la situació ha conduit a un descrèdit generalitzat de totes les altres agressions homòfobes que es donen diàriament. D’alguna manera, l’argument fàcil de totes aquelles persones que no accepten que l’homofòbia és un problema és pensar que les denúncies falses es donen diàriament. Les dades, però, no apunten el mateix. L’Observatori Madrileny contra la LGTBI-fòbia assegura que des del 2018 només han valorat tres denúncies de les quals la seva veracitat és dubtable. Rubén López, portaveu de l’Observatori, assegura que “en cap cas es pot constatar que les denúncies siguin falses, sinó que no hi ha indicis suficients per incloure-les com a incident de l’odi cap al col·lectiu”.
És un moment molt delicat per propagar aquest tipus de pensaments. L’homofòbia és un problema creixent i les dades són clares. L’Informe 2020 de l’Observatori de les Discriminacions assegura que la comunitat LGTBIQ+ és la segona que més discriminació pateix a ciutats com Barcelona, després del racisme, però l’homofòbia acumula gairebé la meitat de les agressions físiques.
La comunitat LGTBIQ+ és la segona que més discriminació pateix a ciutats com Barcelona i acumula la meitat de les agressions físiques.
És per aquest motiu que no té cap sentit centrar-se en si els fets són reals o no. Ningú ha pensat en les motivacions que pot haver tingut aquest jove per fer el que ha fet. Ningú ha pensat que potser aquesta era la millor opció per protegir-se a ell mateix, davant una mediatització inesperada del seu cas. I, probablement el més greu de tot això, ningú ha pensat que una denúncia retirada no pot invisibilitzar la quantitat d’agressions diàries que pateixen certs col·lectius. Una suposada denúncia falsa no pot cegar-nos d’una realitat tan punyent com ho és l’homofòbia. Atacar a aquest jove per fer-se enrere en certa manera també invisibilitza la realitat d’en Samuel i de moltes altres persones que pateixen maltractaments constantment. Perquè, tot i que els fets que va narrar el jove madrileny no succeïssin, això mai podria anular el problema real que hi ha darrere. Al final només acaba sent una forma més de violència cap a un col·lectiu prou afectat.