Aragonès i The Ghost Writer

Una de les millors pel·lícules dels darrers anys i que hauria de ser de visionat obligatori per a tot estudiant de ciències polítiques o relacions internacionals és The Ghost Writer, que a Catalunya es va estrenar com a L’escriptor. Dirigida per Roman Polanski el 2010, basada en un thriller polític i homònim i bestseller del periodista i novel·lista Robert Harris, explica la història d’un “negre literari”, és a dir un escriptor a l’ombra –en anglès, ghost writer–  (interpretat per Ewan McGregor) contractat per redactar les memòries d’un antic primer ministre britànic (Pierce Brosnan). No és el primer escriptor contractat, sinó que substitueix a un predecessor que, a l’inici de la història, apareix mort en estranyes circumstàncies. D’altra banda, l’exprimer ministre és instal·lat a Martha’s Vineyard, Massachussets, entre altres motius, perquè és acusat al Tribunal Penal de la Haia per haver autoritzat segrestos il·legals arran de la Guerra d’Iraq. L’escriptor a l’ombra, a mesura que va avançant en la redacció del llibre, a còpia de documentació parcial i de parlar amb el seu entorn més immediat, va descobrint que hi ha elements que no encaixen en la història oficial. I comença a sospitar, també, que el seu predecessor va trobar algunes coses inconvenients, i potser això és el que explica que aquest fos trobat mort, ofegat a una platja propera. 

Més enllà de les mentides o exageracions pròpies de qualsevol llibre de memòries polítiques, el protagonista de la història va trobant episodis del passat de l’antic ministre, que expliquen alguns dels dubtes que li van sorgint a mesura que escriu. Troba una relació personal i estreta, mentre era alumne universitari a Cambridge, d’un professor carismàtic, Paul Emmet, que, per contra, és esborrat en tots els relats oficials. També li xoca que l’antic primer ministre, que no tenia voluntat de fer carrera política fos impulsat tant per Emmet, com per la seva dona (interpretada per Olivia Williams). I que, tanmateix, acaba tenint una carrera política fulgurant. Tot i això, i deixant entreveure que l’antic primer ministre –en la ficció, Adam Lang– era laborista, acaba prenent decisions, un cop arriba a Downing Street, a prendre un seguit de decisions contràries als seus principis morals i projectes polítics. La trama s’esplaia molt especialment en la manera com el Regne Unit es deixa arrossegar a la guerra d’Iraq, i a col·laborar en allò que en deien “guerra global contra el terrorisme”, i que en el fons esdevingué una invasió il·legal d’un país, i d’una transformació radical en base a duríssimes polítiques neoliberals que va trinxar tota estructura social i política d’una de les societats àrabs que havia arribat a un major nivell de desenvolupament i benestar. Amb el temps, l’escriptor descobreix qui és Emmet, el carismàtic professor de Cambridge que resulta ser un agent reclutador de la CIA, el qual, mitjançant a seva capacitat persuasiva havia convertit a Lang en un agent al servei dels interessos nord-americans, que havia rebut grans suports econòmics i entre els poders fàctics britànics per catapultar-lo a primer ministre.

Llegint la trama, i coneixent sintèticament els personatges, qualsevol amb un mínim de cultura política dedueix que Lang, interpretat magistralment per Brosnan, és una representació poc dissimulada de Tony Blair, qui fou primer ministre del Regne Unit entre 1997 i 2007, líder del partit laborista britànic des de 1994, i artífex de la coalició internacional responsable de la invasió de l’Iraq el 2003 –que juntament amb Bush jr. i Aznar s’havien constituït com a “trio de les Açores”– i autor d’un seguit de polítiques socials i econòmiques neotatcherianes, anant, fins i tot més lluny, pel que fa a privatitzacions, desregulacions i d’extensió de desigualtats que la Dama de Ferro. Es diu, de fet, que quan van preguntar a Margaret Thatcher sobre què era el millor del seu llegat havia contestat que Tony Blair, en el sentit de continuador de la seva agenda política que va trinxar la Gran Bretanya durant una generació sencera. 

La comparació entre Blair-Lang (personatge real, i personatge de ficció) és més que clara tenint en compte que l’autor del bestseller que va fonamentar la pel·lícula, Robert Harris, havia estat col·laborador dels primers anys del líder laborista, i que se’n va distanciar precisament a causa de les polítiques tan nocives i contràries als principis polítics de l’esquerra que teòricament hauria hagut de defensar. Ara bé, la part interessant d’aquesta història és la idea dels reclutadors, que en els anys universitaris, havien convertit un jove idealista en un agent al servei dels interessos geoestratègics dels Estats Units. Històries com aquestes, tanmateix, no són gens inversemblants. Durant la Guerra Freda, aquesta mena de reclutaments eren habituals, tant per part dels serveis secrets nord-americans com dels soviètics, perquè consideraven que disposar de persones que, promogudes convenientment, podien orientar països sencers en una direcció geoestratègica determinada. 

Quan mirem la figura del president de la Generalitat actual, Pere Aragonès, i constatem la mena de gestos i polítiques que està protagonitzant, és impossible resistir-se a l’analogia amb la novel·la i la pel·lícula. No pas perquè Catalunya sigui escenari secundari de cap guerra, freda, sinó perquè l’estat profund, amarat de franquisme –o si m’ho permeten, nacionalisme espanyol– ha actuat tradicionalment amb estratègies semblants. Tècnicament, se’n diu “cooptació”, és a dir, arrenglerar els opositors als interessos contraris que defensen. El cas més prototípic va ser el de el tàndem Felipe González / Alfonso Guerra, els quals, després d’un putch al Congrés del PSOE a Suressnes, el 1974, es van fer amb el control d’un partit socialista que es va dedicar a protegir l’ordre de 1939 i apuntalar la Transició creant un règim, el del 78, que es pot considerar com a la continuació del franquisme per altres mitjans.

- Publicitat -

L’espectacle de la taula de diàleg, en la qual, prèviament, la cúpula dominant d’ERC ha tractat de desmobilitzar metòdicament l’independentisme –únic moviment prou seriós que ha qüestionat i posat en perill el R78–, els gestos que busquen desmobilitzar la societat catalana, la tolerància / col·laboració amb la repressió, i una injecció de retòrica buida que convida a la rendició incondicional, no porten sinó a pensar que hi ha quelcom més que incompetència política, inconsistència moral o absència de projecte. Per descomptat, aquesta possibilitat és una especulació difícilment comprovable, especialment en un estat que no és capaç de desclassificar documents del segle XVI. Com és possible presentar-se a una taula de negociació amb les mans a les butxaques? Com és possible desestimar l’impacte que suposa posar víctimes de la repressió davant els morros del president espanyol? Com és possible impedir tota protesta i mobilització? En l’ABC de tota negociació, la pressió ambiental és un ingredient imprescindible. En tota relació política, la hipocresia política és un instrument necessari, perquè, es poden fer gestos rupturistes i expressar contundència verbal i alhora pactar lleis i pressupostos: aquí i a la Xina Popular. I tanmateix, és com si ens trobéssim amb Blair enviant a la foguera els principis fonamentals del laborisme i enviant a una guerra que, com s’ha comprovat, va representar un prejudici econòmic, polític i diplomàtic de primer ordre.

Esquerra Republicana de Catalunya és un partit que mereix tots els respectes, una formació imprescindible del país, una formació madura que tradicionalment ha exhibit grans virtuts polítiques i generositat humana. Tanmateix, una d’aquestes grans virtuts consistia a erupcionar periòdicament cada vegada que calia corregir el seu rumb. Això implicava portar-se per endavant generacions de dirigents a qui potser se’ls havia covat l’arròs polític. Aquells que tenim certa perspectiva hem viscut com l’assemblearisme dels republicans implicava fer net de soca-rel quan es cometien errors importants. Tanmateix, això que és obvi, és que ara per ara, els dirigents de primera línia estan comprometent la força del moviment democràtic de major rellevància a Europa occidental, i no està passant res. Deixaran que el Borbó es passegi tranquil·lament abans de l’aniversari del Primer d’Octubre? És un acte de cooptació, o és simple incompetència?

Els republicans han de fer una reflexió molt profunda sobre si les tàctiques i l’estratègia ens acosten a la independència o sobre si realment són un obstacle. I potser, haurien d’anar a veure plegats la fantàstica pel·lícula de Roman Polanski, un gran cineasta l’esperit rebel, el talent del qual es va forjar en la dissidència contra la dictadura del seu país.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca