No és això

Per múltiples raons i arguments, mig any després de prendre possessió, segurament haurà arribat el moment de proclamar que no es tractava d’això, Joan Laporta. Ni ho esperàvem d’ell, amb total franquesa. I maleïda sigui l’argumentació que ha de començar amb precisions prèvies: No tots els crítics són bartorosellistes, quintacolumnistes, ni còmplices de l’establishment. I prou de parlar de motxilla heretada, de la ruïna, del desastre d’una dècada apocalíptica. Ja ha donat temps per corregir el rumb i deixar clar qui porta el timó i amb quina fermesa des de bon començament. Però no, ans el contrari. De moment, hem viscut, observat i analitzat una direcció del tot erràtica, on la teoria anava cap al nord i els actes a la pràctica han mirat cap al sud. Després d’aquests sis mesos, tampoc calen ja aquestes constants proclames pregant fer confiança al líder perquè el líder decep quan no agafa el brau per les banyes. Si el món acabés demà, Jan Laporta és l’home que va despatxar Messi del Barça i suposem que aquesta llufa, parlant en termes taurins, li deu escaure com dues banderilles de foc. Per tant, toca espavilar d’una vegada. Audàcia, president, audàcia com a única alternativa.

Ves a saber quants actes ens esperen encara d’aquest drama, d’aquest inacabable malson. Davant tal certesa, Laporta només se’n sortirà practicant una versió extrema del seu millor perfil. Amb urgència, Laporta ha de tallar en sec i a la brava aquestes funestes declaracions d’entrenador i patums futbolistes quan proclamen que això és el que hi ha i aquesta misèria és el sostre al qual poden aspirar. És una resignació del tot intolerable. No es tracta d’apel·lar a la gastada cultura de l’esforç, ni de caure en un stakhanovisme de versió futbolística, sinó de marcar criteri sòlid des d’aquest precís instant, com més aviat millor. Obliga l’escut, obliga la samarreta, obliga cert orgull i vergonya: És el Barça, senyors. No pot ser que la graderia es conformi a veure, en repetició de tan nefasta jugada, a onze paios rendits que no xuten ni un cop entre els tres pals mentre observen a la banda la cara desfeta, desencaixada d’un Koeman buit d’alternatives i solucions. Parlem d’exigir respostes a professionals d’elit. Si no les tenen, que abandonin la banqueta o deixin de jugar. S’ha d’aclarir el panorama i no permetre tanta mediocritat, tanta buidor d’esperit, tanta renúncia. Hi ha pressa, molta pressa en fer-ho.

Queda clar que seguirem patint les maniobres de desgast dels desvergonyits, ara cofois en comprovar que el desastre causat encara era pitjor del que calculaven. En el circ que han convertit el periodisme esportiu de temàtica blaugrana, no cal ara recrear-nos gaire atiant la guerra Laporta-Koeman quan l’holandès està sentenciat i aquells que el defensen sense més arguments que l’amistat saben que només pretenen desgastar al president. Dir que Koeman pateix una brutal campanya quan la situació és només fruit de la seva incapacitat professional demostra que els còmplices interessats del neerlandès només volen mossegar les reserves anímiques de Laporta. Per tant, en reacció, no li queda altra que situar-se en extrems, més llençat i convençut dels seus postulats personals. De solucions màgiques, no n’hi ha i costarà la sang, suor i llàgrimes de les quals parlava Churchill, un estadista que, en un altre memorable discurs, parlava de lluitar fins al final en tots els camps, de no rendir-se mai, de resistir en aquests moments de tenebra i confiar amb devoció. Si, en canvi, Laporta es blinda i paralitza veient enemics per tot arreu, el desgast calarà i començarà a patir per la permanència al càrrec.

Cal donar ja el relleu als joves amb mesura i sense por, sense creure que es cremaran. Cal confiar en un canvi d’entrenador el més ràpid possible que lliuri la direcció tècnica a algú que ara mateix no troben i hauria de ser un compendi de virtuts, de les excel·lències del model i també, de les requerides per la fonda crisi d’avui. Assumim que el Barça està malament com mai l’ha vist Laporta o qualsevol que sigui menor d’edat, és el primer pas per sortir-se’n. O el president arrisca ràpidament i mostra la millor cara del personatge o aquest desastre se’l menjarà en quatre dies. I aleshores, de poc li valdrà tenir raó i proclamar que els culpables són Rosell i Bartomeu. Per major desgràcia de l’ensorrat club i gran xerinola d’aquells que mai més han de portar les regnes, els desgraciats que han enfonsat el Barça encara se’n riuen, imaginant la conversió en societat anònima que tants beneficis els hi podria reportar. Lluny d’ells, pit i endavant, sense por, sense espera. Partits tan tristos com el del Bayern no s’han de repetir perquè portem ja massa temps dient que s’ha tocat fons per tornar-ho a repetir al cap de quatre dies sense que passi res, sense que canviï res. I així, fins al proper disgust, sense posar-hi remei. Laporta no és això, no és això. La direcció erràtica només comporta dubte. El que cal és tirar pel dret sense manies, a fons i amb tota l’energia.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca