Després de l’èxit editorial de Noruega, amb més de 10.000 exemplars venuts, hi havia molta expectació per conéixer qui seria el successor de Rafa Lahuerta, l’home que ha convertit els carrers del casc històric de València en una novel·la. En una cerimònia ajornada per la pandèmia i presentada per Maria Fuster, Miquel Nadal s’imposava, amb la seua obra Càndid (la seua primera novel·la). Així, es feia amb el IV Premi Lletraferit.
Una història —la de Càndid— que, com Noruega, també està ambientada en la ciutat de València. Conta la saga d’una família al llarg de 6 generacions: els anhels, reptes, desafiaments, projectes i preocupacions dels valencians de l’època es troben reflectits la novel·la. Una obra amb un rerefons increïble, ja que proposa al lector una reflexió col·lectiva sobre la història de la ciutat.
El IV Premi Diafebus s’entrega a la millor novel·la (o novel·la gràfica) juvenil. El diari de Laia és guanyador d’este reconeixement. Una novel·la gràfica escrita per Sergio Hernández i il·lustrada per Toni Caballero; amb notables influències del manga japonés, esta novel·la gràfica recorre els carrers de València de la mà de Laia, una adolescent que s’enfronta als entrebancs de la vida adulta. El segon projecte dels valencians Caballero i Hernández deixa l’empremta millennial a la cerimònia.
Manuel Vicent: pensar el País Valencià en castellà
Més és menys. Eixa és una de les màximes de Manuel Vicent (la Vilavella, 1936). Escriptor i periodista, rep el III Premi Lletraferit de Cultura Valenciana, en reconeixement a la seua trajectòria. Tot i que per a ell “cada premi és un clau més en el taüt”, es mostra orgullós de compartir guardó amb Joan Francesc Mira i Josep Piera. Afincat en Madrid, afirma que el País Valencià és el seu territori literari, “d’on són totes les seues emocions i sentiments”. Una llengua —la dels sentiments— que, en ocasions, es converteix en un idioma capaç de travessar mars i muntanyes. I evocar, com no podria ser d’altra manera, la seua estimada Mediterrània, i les seues nostàlgies d’infància.
Algunes polèmiques i reflexions sobre els Lletraferit
La quarta edició dels Premis Lletraferit consolida la gala com una de les fites més importants al voltant de la cultura valenciana. L’editorial Drassana i l’equip de Lletraferit, junt la direcció de Valencia Plaza, consoliden la seua aposta pel valencià i la cultura. Tot això, sumat a la producció trimestral de la Revista Lletraferit i la publicació dels llibres dels premiats, consoliden un dels projectes culturals més ambiciosos de la cultura valenciana en els darrers anys. Un projecte que, a més a més, és capaç de demostrar amb mestria que l’acadèmia i el carrer poden conviure i retroalimentar-se. I Noruega és un clar exemple.
Com tot projecte que creix, el de Lletraferit i Drassana s’enfronta a dos reptes principals en els pròxims anys. El primer d’ells, el de feminitzar uns premis que, fins el moment, han guardonat eminentment als homes. Un problema —com explicava Vicent Baydal, membre del consell de redacció de Lletraferit—, que parteix de que la proporció de novel·les escrites per dones que reben és molt baixa. Per això, Baydal aprofità l’ocasió per fer una crida a les dones escriptores per enviar els seus treballs en l’any pròxim.
Altra de les tendències que es consoliden és la d’obres molt potents però amb el focus en la ciutat de València. Si bé Noruega ha sigut definida com “una de les grans novel·les de la ciutat de València”, la seua successora també s’ambienta en el Cap i Casal. En la recambra, un dels grans debats del Poble valencià: engrandir València com a capital de país mentrimentres es vertebra i s’incorporen totes les visions possibles, del Sénia fins el Segura. Una tasca molt complicada
Rafa Lahuerta: el fill de forners que no vol ser escriptor
Rafa Lahuerta va deixar Twitter fa uns mesos, cansat de les polèmiques generades per la seua obra Noruega. És un home de perfil baix i no ho pot evitar. Després de Noruega i de La balada del bar Torino, Lahuerta continua considerant-se un dependent d’una tenda de material d’oficina. No li agrada que li diguen que és escriptor; rebutja la pressió i el focus mediàtic. I allà estava en la gala dels Lletraferit, amb el seu perfil baix, sense buscar el protagonisme. Després d’haver aconseguit la fita de vendre 10.000 exemplars del seu Noruega, però, sobretot, després d’haver soltat tot això que portava dins. Hi vorem un pròxim llibre? No hi haurà nova novel·la, afirma. Alguns li recorden que va dir el mateix després de La balada del bar Torino.
