Aquesta setmana s’ha iniciat un nou curs acadèmic amb més de 200.000 persones que cursaran estudis universitaris a Catalunya, una xifra gens menor i que suposa un percentatge prou significatiu, sobretot entre el jovent. Això suposa que centenars de milers de persones iniciaran la rutina diària entre setmana d’assistir a classe, presencial o virtual, i rebran una lliçó sobre els estudis que estiguin cursant. És a dir, rebran moltíssimes hores d’escolta activa al llarg del curs.
En els darrers anys s’ha obert la llauna sobre la llengua en el qual es realitzen les docències universitàries, i sobre els canvis sobtats d’aquesta que alguns professors decideixen executar sense previ avís als alumnes matriculats. D’ençà que van escoltar-se les primeres veus, molts nous casos van aflorar com bolets i un gran nombre d’estudiants van començar a relatar les seves experiències similars. L’octubre del 2016, Plataforma per la Llengua juntament amb diferents sindicats d’estudiants van decidir iniciar la campanya ‘Tinc els meus drets’. Aquesta, posava de manifest la problemàtica i obria un espai virtual on els alumnes podien queixar-se si els seus drets lingüístics es veien vulnerats. Un èxit de campanya que posava al centre del debat un afer greu i una reivindicació històrica.
Recordo aquella campanya perquè justament va coincidir amb la meva entrada a la Universitat de Barcelona, moment on canviava de realitat lingüística total, ja que venia de fer Formació Professional a Igualada, lloc on totes les assignatures s’impartien en català. Sóc conscient que en determinats moments dels primers anys no vaig ser prou rígid en aquest tema, i en vaig deixar passar masses. Hi van haver casos de gent d’Erasmus matriculada a assignatures teòricament en català, i impartides finalment en castellà. Així com companys de la resta de l’estat espanyol que demanaven el primer dia de classe que si la docència podia ser en castellà per afavorir la seva comprensió. La part més greu d’aquelles situacions, és que va haver-hi companys que van ser assenyalats de ‘radicals’ per haver exigit una obvietat i haver reivindicat el seu dret d’estudiar en català. I no pas pel company d’Erasmus o el castellanoparlant, sinó per a altres catalanoparlants de l’aula que estaven disposats a cedir amb un tema així.
Actualment ja no sóc universitari, però malauradament aquests primers dies de curs ja m’han arribat i he llegit nous casos de vulneració lingüística. Si sou estudiants, tant si comenceu enguany o és el vostre últim curs, denuncieu-ho si us trobeu en un cas similar. El català ja no passa pel seu millor moment com per haver d’anar regalant espais a altres llengües pel capritx d’una sola persona. N’hi haurà que us titllaran d’exagerats o fins i tot altres adjectius més passats de voltes, però la realitat serà que senzillament estareu exigint allò que pertoca. Si algú vol cursar una disciplina acadèmica en una altra llengua que no sigui el català, pot matricular-se en un altre grup o fins i tot en una altra universitat de qualsevol indret.
Afortunadament sembla que les mateixes Universitats estan fent passos endavant per assegurar els drets de l’alumnat, i a finals del darrer curs La Junta del Consell Interuniversitari de Catalunya posava de manifest el seu compromís compartint un acord entre centres i govern per garantir els drets. Tanmateix, és fonamental que ningú abaixi la guàrdia en aquest tema i tots aquells que patiu algun tipus de discriminació no dubteu i aixequeu la veu. Els agradi o no, a Catalunya s’ensenya i s’estudia en català.