‘Billy’, un antídot contra l’amnèsia

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

El 7 de maig del 2020, en ple confinament domiciliari, Antonio González Pacheco, a.k.a Billy el Niño, moria a causa de la COVID-19. Després d’anys de tortures i de vulneracions dels drets humans, va haver certa justícia poètica en aquell fet.

Més encara quan unes setmanes abans havia mort en Chato Galante, una de les seves víctimes, per la mateixa malaltia. Emperò, aviat se’ns va fer recordar que havia quelcom inoportú en el seu decés: un dels grans torturadors policials de l’última etapa del règim franquista moria sense judici ni condemna.

Un any abans de la mort de González Pacheco (les persones que van patir les seves pràctiques volen que es conegui així, pel seu nom real), Brutos Films i la revista digital Contexto y Acción van iniciar una campanya de micromecenatge. Volien fer realitat el documental Billy, dirigit per Max Lemcke i que s’estrena als cinemes el divendres 17 de setembre de 2021.

El film reuneix testimonis que van conèixer de prop la manera de treballar de Billy el Niño a les files de la Brigada Político Social. A més a més, presenta importants testimonis de periodistes, sociòlegs i activistes, que analitzen una de les figures més cruels que ha passat pel llavors anomenat Cos General de Policia, format per agents falangistes que, a més, continuaren la seva trajectòria policial durant l’arribada de la democràcia.

Un documental que va més enllà del torturador

Encara que d’entrada ens pugui semblar que el focus del documental està destinat a ser únicament el torturador, de manera natural aquest es va convertint en un assaig crític i col·laboratiu dels últims anys de la dictadura franquista i els primers de la Transició. Una època que, actualment, es veu idealitzada i basada en mitges veritats.

Amb una base documental sòlida que, a partir d’imatges d’arxiu, suporta les intervencions dels entrevistats, el discurs que es teixeix és tant rellevant com revelador. Així, s’empra el recurs de Billy, d’una banda, com una eina per no deixar caure aquest vil personatge en l’oblit, i, per l’altra, com a evidència de que la base de l’estat de dret actual es troba en un consens polític en el qual les forces d’extrema dreta teniren un pes important.

Billy: molt més enllà de la ficció

Amb totes aquestes, un dels petits encerts de producció és el d’inserir interludis curts amb documents audiovisuals provinents de la mitologia fílmica de Billy el Nen, l’original, amb imatges del film de Sam Peckimpah (1973), o de la sèrie animada Lucky Luke, demostrant-nos que, en certa manera, González Pacheco era un personatge llur crueltat –i impunitat– només seria intel·ligible a la ficció.

Billy és un film necessari per a la regeneració de la memòria històrica. Més ben dit, per a la reparació d’una amnèsia històrica, provocada, en gran part, per la Llei d’Amnistia del 1977. Les víctimes –paraula en la qual alguns no s’hi reconeixen– i les seves respectives famílies han vist com el torturador gaudia d’una vida discreta i anònima després de la seva jubilació. Tot això convertits en susceptibles de trobar-se’l cara a cara pel carrer, a l’autobús o corrent una marató. Ara, la seva desaparició ha donat oxigen als que van patir els seus interrogatoris. Però la ferida no és tancada: encara no hi ha hagut justícia.