Si al 2015 va haver un despertar valencià amb la victòria del primer Botànic, al 2019 va començar un temps valencià amb la reedició del segon pacte entre les forces valencianistes i d’esquerres. I, aquesta segona victòria, està completant la recuperació de la nostra autoestima com a poble. Un nou orgull que ens ha fet donar un pas al capdavant en el protagonisme polític d’Espanya.

Ximo Puig va reunir-se amb Pere Aragonés per iniciar aquest curs polític. Un encontre significant que va més enllà del restabliment de les relacions institucionals entre Catalunya i el País Valencià. Una normalització que es fa des de una posició de força per part del País Valencià, que ja no està acomplexat amb Barcelona ni subordinat a Madrid i que sap de la necessitat d’establir aliança forta de cara al futur. Però aquesta no ha estat l’única trobada: El màxim representant del Consell va anunciar també una nova reunió amb Juanma Moreno, President d’Andalusia, per tractar la qüestió del finançament el proper 21 de setembre.

Després que Catalunya haja renunciat a liderar el conjunt de territoris i nacions d’Espanya, nosaltres fem eixe pas al capdavant. Un canvi històric que pot marcar un nou rumb i que hem d’aprofundir en els propers anys. Ara, és el govern del Botànic en representació del Poble valencià qui està exercint com articulador de la realitat plurinacional d’Espanya, decidit a liderar un nova via davant la tensió recentralitzadora de l’extrema dreta.

La necessària superació de l’Estat de les Autonomies

Aquest nou paper del nostre país és prioritari i ens ha d’enfortir com actor clau en la reforma territorial pendent d’Espanya. L’Estat de les Autonomies està esgotat. Després de la reforma Montoro del sistema de finançament l’any 2012, en clau d’austeritat, és va intentar minvar l’estat del benestar a través de la retallada en el finançament autonòmic. Un camí que va aprofundir l’escletxa oberta després de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya.

La crisi territorial és l’expressió d’una crisi social i política que encara no s’ha tancat i que s’ha de resoldre en els propers anys. Catalunya és el territori que, històricament, ha liderat les reivindicacions d’autogovern juntament amb el País Basc i Galícia. Però va renunciar a aquest paper apostant per la via unilateral. La derrota d’aquesta via no pot ser una derrota ni per tot el poble de Catalunya ni pel conjunt de nacions i pobles d’Espanya. Ha de ser una nova oportunitat per alçar un nou pacte constituent que avance cap a la plurinacionalitat real i completa.

L’hora dels valencians

És ací on entra el País Valencià. Reconstruïda l’institucionalitat que va destrossar el PP, recuperant l’orgull i amb motius econòmics i polítics després dels èxits dels dos governs Botànics, és l’hora perque liderem el procés de reforma territorial en clau plurinacional i progressista. A hores d’ara, Madrid amb Ayuso al capdavant mostra l’ofensiva de l’extrema dreta per recentralitzar les competències i per oferir un model de competència a la baixa, on només guanyen les elits madrilenyes contra la resta d’Espanya i el propi Poble madrileny.

Liderar significarà apostar per un projecte de fraternitat on ningú siga menys que ningú i on tots els governs autonòmics guanyen davant l’aspiradora madrilenya. Un nou pacte constituent que treballe en una via federalitzant, que deixe de buidar els nostres territoris de recursos, oportunitats i persones.

És el valencianisme republicà i la pressió popular cap a un nou model de governança a Espanya qui ha d’estirar amb tota la força possible per guanyar un nou futur per als nostres pobles i el nostre autogovern. La reforma federalitzant d’Espanya haurà de significar també un nou model d’Estat. Un nou model on la monarquia constitucional i, el que suposa per a la concepció territorial i social, no té cabuda.

Ara que hem fet el pas al capdavant, conscients que el canvi no vindrà des de Madrid sinó des de la Mediterrània, és el moment d’empentar amb força per un nou model de finançament. I, no ha de ser el punt d’arribada, sinó el tret d’eixida del lideratge d’aquest nou País Valencià del segle XXI.