Mantinc fa un temps un debat amb el món sobre els anys de transició. Per desgràcia meva, el món opina una cosa en general, i jo n’opino una altra, per tant vaig per davant que és molt possible que jo estigui equivocat.

El discurs generalitzat en aquests moments de canvi de direcció al Barça és que un club com el FC Barcelona no té anys de transició. És, diuen, una entitat tan gran, potent i hiperprofessional que no es pot permetre períodes de construcció sense obtenir resultats, per pocs que siguin, a curt terme.

Evidentment no ho comparteixo. El Barça no és més que una organització amb una activitat principal i moltíssimes de secundàries que, en la seva activitat principal, té una sèrie d’objectius a curt terme i a llarg terme. A curt terme l’objectiu és el rendiment esportiu exitós i, per tant, la consecució de títols; a llarg terme l’objectiu és (o millor dit, hauria de ser) la transcendència més enllà de la pura persecució dels objectius a curt.

És ben cert que la magnitud de l’organització gairebé obliga a ser un dels puntals de l’esport europeu, però igual de cert és que això no s’assoleix d’avui per demà com tampoc passa a la vida en general, o als negocis en particular.

“Hem d’aspirar sempre a tot”, “El Barça sempre és favorit a tot”, “No hi ha anys de transició al Barça”. Doncs… no. Hi ha vegades en les quals no pots aspirar a tot i no passa res per admetre-ho. Hi ha ocasions que no ets favorit ni tens opcions reals, i no passa res per entendre-ho. Si, hi ha d’haver anys de transició, com en qualsevol ordre de la vida.

Als negocis, quan es necessita canviar el rumb perquè les vendes no són tan bones com haurien de ser, o perquè els competidors collen molt i cal buscar alternatives que et facin competitiu de nou, s’estableixen plans d’execució amb un horitzó temporal de mesos, tal vegada anys. Fins a arribar allà, a destí, es fa una transició ordenada implementant noves idees, nous conceptes, activant nous recursos o eliminant llast. Si la lectura de mercat i les decisions preses són encertades, aquest pla s’executarà perfectament i potser fins i tot abans d’hora es començaran a veure els resultats. Si som desordenats en l’execució del pla o simplement no en tenim cap, aleshores… Bé, aleshores que sigui el que Deu vulgui.

No veig perquè el Barça no hauria de tenir aquest períodes de canvi, d’implementació de noves polítiques, d’adaptació a nous temps o entorns. Tot el món, persones o empreses, països o veïnats, rics o pobres, afronten constantment aquests períodes de canvi.

Rics i pobres.

L’única diferència entre rics i pobres en el terreny de l’aplicació de canvis, diguem-ne, sistèmics, és la velocitat amb la qual poden aplicar-los. Aquesta, serà directament proporcional a la quantitat de diners que s’hi puguin destinar. Els rics poden virar el rumb de la casa amb molta més rapidesa i facilitat perquè es poden permetre invertir-hi molts més recursos que els pobres. Fins i tot es poden permetre en el temps que els pobres apliquen un pla de transició, aplicar-ne dos o tres. Però, alerta, els pobres també tenim períodes de transició. Més lents i precaris, amb el que hi ha, però els tenim, perquè són inherents a la condició humana o a l’activitat econòmica o professional.

Aquesta és la primera premissa que caldria entendre: si ets ric és molt més fàcil revolucionar la teva activitat.

La segona és una mica més crua: El FC Barcelona és pobre.

Per tant, com a Club pobre, ja no ens podem permetre els dispendis necessaris per revolucionar la casa en períodes curts de temps. La fórmula de fitxar mitja plantilla i fer fora l’altra mitja, no és aplicable, perquè “no ens ho podem permitir”. Gràcies, Josep Maria, aquest també és el teu llegat.

A manca de diners… Temps i encerts, a parts iguals. Només podem confiar en la inversió de temps necessària per fer créixer el talent que tenim al primer equip i per reflotar comercialment i econòmica el Club, i en què durant aquest temps es prenguin les decisions encertades per anar construint el futur d’un Club sense gaire present. El temps se li negarà a la Junta de Laporta de manera sistemàtica per part d’aquells que tenen pressa per recuperar la joguina. Els encertes els haurà de posar tots ell, això si, aquí no valen coartades ni herències.

No tenir present obliga a pensar en el futur, és imperatiu, perquè en el curtíssim terme no obtindrem gairebé cap satisfacció per tant ens hem de dedicar a aprofitar el temps i construir el futur amb encert. 

No tenim Messi? No, ja està, és un fet lamentable però un fet. Doncs construïm un equip coral que no depengui de les genialitats d’un individu. 

No tenim ganxo comercial? No, hem perdut la gallina dels ous d’or. Doncs apostem per un nou relat, per diversificar actius comercials, per posar a l’aparador a Ansu, a Alèxia, a Pedri, a Aitana i transcendir el món del futbol i l’esport, anar molt més enllà en la conceptualització de la “marca Barça”.

No tenim plantilla? No, clar, estem arruïnats i Bartomeu va deixar un equip desequilibrat. Doncs donem pas als joves, confiem-hi, construïm l’equip que ha de ser dominador els propers 5 anys amb la base dels Ansu, Pedri, De Jong, Mingueza, Demir, Gavi, Nico…

Tot això, que és fàcil d’escriure i en el terreny teòric és molt bonic, tots podem entendre que es difícil, molt difícil, de dur a la pràctica. I s’hauran de pagar peatges, i haurem de ser pacients.

És molt probable, gairebé segur, que quan recuperem el terreny econòmic tornarem a fugir de la fórmula de la que no havíem d’haver marxat mai, aquella que Pep Guardiola ens avisava que abandonaríem quan les coses no rutllessin. I va tenir raó perquè, en el fons, la vanitat ens perd. Preferim lluir plantilles caríssimes i encapçalar llistes de fitxatges pornogràfics, que no pas admirar i acompanyar el treball d’orfebreria que és la formació i que, sense parar, genera talents que després gaudim des de moltes perspectives més enllà del terreny de joc. 

Ens encanta mirar-nos el melic amb els Xavi, Iniesta, Messi, Valdés, Piqué o Pedro, però no volem pagar el preu – amb la divisa de la paciència – que s’exigeix per veure créixer als Gavi, Nico, Baldé o Arnau Tenas fins que arribin al nivell dels seus predecessors.

Potser si veiem un pla esportiu, econòmic i comercial que ens il·lusioni per al llarg terme, estarem alguns (pocs o molts) disposats a sacrificar el curt terme. Acceptarem perdre lluint història i patrimoni intangible, model i masia, valentia i diversió. Almenys jo ho acceptaré, perquè estic convençut que aquesta inversió revertirà, com ens ha passat sempre, en glòries futures.