El retorn de Jimmy Jump

Catalunya no està passant pel millor moment de la seva vida. No ens trobaríem en aquell període transitiu en què la joventut i l’experiència arriben al grau precís d’equilibri. No hi som, no. Som en una altra època, menys esvelta, menys memorable i, contra tot pronòstic, menys triomfant.

Políticament, en aquesta època s’hi pot viure de moltes maneres. Hi ha qui ha decidit trampejar-la des d’una visió autonomista, derrotada i pacient. És el dol ampli, que en diuen. Fer la política menys independentista del món intentant no caure del fil institucional i procurant que qui perdi l’equilibri sigui l’Estat que tens al davant, un Estat disfressat amb la pitjor disfressa d’ovella del mercat, i que amb una mica de sort cometrà els mateixos errors de mamut boig, possessiu i maldestre que ha comès els últims vuit mil anys. Bé, finalment el mamut no acaba caient i l’estaca no acaba de tombar mai. Però escolta, els camins del Senyor són inescrutables.

Hi ha també qui ha optat per no viure-la massa, aquesta època. Sincerament, la millor de les opcions. Podent no viure-la, tot això que t’estalvies, políticament i mental. A vegades surt més a compte lluir amb tota la determinació del món un perfil baix i no baixar a lluitar en un fang que poques recompenses amaga. Més encara si la responsabilitat que se t’ha atorgat a les urnes és limitada i la teva capacitat de capgirar el planeta podria encabir-se perfectament dins d’un paquetet de mantega Cadí. El problema de no ser-hi massa i mostrar-se poc proactiu en aquests moments de tedi nacional, però, és que això després l’electorat independentista no ho perdona i s’ho cobra de seguida que li tornen a posar les urnes al davant. No, seriosament, és molt bona estratègia.

I finalment, hi ha qui ha optat per viure aquesta època homenatjant a cada moment la figura -sovint maltractada- de Jimmy Jump. De tots els referents nacionals en qui podrien haver-se emmirallat, han escollit Jimmy Jump. Bé.

Jimmy Jump saltava als terrenys de joc, normalment al Camp Nou, mentre es disputaven partits d’una certa importància. Aquesta era la seva missió vital. L’home esperava l’ocasió propícia i, quan aquesta arribava, saltava a la gespa a fer quilòmetres amb la barretina posada. Amb aquesta acció suspenia durant una breu estona el partit i atreia l’atenció d’un públic generós que al principi veia l’acció amb una certa gràcia i que amb els anys va passar a veure-la amb una certa pena.

- Publicitat -

L’objectiu de Jimmy Jump era nítid: aturar el partit i atraure les càmeres cap a la seva barretina. I aquest objectiu l’assolia. No n’hi havia cap altre que aquest. Aquesta era la seva meta. El seu horitzó. El seu modus vivendi. Després, el personal de seguretat se l’enduia, el partit es reprenia, i tot s’acabava fins al següent partit en què Jimmy Jump trobés oportú que durant uns segons ens fixéssim en la seva cursa i la seva barretina, terriblement catalana.

Avui a la política nostrada Jimmy Jump hi té un altar. Bona part de la dreta catalana s’hi ha encomanat, marcant-se la seva doctrina a foc i aplicant-la a cada moment polític. I, pel que sembla, l’adoració al mite vivent ha vingut per quedar-se, perquè fins ara no han desaprofitat ni una sola ocasió per saltar a la gespa i aturar cada partit que s’ha disputat. O que s’ha fet veure que es disputava.

Més enllà de si el partit que s’està jugant és més o menys infumable, més enllà de si s’està jugant cap partit, l’objectiu que s’han fixat és tan clar i invariable com ho era el de Jimmy Jump: agafar la barretina, saltar, córrer, paralitzar qualsevol cosa que pugui passar dins del terreny de joc, i aconseguir que les càmeres més amables puguin copsar la magnitud del salt, la preciositat del salt, la valentia del salt. Atureu tota la merda que estigueu fent i mireu quina barretinassa, covards.

Fi. No hi ha cap més estratègia que aquesta, no trobareu una continuïtat en l’assumpte, no hi ha un endemà en què passa tal cosa. L’únic que tenen entre cella i cella és, senzillament, saltar a la gespa esquivant la pilota. I cal reconèixer que a hores d’ara ja tenen l’acció tan perfeccionada que són capaços de saltar a la gespa des de la pròpia gespa. Una evolució força increïble que estic convençut deu haver sorprès al mateix Jimmy.

En aquest camp, en aquesta època grisa i tristota, és on ens haurem de moure els propers anys. Jugant partits que no acaben de ser partits, amb un públic que de tant en tant mira enrere per tenir ubicada la sortida de l’estadi, i amb algú que cada dos per tres apareix a la gespa ensenyant-nos una barretina per recordar-nos que, efectivament, ell té una barretina. Tinc una barretina, colla de miserables.

Som catalans i diria que la tenacitat és la nostra divisa, digué Rodoreda en un pregó històric l’any 1980. Bé, la tenacitat i tantes altres coses, Mercè. La tenacitat i tantes altres coses.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca